Dos anys del confinament: quan la ment t’impedeix sortir de casa

El 14 de març farà dos anys d’un dia inesborrable. Espanya es va submergir en un estat d’alarma i un confinament que va impedir-nos sortir de casa durant gairebé tres mesos, una situació que va deixar marques emocionals de què molts encara es continuen recuperant, inclosa una por desproporcionada a sortir de casa.

A aquest tancament el van seguir mesos i mesos de pujades i baixades en el nombre d’infectats, que van comportar també més o menys limitacions a les activitats que els ciutadans podien fer i que han dificultat molt les relacions socials. Es calcula que, en el context de la pandèmia, la depressió i l’ansietat s’han incrementat en un 25 per cent, segons un estudi de ‘The Lancet’.

Hi ha qui dos anys després encara afronta amb molta angoixa haver de sortir de casa cada vegada. Tot i que no hi ha dades disponibles, els experts afirmen que en aquest temps han crescut els afectats per l’agorafòbia.

Segons explica a EFE la psicòloga clínica Inmaculada Villena, els pacients tenen una por extrema de sortir de casa perquè aquest és l’entorn en què se senten segurs. Quan pensen a sortir, lidien amb el nerviosisme, mareig o les nàusees que els causa la por de no poder escapar-se, sentir vergonya o fins i tot morir.

Un cop per als agorafòbics

Aquestes sensacions les coneixen bé els pacients d’agorafòbia. Per l’Ángela la pandèmia ha sigut un cop afegit. Aquesta jove sevillana va tenir el primer episodi d’agorafòbia fa 7 anys, quan en tenia 17. Va començar amb marejos, nerviosisme, i una sensació constant de sentir-se jutjada que li va impedir seguir amb rutines com la d’anar a l’institut.

«La cosa va arribar a un punt en què em costava moltíssim sortir de casa. No podia anar sola ni a comprar el pa. Em feia pànic vomitar, desmaiar-me, i que tothom em mirés. És una por irracional», explica a EFE aquesta noia.

Amb ajuda mèdica va aconseguir normalitzar la situació i gestionar a poc a poc les pors, fins que el confinament la va tornar a sacsejar: de sobte –recorda– vivia al «paradís». Ja no havia de fer cap esforç per sortir de casa perquè estava prohibit per a tots.

Però quan allò es va acabar i tots els altres van sortir al carrer sense problemes, l’Ángela va tornar a tenir la sensació que irremeiablement alguna cosa dolenta li passaria quan sortís de casa, de manera que només podia fer-ho acompanyada. «I no de qualsevol», detalla, perquè únicament s’atrevia a sortir de la mà de la seva mare o de persones molt, molt pròximes.

Ara està bé, però explica que en el moment en què té una mica d’ansietat tot li suposa un gran esforç. «Em costa anar al supermercat, en un centre comercial o anar a una festa amb moltíssima gent. Ho faig perquè vull tenir una vida normal», explica.

Inmaculada Villena, psicòloga i codirectora d’Espacio Psicólogos, assegura que pràcticament totes les persones s’han vist perjudicades d’una manera o una altra pel confinament, però que aquells tres mesos van afectar de manera molt especial els qui ja patien abans problemes de salut mental.

«En el primer moment no sabíem el que estava passant, estàvem tots tancats i bastant espantats. Aquest ensurt es fa més gros per als que ja abans tenia una patologia prèvia com pors, hipocondries o trastorns obsessius. El confinament els va multiplicar per cent. ¿Com es desmunta enmig de la pandèmia el pensament obsessiu d’algú que ja prèviament no podia deixar de rentar-se les mans?», contextualitza aquesta psicòloga.

El perill, fora de casa

Aquesta mateixa sensació d’«autoafirmació» va tenir la Susana, una infermera portuguesa de 35 anys que lidia amb trastorns d’ansietat i agorafòbia des de fa gairebé una dècada. Els tres mesos de confinament i en general la pandèmia li van causar a més depressió i estrès posttraumàtic.

«En aquell moment era objectiu que era perillós sortir, perquè hi havia una pandèmia i un virus que no sabíem com es contagiava, però jo ho vaig viure com un èxit, com si el meu cap hagués anat per davant de tots i el temps m’estigués donant la raó perquè el mateix Govern estava demanant a la gent que no sortís de casa», explica la Susana.

Paradoxalment, quan tots estàvem tancats, ella tenia més força per sortir. «Sentia alleujament. No hi havia gent al carrer, no hi havia trànsit, no hi havia soroll, no hi havia res», resumeix.

