Christian Garcia i la vida sense drama amb una deficiència visual: «Veig els gols de Messi a la meva manera»

El periodista Christian Garcia explica la seva història molt allunyat del drama. Fa anys que li van diagnosticar una malaltia degenerativa als ulls que li impedeix veure-hi. «Cada dia hi veig diferent, no pitjor. Jo veig els gols de Messi i Lewandowski a la meva manera», assegurava aquest dimarts davant el també periodista Rafael Vilasanjuan a Casa Seat, a l’‘afterwork’ organitzat per EL PERIÓDICO i Holaluz.

Garcia, que té la incapacitat laboral (ja que la malaltia l’ha apartat del periodisme), té una malaltia regressiva i degenerativa a la màcula de l’ull. «No té remei i hi he de conviure», assegura. Ell no va per allà explicant quina malaltia té. «Dic que tinc una deficiència visual i tothom entén que no és una miopia».

Malgrat la duresa de la seva experiència, Garcia rebutja viure la malaltia des de la tristesa i la depressió. Ell, ha dit, opta per la teoria de la triple A, que consisteix en l’«acceptació, l’actitud i l’adaptació». ¿Què vol dir adaptar-se? «Imagina’t que demà et traslladen a un país desconegut, del qual no coneixes res, ni l’idioma. Doncs a mi m’ha passat això. Només t’hi adaptes quan en realitat estàs integrat al país», explicava el periodista.

«Jo he arribat a aquest país. I he après a mirar la tele i entendre ‘El juego del calamar’. He hagut d’aprendre a moure’m per aquest país de nou des de zero», afegia. Garcia va admetre que el camí d’aquesta adaptació no ha sigut fàcil. «Jo arribo avui aquí perquè he reflexionat moltíssim després d’haver plorat molt i després d’haver pensat en moltes ocasions per què m’ha passat això a mi. Però algú em podria dir: ‘¿I per què no?’». Segons ell, la solució no és «asseure’s i creuar-se de braços» i deixar-ho tot «en mans de la fortuna».

El camí de l’acceptació

No obstant, arribar al punt d’acceptar el que et passa no és fàcil. «Acceptar vol dir deixar de buscar culpables, deixar de preguntar-te per què, no estar-te lamentant», va assenyalar Garcia. «Significa no viure en la clandestinitat. Jo vaig viure molt temps a l’armari». El periodista va reconèixer els intents, a l’inici de la malaltia, de dissimular el que li passava. «Anava a reunions de feina i agafava anotacions que no podia entendre. Anava a restaurants i demanava plats que no podia llegir a la carta, copiava el que tenia al costat. Era un farsant, tenia una doble vida», va admetre. Li va costar acceptar que la malaltia anava tan ràpid. «I, fins que no ho acceptes, l’actitud no és diferent».

«No has canviat tant en tot aquest temps», li va dir Vilasanjuan, amic de Garcia de fa anys. «És que la intel·ligència exitosa és treure el màxim de les nostres fortaleses. La incapacitat de vegades et fa més capaç. Sense l’adversitat avui no seríem aquí; per a mi aquesta és una oportunitat fantàstica», li va respondre Garcia.

El periodista ha explicat que per a ell cada dia és «un repte», ja que cada obstacle que supera el fa «més fort». «Per exemple, per a mi un petit obstacle és reservar uns bitllets de Vueling», va revelar.

Notícies relacionades

Oriol Castro (Disfrutar i Compartir): «La creativitat s’entrena»

Antoni Cañete (Pimec): «La transició energètica a Catalunya és vergonyosa»

Vilasanjuan li va fer llavors la pregunta que més li va costar. «¿Trobes a faltar èpoques passades?». Garcia li va respondre que no. «Si pogués canviar coses, és clar que m’agradaria veure. Però no enyoro èpoques passades», va sentenciar. Tot i així, també va assegurar no viure pensant que la ciència algun dia li donarà la possibilitat de veure. «No vull pensar en això, viure en l’esperança, perquè llavors no estaré pendent de la meva realitat, que és aquesta».

Garcia també va dir que compartir la seva experiència amb amics, a través de converses enriquidores, l’ha fet «més fort». També va voler enviar-li els seus agraïments al programa de rehabilitació de l’ONCE, perquè el va ajudar sobretot a «perdre la vergonya».