A l’única presó de capellans del món

Nicanor Acosta relata amb aquestes paraules la seva detenció el 1969. La mateixa sort va córrer un any més tard Vicente Couce, també sacerdot a Santa Mariña do Vilar, a Ferrol, pel seu suport a la lluita obrera que bullia a la ciutat departamental.

Són els dos gallecs que van complir condemna a l’única presó de capellans del món, la que el règim franquista va habilitar en un mòdul del penal de Zamora entre 1968 i 1976. Per allà van passar un total de 53 clergues, la majoria bascos i catalans, tot i que també alguns de barriades madrilenyes i altres comunitats com la gallega.

La terrible experiència dels 53 religiosos que van passar per allà centra el documental ‘Apaiz kartzela’ (‘La presó de capellans’ en eusquera) que arriba aquest dimecres a Galícia. Aquesta tarda, a les 20.30, es presenta a l’auditori municipal de Catoira, demà es projectarà en el de Nigrán, a les 20.00, i divendres a la mateixa hora en el multiusos de Sabarís, a Baiona (Pontevedra). Després de veure la pel·lícula, els assistents podran participar en un col·loqui amb el director, Ritxi Lizartza, amb Juan Mari Arregi i Xabier Amuriza, dos dels protagonistes, i amb l’historiador Anxo Ferreiro Currás, que també va ser sacerdot i empresonat per les seves idees, tot i que a la Corunya.

Nicanor Acosta i Vicente Couce superen ja els 80 anys i no seran a la projecció per qüestions de salut, però sí que van participar en el rodatge de la cinta. El primer recorda amb claredat aquells dies entre reixes. Eludeix parlar del tracte que rebien. «¡La tortura era ser allà!», exclama. Sobretot perquè ni ell ni els seus companys entenien que es fessin distincions amb ells per ser sacerdots.

«Érem a la presó per un delicte públic com la resta de presos polítics però no estàvem amb ells. Ens deien que podíem dir missa però vam deixar de fer-ho perquè, com diu l’evangeli, la paraula de Déu no està encadenada». Va ser aquest mateix proverbi el que va al·legar quan, al sortir de presó, va decidir penjar els hàbits quan la seva diòcesi pretenia apartar-lo una parròquia rural. Com ell, la majoria dels presos en aquell penal, on dècades més tard es va rodar l’exitosa pel·lícula ‘Celda 211’, van deixar la tasca pastoral, tot i que no la militància política i social. Encara viuen molts d’ells i només dos continuen exercint la tasca pastoral a Madrid.

Concordat amb el Vaticà

L’obertura d’una presó només per a capellans va ser la manera en què el franquisme va complir el concordat amb el Vaticà, que establia que cap sacerdot podia ser jutjat en un tribunal civil sense permís de Roma. En cas de condemna, eren reclosos en convents, però allà no eren benvinguts pel temor del contagi ideològic, o per l’estigma del pecat.

Notícies relacionades

El restrenyiment no seria la causa de les lesions anals al nadó maltractat

‘PNAS’ retira un estudi de Barbacid per conflicte d’interessos

El documental rescata aquella peculiar tancada de la mà dels seus protagonistes. Conté 25 entrevistes a presos i funcionaris, a més de documentació, sentències o retalls de premsa de l’època. «És un viatge paral·lel entre la part històrica i els testimonis actuals», explica Ritxi Lizartza.

Quatre dels interns van tornar a Zamora per retrobar-se amb la presó i reviure l’experiència davant les càmeres. «Va ser molt fort a nivell emocional. Allà van viure moments molt durs. Molts van ser torturats salvatgement per no estar-se quiets. La seva manera de protestar era organitzar un túnel de fuga, van fer un motí i van calar foc a la seva ala. Alguns van estar un any en cel·les de càstig», destaca el director.