Pobresa infantil
Criar tres fills amb 600 euros al mes: «Tinc por de la factura del gas»
Nora Adabbar, mare de tres fills, paga un lloguer de 600 euros, però a casa només n’entren 1.200: «Fem sacrificis i malabars»
Familia de la barriada de Palmete. Sevilla /
«És clar que et passa factura: no dormo, tinc atacs d’ansietat... però ho normalitzes, ho vius en silenci. El meu cap no dona per a més, els meus fills sempre són el primer», explica Nora Adabbar, una mare de tres nens de 14, 11 i 8 anys de Barcelona. La pròxima factura de gas l’amoïna, perquè el mes passat, en plena onada de fred, va decidir encendre la calefacció durant les nits més fredes. L’amoïna anar a comprar el menjar al supermercat o que els seus fills s’hagin de passar tot l’estiu tancats a casa perquè no hi ha diners per a més. «Penso que el lloguer és el primer que hem de pagar; els meus fills necessiten un sostre», se sincera.
Adabbar va deixar de treballar fa vuit anys, quan va néixer el seu tercer fill. «Era impossible fer-nos càrrec dels tres amb els meus horaris», assegura. La dona, caixera de supermercat, va optar per sobreviure amb el sou del seu marit, tècnic de manteniment, que guanya uns 1.200 euros al mes. «Llavors pagàvem 400 euros de lloguer», recorda. Però en els últims anys, com a molts inquilins de Barcelona, les pujades de la vivenda els han anat retorçant cada vegada més. Ara han de pagar 600 euros cada mes per mantenir el sostre.
Ella ha intentat tornar al mercat laboral, però no troba feina. «No puc deixar els meus fills sols a casa; els horaris són incompatibles», lamenta. Fins que no en trobi, la família es veu obligada a passar el mes amb els 600 euros que els sobren després de pagar la vivenda. «Sé que hi ha gent que ho fa, però ni ens hem plantejat deixar de pagar el lloguer. ¿I després quan ve el desnonament què fas? No tenim on anar i els serveis socials em diuen que mentre el meu marit treballi no poden donar-nos res. Ens quedaríem al carrer», explica aquesta mare. «És el primer que paguem», assumeix.
La solució: «sobrevivim fent malabars». Jocs de màgia perquè, aparentment, als menors no els falti de res. Per exemple, no posar la calefacció per evitar les factures del gas. «Tinc por de la pròxima factura: durant l’onada de fred vaig posar la calefacció algunes nits i no sé si la podrem pagar», explica. Una situació, la de la pobresa energètica, que viuen el 17% de famílies a Catalunya.
Trucs de màgia per a la cistella
La mare també fa trucs de màgia quan ha d’anar a comprar. «Hi ha productes que només els compro una vegada al mes, i si no n’hi ha, no hi ha més», explica. Reconeix que ha deixat de comprar carn, fruita i verdura, i l’aclapara que els seus fills, a mesura que es fan més grans, mengen més. «Abans comprava les caixes de llet de dos en dos. Ara compro dos o tres cartrons. He deixat de comprar-los natilles o flams; el iogurt és més barat. Per sort mengem tots cada dia», resumeix aquesta mare, que ha hagut de demanar diners a familiars alguns mesos.
Fa més de cinc anys que la família no se’n va de vacances. «Ens passem l’estiu tancats a casa, passant calor amb la finestra oberta... no podem permetre’ns res més. Et sents un pringat», lamenta. La germana mitjana assisteix al centre obert de Save The Children per a reforç escolar. El petit, amb problemes de salut mental, prefereix jugar a futbol. «És un altre esforç més, però sé que li va bé, està millorant molt».
Por de l’imprevist
Notícies relacionadesLa paga extra la guarden per als llibres dels nens de l’any que ve. «És l’únic que tinc clar, que tot el que tenim és perquè ells puguin estudiar i buscar-se una vida millor, no tenir aquests problemes», afegeix. «Sempre tens aquesta por: que arribi qualsevol imprevist i no arribar, no poder fer la compra», afegeix. Recorda quan els seus fills els han demanat sabatilles noves perquè les que tenien ja els anaven petites. «Tu saps que en tenen falta, però els dius que hauran d’esperar. Els grans ja ho estan veient, però sempre intentes explicar-los-ho bonic, que no pateixin».
Ella ja ni recorda quan va ser l’última vegada que es va comprar peces de roba. Fins i tot sabatilles d’anar per casa. Somia poder pagar-se un pis i que, algun dia, els seus fills el puguin heretar. «Però és que no puc, és impossible. I em fa molta pena... et sents malament», explica la dona de 39 anys. «Ho tenim molt difícil, qualsevol cosa normal per a nosaltres és un luxe. Però l’únic que em tranquil·litza és que els nens estan tranquils, que tenen una casa», afegeix aquesta mare, que ha volgut participar en aquest reportatge, però que ha declinat sortir a cap foto. «Als meus fills els fa vergonya que la gent ho sàpiga».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Vivenda Lloguer de vivenda Nens Save The Children Vivenda social Pobresa energètica Pobresa Desnonaments Mares, pares i nens Família
- Grans ciutats Un xinès que viu a Barcelona explica les diferències que veu amb Madrid: "Es respira un ambient trist..."
- Turisme El poble més bonic del món és a Catalunya, segons l'Organització Mundial del Turisme
- Mobilitat interurbana El pla més complicat de Rodalies
- Escacs El prodigiós adolescent indi
- Espanyol-Osasuna (14.00 hores) L’acomiadament més cruel de Chen
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Illa contraposa un "finançament solidari" a la "deslleialtat fiscal"
- Els barons del PP qualifiquen de "pedaç" la condonació
- No és país per a pactes
- En clau europea Pacte amb clarobscurs