Esclaves sexuals a Barcelona: «Quan se n’anaven els clients em volia arrencar la pell»

La Veruska i la Lara no es diuen Veruska ni Lara. Fan servir aquest pseudònim per explicar les seves històries a EL PERIÓDICO, per por que els seus explotadors les tornin a trobar o els seus familiars més pròxims les puguin reconèixer en unes vivències que cap ésser humà suportaria. «Ho definiria com a terror», diu la Veruska. «No et reconeixes tu mateixa, deixes de saber qui ets... i penses que tot és culpa teva», assumeix la Lara. Culpa per voler migrar a Europa per buscar una vida en què puguis arribar a final de mes i no tinguis por que t’apuntin amb un revòlver. La Veruska va néixer a Colòmbia. Allà encara viuen el seu fill adolescent i els seus pares. Treballava de cambrera i era assetjada diàriament per la seva parella, que va arribar a segrestar-la, tancar-la i trencar els vidres de casa dels seus pares diverses vegades, i que era intocable per la policia. «Jo sempre vaig somiar anar-me’n a Espanya o els Estats Units, però el detonant va ser quan vaig viure el maltractament: vaig saber que si em quedava a Colòmbia em buscaria i em mataria», diu. La Lara treballava com a dependenta al Perú i va decidir migrar quan era incapaç de pagar la medicació per a les malalties cròniques del seu pare. «Necessitava diners i em van dir que a Espanya es guanyava molt més», recorda.

Explotadores de cara amable

De fet, per poder arribar fins a Barcelona, totes dues van comptar amb una suposada mà amiga que, a l’arribar aquí, va resultar un flagell insuportable. En el cas de la Veruska, era una antiga amiga d’infància amb qui es va retrobar. «Es va convertir en l’espatlla sobre la qual plorar, i em va dir que ella se n’anava a Barcelona, que tenia una tieta que li donaria feina, i em va deixar 600 euros, 2 milions de pesos, per al bitllet d’avió», explica. Els enganys amb la Lara van arribar a través de missatges de Facebook d’una antiga companya de feina que ja vivia a Barcelona i li va pintar un oasi. «Em va deixar diners per al meu pare i em va pagar el bitllet, jo vaig pensar que em volia ajudar», sospira. Però no va ser així. La Veruska va arribar a Barcelona el desembre del 2018; la Lara, a l’abril. Les presumptes amigues es van transformar en autèntiques explotadores. «Un mes després d’arribar continuava sense conèixer la presumpta dona que m’havia de donar feina, ella em va dir que s’havien barallat i que no la coneixeria mai», descriu la Veruska. Després de molts crits, plors i sospirs, la seva explotadora li va proposar exercir la prostitució. «No vaig poder negar-m’hi: aquí no tenia res, però no podia tornar al meu país, no tenia diners per pagar el lloguer i a més li devia diners», assumeix.

A la Veruska, la presumpta amiga li enviava la ubicació d’habitacions d’hotel on l’esperaven els clients. «El primer dia va ser terrible. Li vaig dir al client que era la meva primera vegada.. il·lusa de mi vaig pensar que cancel·laria la cita. Però no, em va dir que em relaxés, però rapidet, que havia pagat per una hora», recorda. La Lara va arribar al primer dia de feina pensant que aniria a un bar nocturn. «Era un pis i havia d’exercir la prostitució. Em vaig quedar en xoc. Em van comprar maquillatge, vestits, i em van fer fotos per pujar-les a internet... En aquell moment et canvia tot. Em vaig veure incapaç de fer-ho però al tercer client que va arribar no vaig poder negar-m’hi més...», explica la Lara.

Infeccions i coaccions

A partir de llavors, van seguir els clients. La Veruska, d’hotel en hotel, plorant pels racons i descobrint com la Rambla de Barcelona era plena de proxenetes i noies com ella. La Lara, tancada en un pis, penetrada per més de deu homes cada dia. «Arribava al pis a les 9 i treballava fins a les 22, les 23 h... o fins a l’últim client. Amb prou feines podíem sortir a dinar fora i només teníem un dia de festa», recorda. En el seu cas, la Policia Nacional va irrompre al pis per, suposadament, alliberar-la. Ella va encobrir la seva explotadora per por que ho expliqués als seus pares i perquè encara li devia diners. «Aprens a pensar que és voluntari, que és culpa teva i t’ho has buscat, la policia en cap moment em va dir què era el tràfic, que jo era una víctima...», diu. A partir de llavors, havia de pujar al terrat amb cada batuda.

