El drama de la prostitució: «És una ferida que mai cicatritzarà»

«Club de cites [...] busca treballadores». L’anunci d’internet li va permetre somiar amb una ocupació per tirar endavant els seus fills, que va deixar al seu país d’origen fa sis anys. Estalviar una mica i reunir-s’hi aviat. La seva amiga li havia explicat el que implicava entrar en un local així, «vaig pensar que seria estar amb un home, però mai vaig imaginar una cosa així», que els serveis sexuals fossin de tal duresa: fins a 17 clients en una sola nit, amb un tracte tan inhumà. L’Alejandra (nom fictici per no ser localitzada pel seu proxeneta), va acabar en diverses ocasions a l’hospital amb lesions als òrgans genitals. 

La depressió va arribar molt més ràpid que els estalvis. Encara recorda la primera nit de feina, «jo em vaig quedar asseguda, no podia aixecar-me, no tenia força per anar a parlar amb un home». Així tres dies, la vergonya, la por, la paralitzaven, «però no hi havia cap altra alternativa que treballar», l’amo del local pressionava. «¡Ai, Déu meu, que acabi tot ràpid!». El mantra el repetia amb cadascun dels seus clients. «Tu tanques els ulls i demanes «que Déu m’ajudi, que passi ja». Només es pensa en això».

La veu entretallada delata el sofriment d’aquells sis llargs anys de veritable tortura psicològica i física. La mirada cau a terra i les llàgrimes afloren sense parar. «Pel cap, et passen mil coses, els teus fills que has de mantenir, penses que un minut passa volant». L’Alejandra és una dona senzilla, molt allunyada de l’estereotip de prostituta que es té en l’ideari col·lectiu. Religiosa, tímida, discreta, gairebé invisible, «solitària, si em preguntes si vaig tenir alguna amiga, et dic que no».

Pel seu llit van arribar a passar en una nit «14, 17 homes, cada un mitja hora». La feina començava a les sis de la tarda i acabava a les set del matí. «A partir del moment en el qual paguen, has de complir aquella mitja hora, fer el que et demanen, el que els complau». El servei «es paga abans» de pujar a l’habitació «perquè tu has d’abonar-la abans també». Molts només volen el sexe, de vegades molt dur, no passen de moment previ de prendre una copa perquè la dona pugui saber si seran amables o no. ¿Com es comporta la majoria? L’Alejandra sospira, «tu ets allà per servir-los, no hi ha delicadesa». La conversa abans d’iniciar el contacte purament físic la dirigeix el client, «et comenta què vol fer o que facis tu», sexe oral, anal..., «sí que pots dir que no, a mi mai em va obligar el cap a fer el que no volgués». Una altra cosa és el que passa a l’interior de l’habitació amb clients de totes les edats. Manté viva l’agressió que va patir, només una vegada, després d’haver tingut sexe, «em va agafar pel coll, em va tirar a sobre del llit i em va intentar escanyar. Al final, vaig aconseguir treure’l de l’habitació i baixar amb ell al bar. En aquests llocs passa de tot, humiliacions, de tot una mica».

Cada vegada que estava amb un home «em sentia cansada, exhausta, demanant a Déu que em donés força, que vingui un dia diferent. Et sents bruta». I el tracte dels homes sol ser despectiu, «t’insulten des del mateix moment en què et parlen i mentre ets amb ells al llit. És molt dur». Les llàgrimes tornen en un silenci après. «Vaig plorar molt en el club, allà et deprimeixes molt», allà no hi ha amigues, assegura, «hi ha competència, unes passen per sobre de les altres. Has de defensar-te. Entre elles mateixes s’agredeixen per poder treballar més». Viuen amb la depressió, «no tens ganes d’aixecar-te del llit, ni de menjar, només de dormir i no despertar-te».

Tot i que assegura que en aquest món hi ha molt alcohol i droga, «violència i sofriment. En conec moltes que han caigut en aquest món, és un món viciós perquè t’agafa en un moment molt difícil de la teva vida, quan no tens oportunitats». Ella mai va haver de tirar per aquest camí per aguantar. «La gent pensa que són uns diners fàcils que et trauran dels problemes, però cada vegada t’enreden més i quan te n’adones estàs anul·lada, no en pots sortir».

¿I els homes? Cap es va encapritxar d’ella. «Alguns et prometen i et prometen el cel, però després és mentida». Mai va perdre l’esperança de poder escapar-se d’aquesta terrible situació. «Volia fer cursos, treballar dignament, somiava amb això i hi somio encara. Deixar tot això enrere i fingir que mai va passar res d’això».

La veu es torna fina i es trenca una vegada més, el record colpeja fort aquesta dona que amb prou feines sobrepassa els 29 anys, una jove mare soltera que s’afana a poder construir una nova vida amb els seus fills al seu país. Però la situació d’immigrant il·legal és un mur que encara la manté a l’altre costat, sense papers. El visat de turista va quedar enrere fa molt, però la seva esperança segueix intacta, tot i que «prostituir-se deixa una ferida que mai cicatritzarà, només vull deixar-la en el passat, enterrar-lo i començar de zero».

L’Alejandra va poder mantenir un petit fil amb un familiar. L’única persona a la qual es va atrevir a confessar, quan ja la càrrega era insuportable, quina era la seva feina real a Espanya, en un club de cites de Zamora exercint la prostitució. Es va convertir en el seu àngel de la guarda, «estava molt preocupada per mi». I va aconseguir fugir després de sis anys immersa en un autèntic malson, amb jornades interminables, i amb ajuda de la Policia Nacional.

Destrossada psicològicament i físicament, aquesta dona, que va creuar l’Atlàntic per poder alimentar els dos fills que criava sola al seu país d’origen, va complir el seu anhel, «que anessin a la universitat». La mirada s’il·lumina per uns instants, és la primera vegada que somriu durant l’entrevista.

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Ara té un altre horitzó. Rescatada, literalment, per persones pròximes. Va poder reunir prou valor per explicar-los que «ja no podia més, estic esgotada». Només li preocupa «que els meus fills mai sàpiguen com vaig aconseguir els diners per als seus estudis». Entre els seus secrets, com va aconseguir sortir, despistar el seu proxeneta per deixar el club i poder trobar-se amb les persones que l’ajudarien a deixar Zamora i Espanya definitivament.

A la retina, es porta el maltractament del proxeneta que les obligava a mantenir cada nit el major nombre de relacions sexuals possibles. Elles pagaven cada dia 40 euros per viure allà i 35 més el cap de setmana. Els llençols, que es canvien amb cada client, suposava una despesa de cinc euros, «el pagàvem nosaltres, i cada preservatiu». Si un client prenia copa, l’amo del club se’n quedava un altre percentatge. El primer sencer, 40 euros, és per a l’amo. A partir d’allà, l’Alejandra cobrava 30 euros, d’on descomptava el preu de l’estada, del menjar..., 300 euros per setmana. Va acabar malalta, sense «poder aixecar-me del llit, inflamada», va arribar a estar una setmana sense poder treballar per les lesions que li va provocar un client. «Va ser un infern, la humiliació, el maltractament és terrible, ets un objecte, ets de la seva propietat. La realitat és molt crua».