Els estudiants tenen gana de poble: l’‘Erasmus rural’ desborda en la seva estrena

Ara ja el té. Almenys durant aquests mesos. Entre el 15 de juny i el 15 de setembre, Torres, de 22 anys, realitza pràctiques a l’única farmàcia d’aquest petit municipi. Nascuda a Albacete, mai havia sentit a parlar de Villalgordo del Júcar. Ni tan sols sabia on era. Però Torres, que acaba d’acabar quart de Farmàcia, volia fer alguna cosa a l’estiu, i sempre havia sentit «certa enveja» dels seus amics quan començava un nou curs i arribaven parlant de «com de bé s’ho havien passat al seu poble». Així que quan se li va obrir aquesta possibilitat va pensar: «¿Per què no?». 

Ara mateix hi ha 380 estudiants com ella, repartits per Espanya gràcies a unes beques anomenades Campus Rural que són tan de sentit comú, sobretot en una Espanya assolada per la despoblació, que sembla mentida que no existissin fins ara. Dissenyades pel Ministeri de Transició Ecològica (MITECO) en col·laboració amb el d’Universitats, pretenen «reconnectar els joves amb el territori» a través de pràctiques acadèmiques en localitats de menys de 5.000 habitants. Els becats reben 1.000 euros bruts al mes i han de viure al poble.

Al MITECO no tenien clar què anava a passar. Al cap i a la fi, no hi havia precedents d’alguna cosa així a nivell de tot l’Estat. Però la resposta ha desbordat les expectatives. Cinc sol·licituds per cada beca, un fenomen que mostra un canvi en la mirada, molt menys negativa, dels joves cap al camp. L’any vinent, explica Francesc Boya, secretari general per al Repte Demogràfic, s’oferiran més del doble de places: unes 1.000. «Sabíem que això podia funcionar, però ens ha sorprès l’acollida, la demanda d’aquestes beques i la quantitat d’ajuntaments que han ofert projectes», explica. 

«El que es busca és acostar els joves al món rural, que aportin el seu coneixement i generin autoestima en aquests entorns –continua Boya–. La realitat que s’ha viscut a moltíssims pobles és la de joves que han marxat i no han tornat. Ara que hi ha estudiants a punt d’acabar la carrera que hi van a treballar, la reacció sol ser: ‘Per fi interessem a algú’. I qui sap. Potser algun d’aquests alumnes descobreix en el medi rural un espai en el qual desenvolupar el seu projecte de vida». 

Una cosa «molt bonica»

Torres no ho té clar. «Encara és molt aviat per decidir què faré. Soc jove. Falta molt», explica. Durant els tres mesos d’estiu, de moment, ha llogat un pis al poble, s’ha comprat l’abonament de la piscina municipal i els veïns, explica rient, diuen que li «buscaran nòvio». Els caps de setmana els seus amics urbanites s’acosten a Villalgordo del Júcar, en lloc de ser ella la que torna a la ciutat. «Aquí tothom es coneix i se saluda. És una cosa molt bonica. Se m’està fent molt curt», assenyala rere el taulell de la farmàcia, on l’atrafegament a última hora del matí és constant, sobretot de gent gran. Un de cada quatre habitants dels municipis de menys de 5.000 habitants té més de 65 anys.

Alguns han tornat al poble a l’estiu; d’altres hi resideixen tot l’any. Es coneixen, se saluden. Una conversa escollida a l’atzar: 

«¿Com vas, Emiliano? ¿Tot l’estiu aquí?», pregunta una veïna. 

«Tot l’‘estiuet’ aquí. S’hi està millor, més fresc», contesta Emiliano. 

«Almenys a la nit»

«¿I quants nets tens?»

«Jo tres»

«Jo ja nou. No em deixen. No paro»

«Bé, fins després»

Explica Mateo Córdoba, el farmacèutic titular de l’establiment on Torres realitza les pràctiques, que escenes d’aquest tipus amb prou feines passen fora d’aquests mesos. «Els hiverns són molt durs aquí. No veus ningú pel carrer», diu. Abans no era així. Córdoba repassa els negocis que han anat tancant en els últims temps al seu poble, que durant el segle passat va arribar a tenir el doble d’habitants: sucursals de banc, tallers mecànics, botigues de roba, bars, restaurants. Però la farmàcia, amb una clientela cada vegada més envellida, es manté.

Nascut a Villalgordo del Júcar fa 39 anys, fill i net de farmacèutics, Córdoba va prendre el testimoni del seu pare en aquest establiment sis anys enrere, després d’haver treballat com a investigador clínic a Madrid, Saragossa i Londres. «Ell s’havia de jubilar i em va dir: ‘¿Què fem amb això?’ Vaig decidir tornar amb la meva dona», explica. 

