Javi Martín: «S’ha de parlar més del suïcidi perquè salva vides»

Nit de Nadal del 2011. ¿Què va passar aquest dia?

En aquella època passava una de les etapes més felices de la meva vida. Tot anava bé: la feina, la meva parella, la meva família... Però aquell dia, de sobte, vaig començar a sentir-me malament, amb una sensació que no havia tingut abans. Literalment, em va explotar el cap i vaig sentir que em moria. Recordo que ho vaig dir així: ¡em moro! I a continuació vaig passar a una altra realitat.

¿Una altra realitat?

Quan estàs en la fase maníaca de la bipolaritat entres en un estat d’al·lucinació que et fa sentir coses irreals. Jo he arribat a parlar amb esperits, amb amics morts, amb plantes, amb animals... Ets com en una altra dimensió. Per a qui ho viu és molt divertit, com si estiguessis sota els efectes de la millor droga del món, però els qui són al voltant pateixen molt, perquè estàs descontrolat, vas sense filtre i pots fer autèntics disbarats. Sé de gent que ha arribat a vendre casa seva en ple brot maníac. Les dues vegades que em van ingressar em trobava en aquest estat.

¿Com ho recorda?

Vaig entrar al psiquiàtric més alegre que unes pasqües, eufòric, parlava amb tothom, però feia coses sense sentit, com llençar-me ampolles d’aigua per sobre del cap. Em sentia tan bé que no entenia per què em tancaven. El dia que em van donar el diagnòstic tampoc vaig comprendre la dimensió d’aquesta paraula. Quan estàs eufòric, que et diguin que ets bipolar tant et fot. Passa una cosa semblant quan estàs en la fase depressiva. Et sents tan malament, tan enfonsat, que saber que això forma part de la bipolaritat i que passarà, no et deslliura del dolor.

¿Com és aquesta altra cara de la malaltia?

Terrible. Veus la vida a través d’unes ulleres negres i tens por de tot. Del futur, de perdre els teus éssers estimats, de quedar-te sense feina... No et reconeixes. Quan estàs en aquest pou, el pitjor és la sensació que estaràs així sempre, que no tens solució. El dolor és tan insuportable que pots arribar a plantejar-te llevar-te la vida, com vaig fer jo en dues ocasions.

Sorprèn la transparència amb què parla d’una cosa tan delicada.

Ho faig per ajudar els qui estan vivint el que jo he viscut i perquè vull alliberar els problemes de salut mental de l’estigma que els persegueix. Si et diuen que has d’ingressar en un hospital per operar-te del fetge no passa res, però t'anomenen un psiquiàtric i et poses en guàrdia. ¿Per què? Avui sabem que una de cada quatre persones tindrà trastorns mentals en algun moment de la seva vida. És hora de desdramatitzar una cosa que és tan present, però que no volem veure.

En el dia d’avui, l’estigma persisteix. ¿Valora les conseqüències personals de la seva sortida de l’armari del trastorn mental?

No sé si algú deixarà de trucar-me per treballar per anunciar que soc bipolar, però aquest trastorn forma part de mi, m’acompanyarà tota la vida i he decidit portar aquesta etiqueta amb orgull. Avui m’interessa més ajudar que queixar-me. Per això he escrit aquest llibre i faig teatre amb persones amb problemes mentals i faig xerrades sobre salut mental en empreses i escoles.

Fins ara, parlar del suïcidi era tabú. Es deia que abordar-lo en els mitjans fomentava els intents de llevar-se la vida. ¿Què n’opina?

Avui hi ha molts estudis que proven el contrari, i la meva experiència ho confirma. S’ha de parlar més del suïcidi perquè fer-ho ajuda a salvar vides. Cada any es lleven la vida gairebé 4.000 persones i n’hi ha 200 que ho intenten diàriament. No donem l’esquena a aquesta realitat, parlem-ne i oferim eines a la gent per afrontar-la.

Vostè ha passat per aquí. ¿Què li diria a un suïcida que està a punt de matar-se?

El primer és escoltar-lo, molt, amb atenció, i fer-lo sentir que no està sol. No intentis solucionar en aquell moment l’embolic que té al cap ni discutir els motius que l’han portat a desitjar la mort. Fes que se senti acompanyat i transmet-li la seguretat que aquesta sensació tan amarga que té desapareixerà. Perquè desapareix, ho sé per experiència, però amb ajuda. I aquesta ajuda la donen els professionals de la psicologia i la psiquiatria.

Avui es parla de salut mental més que en el passat. ¿Com veu aquest canvi?

Ja era hora, però ara toca passar de les paraules als fets. Falten milers de psicòlegs a la sanitat pública, més inversió en salut mental i un veritable pla nacional de prevenció del suïcidi. Perquè tot això evita patiment i morts. A mi, la meva psicòloga em va salvar la vida. Tal com sona. Però és que jo, en els pitjors moments, he arribat a gastar-me 600 euros mensuals en visites a la terapeuta i al psiquiatre, tots dos privats. ¿Qui pot pagar aquests diners? Si et trenques tres costelles en un accident, t’operen en el dia, però si estàs tan deprimit que vols suïcidar-te, et donen cita per a d’aquí tres mesos. ¿Algú entén això?

Notícies relacionades

Els reptes de transitar a l'edat adulta amb un trastorn de salut mental: gairebé el 60% dels joves reconeix tenir problemes

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

Parlant de tot, ¿com es troba?

Bé. Fa uns quants anys que no tinc episodis de depressió i de vegades tinc moments maníacs lleus que aturo ràpidament amb tractament i teràpia. Al final, aquest trastorn m’ha canviat la vida per a bé perquè avui em cuido més que mai. Físicament, però sobretot de ment. He après a evitar els pensaments negatius i les persones tòxiques. I el més important: he entès que la vida no va d’aconseguir fama, diners i luxes, sinó de disfrutar d’una estona xerrant amb la meva mare o un passeig agafat de la mà del meu marit. Aquestes coses que et diuen i que només veus clar quan has conegut la foscor més negra.