Frans de Waal, primatòleg: «La violació és excepcional en el regne animal»

Les galtes dels orangutans són la nata del món animal. Li creixen només als mascles dominants, vaja, als que són amos d’un territori i, per tant, d’un harem escampat per la selva que només visita per a la còpula. Els pèl-rojos de les selves de Borneo són grans solitaris. Quan un mor o flaqueja li creixen les galtes a l’aspirant al tron millor posicionat, pura màgia si es té en compte això, que no viuen en comunitat. El cas és que en un zoo era motiu de gran misteri per què a l’orangutan més imponent del lloc no se li desenvolupaven les galtes. El veterinari no hi trobava resposta. El visitava cada dia a la recerca de novetats. Res. Fins que es va jubilar. Pel que sembla l’intimidava la presència del veterinari.

És aquesta una de les desenes de fenomenals històries que explica en el seu últim llibre Frans de Waal, primatòleg majúscul de l’escena internacional, tot un mascle alfa en la correcta accepció d’aquest controvertit terme (després veuran per què), que l’ha tret d’impremta amb el títol ‘Diferentes’ (Tusquets) i amb la promesa de revelar què ens ensenyen els primats sobre les qüestions de gènere, sobre l’univers LGTBI, sobre la violència masclista, sobre la degradació de la política, sobre el ‘manspreading’ o, dit d’una altra manera, el mal gust masculí d’asseure’s al metro i al bus amb un exhibicionista desplegament de cames i, tot això, a més, salpebrat amb sorprenents dissorts com la d’aquell orangutan del zoo que havia cedit el ceptre del tron a un simple veterinari seixantí.

Això de començar aquesta ressenya de ‘Diferentes’ amb una història d’orangutans no ha sigut per sorteig. Té la seva motivació. Del regne animal se n’han observat tota mena de comportaments. Per exemple, explica De Waal que hi ha com a mínim 450 espècies en les quals l’homosexualitat és habitual. També són certificables comportaments que sovint es consideren exclusivament humans, com la compassió. I fins i tot en un llibre anterior, ‘El bonobo y los 10 mandamientos’, aquest primatòleg holandès afirmava que els grans simis practiquen alguna cosa semblant a una certa religiositat.

 

–Però després hi ha, diu vostè al seu llibre, les pràctiques que molt rarament es constaten, com la violació.

–És així. La violació és excepcional en el regne animal. En els primats la veiem, és cert, en els orangutans, en mascles adolescents, però en molt poques altres espècies, i fora dels primats també és encara més estrany. En els humans pot ser promogut pels nostres arranjaments familiars, on col·loquem cada família a la seva pròpia cabanya o casa, cosa que permet que els mascles exerceixin el control. Durant la crisi de la covid, per exemple, va augmentar l’abús domèstic ja que la gent estava tancada a casa. Això no explica totes les violacions humanes, per descomptat, però és clar que el millor antídot contra les violacions per part dels homes és la solidaritat de les dones, que sovint es veu impedida per la nostra manera de conviure.

 

De Waal és un prestigiós primatòleg però és sobre tot (si així es pot dir) un excel·lent bonobòleg, un investigador de l’espècie de gran simi menys habitual en els documentals de La 2, els bonobos, els també anomenats ximpanzés d’esquerres, una espècie amb una vida en comunitat fa tornar vermell fins i tot National Geographic perquè, ¡ai!, desdenya el sempre molt televisiu ús de la violència per dirimir les seves disputes i prefereix el sexe sense fronteres com a lubricant de les seves relacions socials.

Els bonobos són preferentment una societat matriarcal. Això ja podria ser presentat com un argument de per què la violació és inimaginable en aquesta espècie. Però també és una excepció en altres espècies, la qual cosa convida a desgranar-ne quin és, segons De Waal, el que veritablement és un mascle alfa, o femella, que també n’hi ha.

Hem d’anar per parts. De l’autor s’ha de conèixer tres episodis biogràfics que, segons es miri, són tres taques en el seu currículum. No les amaga. Aquestes coses venen amb ser un mascle alfa de la primatologia.

Primer. Una insensatesa de joventut. Vist que els ximpanzés tracten de manera diferent els investigadors de camp que a les investigadores, i que fins i tot algun orangutan ha pretès passar-se de la ratlla dels límits de la seva espècie, De Waal i un col·lega es van travestir un dia com a part d’un experiment per veure què passava. No va passar res a banda de demostrar que els ximpanzés no són tan tontos per caure en aquesta trampa.

