Aycha: «Amb por no pots lluitar pel teu futur»

Aycha no és el seu nom real, però sí la seva història. Nascuda al Marroc fa 43 anys, aquesta dona que, per motius de seguretat, ha de restar en l’anonimat, va arribar a Espanya el 2016 fugint de la violència i l’explotació sexual. No tenia res, només la determinació de tirar endavant. Atesa pels recursos de la xarxa d’atenció a dones víctimes de violència de gènere i tràfic, va estar en cases d’acollida i albergs de persones sense llar fins que, a l’estiu del 2019, va accedir a una casa de La Morada Housing First, un projecte de l’Associació AIRES, de Madrid, que proporciona una vivenda individual i digna i suport psicosocial a dones que sobreviuen a situacions de sensellarisme i violència. El programa, que busca la recuperació personal i l’autonomia de cadascuna de les dones, compta amb l’impuls de la Convocatòria d’Ajudes a Projectes Socials de la Fundació La Caixa. L’Aycha ha passat de lluitar per la seva vida a lluitar pels seus somnis.

-¿Què va significar per a vostè accedir a un pis de La Morada Housing First?

Des que vaig arribar a Espanya sempre vaig tenir por que em tornessin al Marroc, de no tenir un lloc on dormir... Els albergs no em servien, no m’ajudaven a reconduir la meva vida. Tenir una vivenda és essencial per tenir una vida digna. Ara em sento amb forces per lluitar pel meu futur.

-¿Li ha donat l’oportunitat de recuperar la seva vida?

-Sí, exactament. Em va costar un temps creure’m de veritat que tenia una casa. Però enrere han quedat les pors i l’ansietat; ara, quan me’n vaig a dormir, em dutxo o em preparo el menjar i la porta està tancada, em sento segura. Estic genial.

-¿Què va pensar la primera vegada que va creuar la porta de casa seva?

-Vaig plorar i riure alhora. Em vaig tirar a terra i les treballadores de La Morada Housing First que em van acompanyar van acabar també a terra rient, cridant i plorant amb mi. Però em van tranquil·litzar i em van oferir la mà que necessitava per seguir endavant. Lluitar per un futur estant al carrer és molt difícil. Si no descanses, no dorms, si tens por no pots fer res.

-A més d’oferir-li la vivenda, ¿en què més l’ajuda l’equip?

-En moltes coses: fan un seguiment del meu cas, que vagi a les cites amb els metges, amb les psicòlogues, cada setmana venen a veure’m, a veure si estic bé, si em molesta algú, si segueixo els meus estudis. Són les meves amigues, la meva família.

-¿Què ha après de la vida i de vostè mateixa en aquest temps? 

-Ui, moltes coses. Estic tranquil·la, estic estudiant i buscant feina i he aconseguit convalidar el carnet de conduir. Em sento com una persona que té dret a fer la seva vida. Ara, amb la psicòloga, estem treballant la confiança en la gent. No confio, són massa vegades les que m’han fet mal i s’han aprofitat de mi.

-¿Quins plans té per al futur?

-Estudio en una escola d’adults, tres dies a la setmana, matemàtiques i castellà. Estic aprenent coses noves. M’encantaria treballar de massatgista, estètica i maquillatge. És una feina que també suposa ajudar la gent, i això m’encanta. Però necessito estudiar més. La meva professora em diu que necessito uns tres anys de formació. Vull treballar per guanyar els meus diners, poder llogar la meva pròpia vivenda, millor fora de la ciutat, perquè m’agrada la natura. El meu somni és muntar un negoci petit. 

Notícies relacionades

El Suprem confirma la condemna d’un any de presó per a Gordillo

Els gestors de la paga a nois extutelats van ser expedientats

-¿Què diria a altres dones que han passat per situacions similars a la seva? 

-Que oblidin el passat i que pensin en el seu futur. Aixecar-se feliç i lluitar per tirar endavant. I que es convencin que poden arribar a complir els seus somnis, com totes les persones. No s’han de posar límits als somnis. Quan explico la meva vida, la gent s’estranya que estigui viva i hagi arribat fins aquí.