Laura Baena: «En comptes de culpar les dones per no saber delegar, responsabilitzem els homes»

La càrrega mental la produeixen les tasques invisibles, de les quals majoritàriament som responsables les dones. Són tasques sense reconeixement social ni econòmic, simultànies a altres tasques i que es converteixen en un obstacle enorme per a la conciliació i tenen un fort impacte en la salut mental de les dones, sobretot quan arriba la maternitat. La majoria d’aquestes tasques estan estretament vinculades a les cures i a la llar. Tasques invisibles com gestionar els grups de WhatsApp de l’escola o els requeriments de les escoles i dels metges... Totes aquestes tasques ens fan patir una sobrecàrrega constant de la qual és molt difícil alliberar-se quan no existeix corresponsabilitat. Quan parlem de corresponsabilitat no només em refereixo a fer equip amb la nostra parella, si la tenim, sinó a compartir aquesta càrrega amb les empreses i amb la societat. Per exemple, si una dona ha de portar el seu fill al pediatre, si l’empresa no l’hi facilita, apareix la càrrega mental.

Malasmadres ha realitzat diversos estudis per palpar els problemes de conciliació i de corresponsabilitat. ¿Tenen dades concretes sobre càrrega mental?

La dada més aclaridora és que set de cada deu dones se senten soles davant la criança i l’educació dels seus fills i filles, segons el nostre estudi ‘Las invisibles’. I en l’estudi ‘El coste de la conciliación’ vam voler investigar quines eren les tasques que gestionem en soledat. I són totes les que suposen una càrrega mental, invisible i molt feixuga per a la majoria de la comunitat: els grups de WhatsApp de l’escola (només un 8% homes), estar pendent dels deures dels fills (només un 3% dels homes), la gestió emocional... Menys d’un 10% dels homes interromp la seva jornada laboral quan un fill es posa malalt.

¿Quines tasques domèstiques han començat a assumir els homes i quines altres segueixen majoritàriament en mans de les dones?

Els homes assumeixen tasques visibles, que no es poden simultaniejar amb d’altres i que tenen reconeixement social, com anar al parc amb els nens, portar-los a l’escola i anar a comprar. Vam fer una tipificació de les tasques i es veu clarament que fan les tasques més executives. Però per fer la compra cal estar pendent de què falta a la nevera, ¿oi? ¿Qui s’encarrega d’això? Principalment la dona. Una tasca domesticofamiliar ha de gestionar-se de principi a final, el que es veu i el que no. Aquest canvi és fonamental.

Els detractors de la conciliació podrien al·legar que les dones pateixen càrrega mental perquè no saben delegar.

Als tallers que realitzem a l’associació Yo No Renuncio sempre surt com a obstacle personal de les dones el delegar. És una cosa que hem de superar. Ens costa delegar, però moltes vegades no en som conscients. Ens han enganyat amb el mite de la ‘superwoman’ i les dones ja n’estem cansades. El 73% de les dones declara sentir-se esgotada gairebé diàriament per la càrrega mental de les tasques domesticofamiliars. I estem acabant amb aquest mite, que continua exercint molta pressió social. Per a això hi ha una cosa fonamental, la corresponsabilitat, els homes han de ser-ne part i han d’ocupar-se’n. Ara mateix la majoria dels homes són pares executors: fan el que se’ls diu que facin. Això no és ser corresponsable. En comptes de culpar les dones per no saber delegar, responsabilitzem els homes.

Malasmadres ha posat en marxa un telèfon per ajudar dones amb problemes de salut mental. ¿Hi truquen dones a qui la càrrega mental els produeix trastorns psicològics?

Totalment. La càrrega mental ens porta a sentir-nos insatisfetes amb les nostres vides. En el nostre estudi ‘La hora de cuidarse’, gairebé el 70% de dones reconeixia no haver demanat ajuda psicològica malgrat necessitar-la, per falta de temps, falta de diners i el que és pitjor, vergonya. I la majoria de dones no ens cuidem, sobretot quan arriba la maternitat, ja que tenim menys d’una hora lliure al dia. És un repte pendent.

¿Aquests problemes s’han vist agreujats per la pandèmia?

Totalment. La corresponsabilitat no va millorar, fins i tot va empitjorar en molts casos. Recordem que mentre els homes eren capaços de teletreballar tres hores sense interrupcions, les dones només una hora. A més, una de cada quatre dones va renunciar a tota o part de la seva feina per poder cuidar. Més clar, impossible. Ara bé, ens estan fent creure que el teletreball no és bo i això és mentida. Perquè el teletreball que vam fer en pandèmia no és teletreball. Això era sobreviure. El teletreball en una situació de normalitat ens permet estalviar temps de desplaçament, treballar quan un fill es posa malalt i pot ser un bon model laboral, si ve acompanyat de flexibilitat, és semipresencial i amb perspectiva de gènere.

¿Com creu que es pot popularitzar i posar a l’agenda política la conciliació? ¿Ajudarien imatges de Pedro Sánchez recollint els seus fills o d’algun ministre absentant-se per la malaltia d’un familiar?

Jo acostumo a ironitzar amb el fet de portar els nostres fills a la Moncloa quan arriba l’estiu i comencen els jocs de la conciliació i els malabars. El sistema s’ha acostumat que la conciliació la solucionem com podem. Surt gratis a l’Estat, però té un cost altíssim per a les dones. Una de cada dues ha patit pèrdua salarial per la seva maternitat. Per això, alguna cosa hem de fer perquè es visibilitzi. La conciliació és una qüestió pública. No podem creure que això és privat i se soluciona de portes endins perquè es necessita implicació social. Però ¿sap el millor? La conciliació no és competència directa de cap ministeri i així ningú busca solucions reals. I amb mesures com el Pla Corresponsables o el Pla Em Cuida, dotats d’un pressupost mínim, l’única solució és la renúncia.

Notícies relacionades

«No vaig saber què era la càrrega mental fins que vaig anar a teràpia»

6 de cada 10 dones pateixen penalització laboral per ser mares

¿Quines mesures proposa?

Demanem un pla nacional i la creació d’una subcomissió. I són fonamentals canvis com facilitar el teletreball; permisos de maternitat de sis mesos; incentius fiscals per a pimes amb flexibilitat horària; plans de reincorporació després de la maternitat, xarxes formals de cura gratuïtes per a famílies vulnerables, reconeixement de les monomarentales... ¿Segueixo? Hi ha moltes mesures, però ens han d’escoltar, perquè els polítics viuen en una realitat paral·lela.