La seva història és rara. Les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostren que els moviments de joves de les ciutats als pobles han vingut durant l’última dècada sobretot de població d’origen immigrant. Hi va haver un petit canvi durant la pandèmia, quan el teletreball va permetre traslladar-se al camp, però va durar molt poc. La immensa majoria ha tornat a l’urbs.

«La idea d’una beca per realitzar pràctiques acadèmiques en l’àmbit rural em va semblar boníssima quan la vaig veure –assenyala Córdoba–. L’alumne viu al poble i hi aporta coses. Els veïns n’estan encantats. No parlen de res més, perquè fa molt que va deixar de ser freqüent veure cares noves per aquí». 

A gairebé 500 quilòmetres d’aquesta farmàcia manxega, a Arroyomolinos de León, un poble de les muntanyes de Huelva, la seva alcaldessa, María Jesús Bravo, dibuixa un panorama similar. Allà hi ha una estudiant que fa tallers d’igualtat gràcies a una d’aquestes beques. «Aquesta iniciativa també serveix per demostrar que al món rural hi ha cabuda per a moltes professions, per desmuntar el mite que si tens estudis te n’has d’anar a la ciutat a treballar», argumenta. 

No tot és catastrofisme

Durant els últims 70 anys, 23 províncies de l’interior d’Espanya han perdut la meitat del seu pes demogràfic, econòmic i laboral, segons un recent informe de la Fundació de les Caixes d’Estalvi (FUNCAS). Al 70% de tot el territori només resideix en l’actualitat el 10% de la població (4,6 milions), mentre Madrid i les zones del litoral concentren el 90% restant (42 milions). Al segle XXI el procés de despoblació s’ha accelerat, sobretot en l’última dècada. Tres de cada quatre municipis espanyols i nou comunitats autònomes (Extremadura, Galícia, Castella i Lleó, Astúries, Aragó, Cantàbria, Castella-la Manxa, el País Valencià i La Rioja) han baixat en nombre d’habitants. 

Però hi ha experts que es regiren contra aquesta visió tenyida només de catastrofisme. Fernando Collantes és professor d’Història Socioeconòmica a la Universitat d’Oviedo i coautor del llibre ‘¿Llocs que no importen? La despoblació de l’Espanya rural des de 1900 fins al present’. No nega els problemes al món rural, al contrari, però remarca que la veritable despoblació ja ha quedat enrere. Va tenir lloc als anys 60 del segle passat. L’Espanya rural en el seu conjunt, continua Collantes, avui té més habitants que fa 25 anys. Tot i així, si es col·loqués «un mur» al voltant dels pobles per impedir sortir-ne, molts seguirien perdent habitants any rere any, a causa de la combinació de baixa natalitat i població envellida. 

Envellida, però heterogènia. Perquè un altre dels llocs comuns que combat aquest acadèmic és el retrat, per part de mitjans de comunicació i dirigents polítics, que el medi rural està format bàsicament per agricultors i ramaders. En realitat, explica Collantes, es tracta de persones «cada vegada més similars» a les que viuen a les ciutats. I, en canvi, tot l’èmfasi continua posant-se en l’agricultura i la ramaderia. 

Campus Rural va en una altra direcció. Els becats són futurs arquitectes, farmacèutics, enginyers, especialistes en màrqueting, antropòlegs o treballadors socials. «És una iniciativa positiva –sosté Collantes–. Les polítiques contra la despoblació no només són qüestió de diners. Les més efectives tenen a veure amb crear xarxes, ja siguin educatives, familiars, socials o empresarials. Però aquí la qüestió és: ¿I què passa després, quan s’acaba la beca? Haurem d’estudiar-ho». En qualsevol cas, l’expert creu que la resposta que ha tingut el projecte posa de manifest un canvi generacional, perquè els joves «han recuperat cert orgull del món rural». 

Notícies relacionades

El Govern destinarà més de 10.000 milions a lluitar contra la despoblació

Un dels "jardins de marihuana" d’Europa

Boya, el secretari general per al Repte Demogràfic, s’hi mostra d’acord. «Hi ha una sensibilitat creixent sobre els desafiaments del món rural –conclou–. En el moment en què hem posat a disposició una via per canalitzar-ho, ha cristal·litzat. Moltes vegades hi ha un discurs molt pessimista al voltant del medi rural, però això demostra que és al contrari. Hi ha una nova sensibilitat, noves ganes.»