Addiccions
Alarma sanitària per l’augment dels consumidors d’opioides amb recepta
Sanitat dissenya un pla per frenar l’ús del fentanil, 100 vegades més potent que la morfina, que deriva en pacients addictes
L’Adrián no havia complert els 40 quan la seva vida va canviar. Va tancar el seu negoci, va trencar una relació de sis anys i va haver de tornar a casa dels seus pares. I mirar de desenganxar-se del fentanil, l’únic fàrmac amb què havia aconseguit superar els dolors a la cintura, les seves rampes constants i l’entumiment de cama i peu. «Em funcionava molt bé, però els efectes duraven cada vegada menys i el meu cos exigia més quantitat. Consumia el que tenia per a una setmana en dos o tres dies», explica en una carta després de quatre mesos net. L’Adrián va deixar de fer-se càrrec de la seva relació, del seu negoci... i de les factures. «L’abstinència al medicament és una cosa indescriptible. No era capaç d’aixecar-me del llit, el meu cos semblava pesar deu vegades més del que pesa i els meus pensaments eren totalment maliciosos i insistents, sense ganes d’absolutament res i sumit en una soledat interior que no crec que aconsegueixi descriure mai». El de l’Adrián és un dolor irruptiu, el principal diagnòstic de prescripció del fentanil d’alliberament immediat, un opioide cent vegades més potent que la morfina.
Fa quatre anys, l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AEMPS) va haver d’emetre una alerta per l’augment del consum de fentanil d’alliberament immediat per a usos no contemplats a la fitxa tècnica del producte. Eren responsables del 60% de les notificacions de casos d’abús i dependència. L’èxit més gran del fentanil han sigut les «piruletes», que produeixen una sensació de benestar molt potent amb un efecte instantani. El desig més gran de qui pateix pics d’intensitat d’un dolor ja fort i constant.
El consum d’opioides amb recepta s’ha duplicat en 10 anys. A més, Espanya és el tercer país amb més consum de fentanil, segons la Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents. I tot i que les dades són molt lluny de les que deixen els EUA, amb més de 90 morts per sobredosi al dia, les alarmes han començat a activar-se.
De l’opiofòbia a l’opiofília
Ana Isabel Henche és responsable de la unitat de conductes addictives de l’Hospital de Toledo des de mitjans dels 90. El 2013 va arribar a la seva consulta la primera pacient amb dependència a opioides. I no va ser l’única. «Van venir moltes persones de cop i això em va alertar», explica. Ara, el Ministeri de Sanitat ha posat en marxa un «Pla d’optimització» del seu ús per al dolor no oncològic, després de comprovar que el 15,2% de la població de 15 a 64 anys els ha consumit en alguna ocasió. En el text es refereixen al fentanil com una «preocupació important». Henche destaca que genera dependència «en només set dies».
«Hem passat de l’opiofòbia a l’opiofília», afirma Henche. «Feia molta por planificar aquest tipus de medicaments i ara sembla que valen per a tot. Però crec que els prescriptors estan començant a prendre consciència». La doctora rep els pacients que li deriva la Unitat del Dolor. Per la seva consulta han desfilat persones de 60 o 70 anys que no havien fumat un cigarret en la seva vida i no entenen què fan en una unitat com la seva. «Jo no soc un addicte», li etziben. El primer pas és treballar la comunicació, explicar-li la seva situació. «Pots tardar dos i tres anys a retirar un opiaci», explica la doctora.
Tots acaben desenvolupant tolerància, dependència i síndrome d’abstinència, que en alguns arriba a convertir-se en addicció; això és, la pèrdua de control sobre l’ús. Per a Henche, el principal problema és que «el pacient no està informat del que pren, que poden aparèixer aquests símptomes». Els prescriptors ho fien tot al prospecte, que molts no llegeixen. «Més del 70% dels pacients que he tingut em diuen que si ho haguessin sabut, no els haurien pres». No se’ls explica perquè no hi ha temps a les consultes, per la falta de recursos humans i les retallades en les unitats del dolor. De fet, el 62% dels pacients amb dolor crònic mai han sigut derivats a una unitat d’aquest tipus.
Medicalitzar el dolor
A Espanya s’estima que un 32% de la població adulta té algun tipus de dolor. Entorn d’un 17% viu amb dolor crònic; set de cada deu si parlem de més grans de 65 anys. El dolor existeix des de fa mil·lennis, però com a especialitat mèdica és relativament jove. «Els opioides només han demostrat eficàcia a curt termini, menys de 12 setmanes, sense proves de benefici a més temps i amb danys provats», assenyala el document de Sanitat. Aquests danys són, entre d’altres, una hiperalgèsia induïda: el dolor augmenta més arran del consum dels opioides. «Explica a un pacient que una pastilla per al dolor que li ha receptat el seu metge de confiança li està produint l’augment del mal; els costa molt entendre-ho, volen més dosi i no menys», assenyala Henche.
El 2017 es va publicar una guia de bona pràctica clínica en geriatria que situava el fentanil transmucós com el fàrmac ideal per a la gent gran, sense que es parlés de dependència, només de dolor. «Hi ha caigudes, hi ha fractures, hi ha pèrdua cognitiva... ¿Estàs arreglant una cosa i espatllant-ne una altra?», es lamenta Henche. Els opioides van causar el 22,3% dels ingressos en centres de desintoxicació el 2019, només per darrere de la cocaïna i el cànnabis.
Però no tots els experts ho veuen de la mateixa manera. «Els opioides són la millor família que tenim per mitigar dolors, l’augment és un indicador de com de bé funciona el sistema de salut i la ciència», assenyala David Pere Martinez, doctor en psicologia social i autor d’una investigació, elaborada amb fons del decomís de drogues, que conclou que Espanya no experimentarà cap problema sanitari derivat dels fàrmacs opioides. «Qui avui està consumint opioides de manera relativament crònica, fa deu anys estaria mort; és una de les conseqüències no previstes que hi hagi més supervivència», explica.
Pandèmia i falta de recursos
Aquest equilibri entre riscos i beneficis amb què treballen diàriament els sanitaris el resumeix molt fàcilment Henche: «A un pacient que tingui un dolor oncològic que estigui en l’etapa final de la vida, dona-li tot el fentanil transmucós que vulguis. Però, ¿què passa amb els pacients oncològics que s’han convertit en crònics? Són molts anys prenent opiacis».
Ana Mínguez és farmacèutica de la Unitat del Dolor de l’Hospital General de València i ha treballat en l’elaboració del Pla del Ministeri. «L’impacte que té el dolor en la qualitat de vida és enorme i el que volen és que els prescriguin medicaments que els el treguin», explica. Però és el primer error. La patologia del dolor requereix tractar el pacient de manera integral, no només amb medicaments. També entendre que el dolor probablement els acompanyarà tota la vida, però això requereix un treball psicològic que «no s’està fent», com denuncia Henche. Hi ha teràpies no farmacològiques que s’estan infrautilitzant, i el Ministeri reconeix en el seu pla que «la dificultat de poder accedir a aquest abordatge integral probablement ha afavorit un increment en la teràpia farmacològica com a primera opció». L’escassetat de recursos porta a medicar com a resposta davant pacients amb dolor.
«La pandèmia ha tensionat el sistema sanitari, moltes vegades els controls dels tractaments no s’han fet en el seu moment i hi ha gent que, intentant millorar el seu dolor, ha consumit més del que toca», indica Mínguez.
El mirall americà
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