Segon. Pot semblar un deshonor, però De Waal va guanyar el 1992 un Ig Nobel, o sigui, la mofa dels solemnes Nobel de veritat. Va investigar i va publicar pels canals científics exigibles que els ximpanzés són capaços d’identificar altres congèneres simplement veient fotos dels culs. Cap bípede, com nosaltres, hauria de riure per això i menys si ha llegit aquell memorable i discutible ‘best-seller’ que va ser als anys 60 ‘El mono desnudo’, de Desmond Morris, que es va adonar de com d’estrany era que, en la gran família dels homínids, els humans siguin els únics, a diferència del que passa amb ximpanzés, goril·les, bonobos i orangutans, que tenen llavis carnosos, nassos grossos i, en el cas de les femelles, pits voluminosos. Afirmava Morris que després del bipedisme, aquestes tres característiques venien a ocupar simbòlicament, per aquest ordre, el lloc que abans era propi de les vulves, els penis i els pits. Morris, queda clar, és un cas a part.

La tercera taca en la biografia de De Waal és la més interessant. S’autoinculpa d’haver publicat l’any 2000 ‘La política de los chimpancés’, un llibre que es va malinterpretar en les altes esferes polítiques dels Estats Units. El congressista republicà Newt Gingrich el va recomanar als seus col·legues de partit perquè aprenguessin a ser autèntics mascles alfa de la política. Quin descomunal error.

«Cap fanfarró hauria de ser anomenat mascle alfa, ni que sigui només per respecte als ximpanzés que ocupen aquest lloc en el grup», diu. La seva funció real en el regne animal és vetllar per la salut general del grup i garantir que l’aliment es reparteix equitativament. «En realitat, els primats són els polítics que anhelem». La comparació és menys forassenyada que no sembla. Explica que quan algun jove mascle aspira al lloc d’alfa, és fins i tot carinyós amb les cries de les femelles. Si fos un polític, l’agafaria a coll.

 

–Curiós. Fan campanya i, sobretot, quan hi ha ‘eleccions’ a la selva perden el poder. En aquest sentit, i ja que és una matèria de gran actualitat aquests dies al Regne Unit, la monarquia podria considerar-se una anomalia etològica.

–Els humans són realment bons per agafar-se al poder. En els altres primats, l’ordre de dominància canvia quan els individus envelleixen o moren, i són reemplaçats per individus més joves i vigorosos. El parentiu perpetua el sistema en el sentit que certs individus tenen més suport que d’altres, però això no dura per sempre. Nosaltres, els humans, som una espècie simbòlica, i és per això que envoltem el poder amb símbols i històries i diem, per exemple, que el nostre poder prové de Déu o de la nostra família de sang blava, i la població és prou estúpida per caure en aquesta estafa. La sang blava no existeix i si Déu està del teu costat és només una qüestió d’opinió. Llavors, una monarquia és una anomalia però típicament humana basada en arguments sense sentit.

–Ja que parlem d’això..., en ocasions, segons com són presentats alguns documentals de vida salvatge, un creu que pot intuir la trama de les tragèdies shakespearianes.

–És que en realitat tot el que apareix en aquestes obres, l’atracció sexual, la gelosia, el dolor, la venjança, la lleialtat, és més antic que la nostra pròpia espècie. Shakespeare va aprofitar, per descomptat sense saber-ho, la psicologia dels primats per escriure les seves grans obres.

 

A De Waal hi deu haver qui, arribats a aquest punt, li podrà criticar aquesta mirada tan etològica del comportament humà. Aquest és un vell debat. Una intel·ligència superior (bé, això diuen) ha de ser estudiada des d’altres disciplines acadèmiques. En aquest sentit és interessant el breu però sucós repàs que al llibre fa l’autor a com els grans filòsofs de la història, per exemple, han retratat la meitat de la humanitat, o sigui, les dones. Per exemple hi ha Schopenhauer, per a qui elles continuen sent nenes tota la vida. O Hegel, que tot i que no queda gaire clar què volia dir, afirmava que «l’home es correspon amb els animals, mentre que la dona es correspon amb les plantes». Fins i tot Darwin, no filòsof però sí un bon observador de la realitat, descartava que les dones poguessin igualar intel·lectualment els homes.

Notícies relacionades

Teràpia de grup contra l’estrès laboral als CAPs de Barcelona

Els somnis són possibles

No és una andanada gratuïta. L’eix del llibre, com s’ha dit al principi, és què ens diu el regne animal de les qüestions actualment a debat, sobre el gènere, el feminisme, la violència masclista o, si es vol, fins i tot què és un clítoris, aquest nus de terminacions nervioses que el biòleg evolucionista Stephen Jay Gould es va atrevir a definir com «un gloriós accident», com si fos un error que fos allà.

El llibre, en resum, és una nutritiva i molt variada amanida d’informació, preparada amb delicioses anècdotes. I ja que el text començava amb una, com podem acabar millor que amb una altra. Explica De Waal el que es va observar després de visionar desenes de vídeos en els quals homes de negocis es donaven la mà per saludar-se, en congressos o en reunions de feina, tant és. La part interessant venia després. De maneres de vegades imperceptibles i segur que inconscients, la majoria es tocava en un moment o un altre el nas. Això fan els grans simis també per saber qui mana. Quina llàstima que l’entrevista amb De Waal hagi sigut telemàtica.