Violència obstètrica a Extremadura: «No parava de pensar que em moriria»

Volien tenir un nadó. Anaven a tenir una nena, però tot es va torçar amb l’ecografia de les 20 setmanes, i el calvari que aquesta veïna de Plasencia (Càceres) va viure des d’aleshores l’ha «destrossat». Més de vuit mesos després d’un avortament que no volien, però al qual les circumstàncies els van obligar, ella té forces per explicar-ho i per denunciar el «desemparament, abandonament, humiliació i deshumanització» que ha viscut per part del sistema sanitari públic extremeny, una forma de violència obstètrica que vol donar a conèixer «per ajudar altres dones en la meva situació i que ningú més hagi de passar pel que jo he passat. Ho faig pel llegat de la meva filla».

L’embaràs havia anat bé fins a l’ecografia de les 20 setmanes. Del centre de salut la deriven a l’Hospital Virgen del Puerto i ja allà «no deixen entrar la meva parella i entren cinc o sis ginecòlegs a veure’m. Jo no tenia ni idea del que passava, em diuen que alguna cosa no va bé i que em deriven a l’Hospital 12 de Octubre».

Compara el tracte a l’hospital de Plasència amb la «humanitat impressionant» del ginecòleg del 12 de Octubre. «Em pensava que em diria que decidís jo si tenia la meva filla o no, però ens va dir que no hi havia res a fer». Perquè el nadó tenia diversos òrgans afectats i «es moriria dins meu, no tenia ni una possibilitat de res».

A partir d’aquell moment, recorda que es va quedar en estat de xoc i que l’únic que volia era «que em traguessin al més aviat possible el nadó». Perquè amb 20 setmanes de vida, ja es movia i cada puntada de peu eren «com punyalades perquè sabia que estava viva i pensava en el que li passaria i no volia que patís ni un minut».

De fet, llavors va decidir aïllar-se i no sortir de casa fins a l’avortament «per por que em veiessin embarassada i em preguntessin pel nadó». Critica que, «en cap moment, l’hospital em va proporcionar ajuda psicològica o psiquiàtrica. Em vaig sentir abandonada pel sistema, quan més ho necessitava, em van abandonar».

Objectors de consciència

No imaginava que hauria d’esperar més de tres setmanes sentint dia rere dia el seu nadó. Perquè els van dir que la derivaven a una clínica de Badajoz per a l’avortament. «No em van dir en cap moment que els ginecòlegs de Plasencia eren objectors de consciència i per llei han de dir-t’ho». També afirma que no els van donar més opció que la clínica de Badajoz, malgrat que Sanitat assegura que el SES té concerts amb una altra clínica de Salamanca i, si la dona ho desitja, és la clínica que s’ofereix a les àrees de Plasència, Navalmoral i Coria».

No a ella. «Mai em van donar aquesta opció, juguen amb nosaltres, amb la nostra salut mental i no tenen empatia», remarca.

Perquè, després del diagnòstic a Madrid, va haver d’esperar una setmana per fer-se el preoperatori a Badajoz i una altra més per a l’avortament i, si l’espera havia sigut «horrorosa», a la clínica la situació encara va empitjorar.

«No van deixar entrar la meva parella a la sala de dilatació. Vaig estar vuit hores amb una medicació molt forta, amb morfina, amb uns dolors terribles perquè era un part natural induït. Em van dir que si volia fer pipí tenia travessers, em sentia humiliada i amb molta por, pensava tota l’estona que em passaria alguna cosa, que em moriria, perquè no estava en un hospital, la llei diu que, en el cas d’anomalies fetals, cal derivar preferentment a un hospital».

Recorda que el ginecòleg «em va retreure que no m’hagués fet la prova de l’ADN fetal, però m’havien dit que no feia falta» i que, quan li van entrar ganes d’empènyer, la van portar al quiròfan, la van sedar i es va despertar al costat de la seva parella. El primer que li va preguntar va ser «si no m’havia mort».

Notícies relacionades

L'espectacular poble de conte a només 30 minuts de Vic

El soroll és el contaminant que més afecta els nens: els experts apressen a limitar el trànsit al voltant de les escoles

A més, a part del sentiment de culpabilitat, no va tornar a saber res de la seva filla. «No ens van deixar veure-la, ni ens van preguntar si volíem incinerar-la, era com si fos una resta. En alguns hospitals t’ofereixen una caixa de records amb el pes, la talla, l’empremta, tampoc em van donar aquesta opció».

Després de l’avortament, «em vaig enfonsar». Ella ha hagut de pagar-se un psicòleg i un estudi per saber si podran tenir altres fills sans. Perquè volen tenir-ne, però «estic morta de por i no m’hi atreveixo». De fet, sap que, quan passi, «viuré un embaràs amb por» i també té clar que no parirà a Plasència: «necessito humanització en la Sanitat i és el que ha fallat en tot el procés. M’he sentit maltractada com a dona pel sistema i també la meva filla. Moltes dones ho viuen, però no ho expliquen».