La sequera amenaça un nombre creixent de països a tot el planeta

La declaració de l’estat d’emergència a diverses regions italianes és un nou episodi d’una llarga sèrie de problemes causats arreu del món per la sequera, relacionats en bona mesura amb l’activitat humana i que auguren un futur ombrívol en la gestió dels recursos hídrics.

El govern de Roma va prendre la mesura en el seu Consell de Ministres i va destinar 36 milions d’euros per pal·liar la situació agrícola a les zones afectades –l’Emília-Romanya, Friuli Venecia Julia, la Llombardia, Piemont i Vèneto–, amb el riu Po, el més llarg i cabalós d’Itàlia, «sota mínims», i va plantejar, fins i tot, nomenar un càrrec extraordinari de comissari per coordinar les mesures contra la falta d’aigua.

L’augment progressiu de les temperatures i la reducció de les precipitacions estan molt relacionats amb la sequera, però també amb altres drames ambientals, com el despreniment, precisament a les Dolomites italianes, d’una glacera que ha constituït no només una tragèdia humana, pels set alpinistes morts i els tretze desapareguts, sinó també ambiental, ja que la desaparició de glaceres està associada a la reducció de recursos hídrics.

El director de l’Institut de Ciències Polars del Consell Nacional de Recerca d’Itàlia, Carlo Barbante, ho resumia d’una manera pessimista a l’advertir que, es prenguin les mesures que es prenguin, «les glaceres alpines estan ja perdudes i continuaran la seva fusió», malgrat que aquestes grans masses de gel i neu «són la font principal d’aigua dolça potable per al nostre planeta», a més d’un recurs vital en països com Bolívia o l’Índia.

Les notícies relacionades amb la sequera són cada vegada més abundants i preocupants globalment: la petita república de Kiribati, a Oceania, es va declarar al juny «en estat de desastre» per la falta de pluges; la ciutat californiana de Los Angeles va començar les restriccions al consum d’aigua també a principis del mes passat; la principal ciutat del sud-est de Sud-àfrica, Gqeberha, l’antiga Port Elisabeth, està en risc de quedar-se sense aigua per l’escassa reserva de què disposa...

En el cas d’Espanya, l’estudi publicat aquesta setmana per la revista científica ‘Nature Geoscience’ certifica que la península Ibèrica pateix les condicions més seques dels últims mil anys a causa de l’anticicló de les Açores, que arriba a una àrea més àmplia per culpa de l’augment d’emissions humanes de gasos amb efecte d’hivernacle.

El problema és tan greu que la Convenció de l’ONU per combatre la desertificació va advertir a finals de maig en un document específic que suposa «un dilema per a la humanitat», ja que la seva quantitat i durada han augmentat un 29% des del 2000, per la qual cosa es necessiten solucions urgents, com ara la creació de «sistemes ecològics funcionals».

Entre el 2000 i el 2019, va afectar més de 1.400 milions de persones, de manera que es va convertir en el segon desastre natural de més importància del planeta després de les inundacions, però actualment, el 2022, segons la mateixa ONU, més de 2.300 milions de persones s’enfronten al temut «estrès hídric».

El continent més afectat, segons aquestes dades, és l’Àfrica, on les sequeres suposen el 15% dels desastres naturals i van causar la mort de 650.000 persones entre el 1979 i el 2019.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

El director de l’oficina del Programa Mundial d’Aliments de l’ONU, Michael Dunford, va confirmar aquesta perspectiva i va alertar recentment que la banya d’Àfrica pateix la seva pitjor sequera des del 1981.

Avui a Nairobi es reuneixen els caps d’estat i de govern de l’Autoritat Intergovernamental per al Desenvolupament, organització de caràcter econòmic a la qual pertanyen vuit països de l’est de l’Àfrica: és la seva 39a reunió extraordinària i en l’agenda hi figuren diversos problemes que afecten la regió, des de la inseguretat política fins a la covid-19, i, per descomptat, la sequera.