Les dues noies tenen moltes llacunes d’aquests mesos: l’estrès i la por els ha fet oblidar molts records. Veruska recorda els clients que la sabotejaven per treure’s el condó. La Lara recorda els que arribaven drogats i com l’obligaven a treballar quan tenia la regla. «T’havies de posar una tovalloleta per dins i fer-ho igualment. Vaig patir moltes infeccions, i havia d’anar al metge... però em feien treballar igualment... recordo un dolor terrible», explicar. Durant aquest temps, les dues van descobrir que les seves explotadores guanyaven almenys el 70% o el 90% del que pagaven els clients. «Me’n vaig adonar que les noies del carrer cobraven 150 o 200 euros i jo no, que m’estava robant», exclama la Veruska.

Sortir i caure al buit

Dos mesos després, el març del 2019, va decidir sortir de l’explotació. No va ser fàcil, les amenaces eren constants. «Al final, la noia em va proposar marxar a Mallorca, però quan vaig saber que era una illa i no podria fugir, m’hi vaig negar», assumeix. Així que es va continuar prostituint uns dies més per poder pagar el lloguer i el menjar. Fins que va descobrir la Creu Roja. «Em van donar un val per menjar tres mesos, i aquí ho vaig deixar, però mai em van tractar com una víctima d’explotació sexual», diu. La Lara va tardar sis mesos a fugir, a inicis del 2019. «La noia em va amenaçar amb els diners, amb la meva família... Però al final vaig pensar que no podia més. Fins i tot vaig pensar entregar-me a la policia perquè em deportessin al Perú o em fiquessin a la presó», diu.

Però després d’aconseguir la llibertat, van caure en la pobresa més extrema. «No hi ha cap acompanyament des que ho vols deixar i ho deixes», afirma la Veruska. Els únics ingressos que tenen ara són de cuidar avis o nens petits sense contracte i de manera molt esporàdica. «Aprens a anar a buscar menjar a les entitats socials... però al final no és una ajuda que et permeti tirar endavant... és temporal, no real», es lamenta. Amb la pandèmia, la situació es va aguditzar. «Tot va tancar i em vaig veure absolutament sense res, explicant la meva història a 12 treballadors socials perquè em donessin un plat d’arròs...», denuncia.

Sense denúncia i sense papers

Notícies relacionades

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Sanitat no pot cobrir 473 destinacions per a MIR

De fet, no va ser fins al 2021 quan les dues han descobert que van ser víctimes del tràfic d’éssers humans i, per fi, són ateses per la Unitat Municipal contra el Tràfic d’Éssers Humans (UTEH) de l’Ajuntament de Barcelona. «Ara ja no puc denunciar, no tinc proves, vaig esborrar tots els missatges...», diu la Lara. Si haguessin anat a judici, i denunciat les seves explotadores, no només haurien pogut evitar que aquests delinqüents continuessin abusant de més dones, sinó que podrien accedir a un permís de treball i residencia a Espanya, i la catalogació de víctima amb tot el dret de la llei.

«En molts casos arribem molt tard, i la situació d’exclusió és màxima: no hi ha prou protocols de detecció ni una llei integral que les protegeixi i els doni drets», lamenta Mireia Munter, coordinadora de projectes internacionals de l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD). Aquesta entitat està participant en un projecte europeu per acompanyar les víctimes de tràfic d’éssers humans i aconseguir la seva plena integració social, és a dir, una feina. «Moltes dones són migrants sense papers, i si no aconsegueixen un contracte d’un any de 40 hores setmanals és impossible que puguin treballar legalment, per això és important poder col·laborar amb les empreses i que ens ajudin», demana Munter.