El problema va venir quan va acabar l’estat d’alarma i ja es podia sortir a passejar. «S’havien reforçat les meves idees que hi havia perill al carrer, em costava caminar amb la mascareta i em faltava l’aire per l’ansietat. Recuperar-me del confinament m’ha costat moltíssim. Va ser com tornar a començar una altra vegada», resumeix.

La Susana és infermera de professió. Va intentar buscar feina i va haver de lidiar amb atacs de pànic i amb la culpa perquè només hi va durar 15 dies, i a costa de medicar-se moltíssim. «Em deia a mi mateixa: soc una fracassada, no puc aguantar una feina, no serveixo per a res, no tinc remei i estaré així tota la meva vida», recorda la Susana, que ara ja es troba una mica millor.

Ella mateixa és conscient que quan la seva ansietat es dispara, el catastrofisme la porta a observar en qualsevol banda un risc de mort. «Imagina’t com vaig viure la pandèmia», demana posant com a exemple aquesta situació que va viure a l’aire lliure, en plena naturalesa.

«Fa un any, com a regal d’aniversari, me’n vaig anar de viatge al Pirineu. Tenia moltes ganes d’anar-hi. Quan estava allà vaig tenir un atac d’ansietat brutal perquè veia les muntanyes tan grans que vaig pensar que ens caurien a sobre. Llavors em vaig adonar que no tenia cobertura al mòbil i que no podria trucar al 112. Va ser un caos».

A més de l’ansietat, la Susana ha patit després del confinament una depressió i estrès posttraumàtic. Diu que li va causar molt dolor l’aïllament social: durant molt de temps no va poder viatjar a Portugal per visitar els seus familiars i amics, i els contactes amb el seu cercle pròxim van caure en picat. Va estar mesos sense dormir amb la seva parella ni acostar-s’hi.

Clima social depressiu

La psicòloga clínica Inmaculada Villena sosté que la falta de contacte social, bé sigui per la por o pels confinaments, ha generat un clima social depressiu. «Gairebé tothom, d’alguna manera, n’ha estat afectat, molt o poc. No vol dir que quan un tingui certs símptomes de tristesa desenvolupi un trastorn, però sí que hi ha hagut un fons depressiu i les ansietats han augmentat moltíssim», resumeix.

La Susana té ara una discapacitat temporal i parcial i aspira a tenir una vida mínimament normal, el que per a ella és sinònim de «no estar amb el cap sempre a mil amb l’ansietat i l’angoixa en tot moment i viure d’una forma més relaxada, més lleugera».

Dos anys després del confinament, l’Ángela assegura que es troba molt bé. La seva psicòloga li ha donat l’alta, però ella continua anant voluntàriament a consulta. En el dia d’avui hi ha llocs que li continuen fent por. «Hi ha vegades que m’he de dir a mi mateixa: “Ostres, Ángela, respira profundament, vinga, endavant, som-hi que no passa res», descriu.

I ara ho aconsegueix, tot i que està convençuda que l’ansietat serà un punt feble amb què potser haurà de continuar convivint en altres moments de la seva vida.

La salut mental en primer pla

Tot i que arran de la pandèmia es parla més d’aquestes qüestions, la Susana i l’Ángela es queixen d’haver sigut estigmatitzades per patir problemes de salut mental. «Hi ha gent que es creu fora de perill de tenir un trastorn d’ansietat, que creu que mai a la vida li passarà», lamenta l’Ángela, que li sap greu haver rebut males respostes i males cares per explicar el que li passava.

També a Inmaculada Villena li sorprèn molt positivament que es parli de salut mental perquè, explica, creu que això està fent que molta gent que està a casa seva se senti identificada amb el que sent i demani ajuda. «Estem rebent moltíssimes trucades, hi ha una allau de gent que truca per anar a consulta, aquí i a tot arreu», exposa aquesta psicòloga.

Notícies relacionades

Els incendis baixen a 18, però vuit continuen amb flames molt virulentes

Factures de 1.000 euros per tornar a les aules: «Entre els llibres de text i l’ordinador, he hagut de renunciar a les vacances»

Un informe de l’Organització Mundial de la Salut recull que gairebé 300 milions de persones pateixen depressió al món, el 4,4% de la població. Aquesta organització augura que serà la principal causa de discapacitat el 2030.

Segons un estudi elaborat pel CIS la primavera passada, el 6,4% de la població ha acudit a un professional de la salut mental des de l’inici de la pandèmia, el 43,7% per ansietat i el 35,5% per depressió. I sense tenir les dades actualitzades, tots els experts coincideixen que el problema va en augment.