Retrats del confinament

Els ‘urban sketchers’ es defineixen com «una comunitat global» de dibuixants, tant aficionats com professionals, que practiquen el dibuix ‘in situ’, i ràpid a les ciutats, pobles i llogarrets on viuen o als quals viatgen. Aquests artistes urbans s’identifiquen amb els principis d’aquesta comunitat repartida pels cinc continents i el lema principal de la qual diu: «Veure el món dibuix a dibuix». La seva ànima i impuls, Gabriel Campanario, és un periodista i il·lustrador espanyol nascut a Barcelona i resident a Seattle (Estats Units). En una entrevista publicada en EL PERIÓDICO deixava clar la manera de fer d’aquest moviment: «La meva millor eina de dibuix és el meu quadern».

Des de fa uns anys els grups d’‘urban sketchers’ s’han expandit per Espanya (en alguns casos es fan anomenar «retratistes nòmades»). A Catalunya s’han implantat en diverses poblacions i cada dia és gran el nombre de persones que participen en les trobades. Queden i dibuixen, però també comparteixen experiències. És una altra manera d’entendre l’art; el dibuix ràpid i àgil. Amb la pandèmia per la covid i el confinament, les convocatòries i les quedades van frenar de cop. Reclosos, van decidir posar en marxa una iniciativa solidària de reivindicació dels esforços que en els moments més intensos del coronavirus s’estava vivint als hospitals.

A partir de fotografies

Abans de jubilar-se, Pilar Bultó havia treballat en una companyia d’assegurances mèdiques. Arran de la que va ser la seva activitat professional té contactes amb empleats d’hospitals i ambulatoris a Badalona i Barcelona. Seguint l’estela d’una idea abans nascuda a Madrid, aquesta component de Dibuixant Badalona va començar a parlar amb grups de retratistes urbans i amb els seus contactes al món sanitari. A partir d’aquí, la maquinària solidària es va posar en funcionament. El personal dels centres sanitaris li enviava fotografies d’escenes quotidianes o dels seus rostres i ella les repartia entre els membres del seu col·lectiu que, des de les seves residències, les plasmaven en els seus dibuixos. 

«És un homenatge als que eren a primera línia. Recepcionistes, netejadores, metges, infermeres. L’objectiu per animar-los», afirma la Pilar, que «des de tota la vida» dibuixa. «Ho porto dins», diu. Dibuixa, fins i tot, mentre viatja amb metro. Quan pintava els sanitaris li envaïa una sensació d’orgull i es preguntava com es trobaria aquesta persona i què estaria fent.

Una gran família

Notícies relacionades

"A la feina, els joves han de parlar per telèfon"

Anna Bacardit: "Mai em vaig trobar malament, no m’esperava el càncer"

Piedad Martínez va dibuixar amb llapis o retolador calibrat. Dibuixa, confessa, des de sempre i ha arribat a fer alguna exposició. Va començar amb aquarel·les, va passar per l’oli, i ara practica el dibuix ‘in situ’, el que veu en directe. Defineix els seus companys ‘urban sketchers’ de Badalona com «una gran família». «És un dibuix molt diferent, és ràpid i no és tan fàcil», explica. Ha sigut infermera i el fet de dibuixar sanitaris per a ella és una cosa especial. «És una manera de donar-los recolzament. Com si projectant-los en els dibuixos els pogués ajudar d’alguna manera en una època en què no paraven de treballar, sense pensar en ells mateixos, sinó en els altres. Uns herois», afirma.

Angelina Capdaigua és una altra de les impulsores del projecte. Li encanta dibuixar pel carrer juntament amb els seus companys. «No es podia sortir pel confinament i era una manera de continuar dibuixant», afirma. Ella pertany a Dibuixant Maresme, que participa en l’exposició, igual que altres col·lectius catalans, com el de Sabadell, Girona o Barcelona. «Pilar Bultó ens enviava les fotos, els noms dels que hi apareixien i les seves especialitats, i nosaltres dibuixàvem, la majoria en mida DIN A4 o 5. «És un reconeixement a la seva tasca, un agraïment perquè eren i són al peu del canó. Ens cuidaven i ens cuiden», afirma, igual que les altres dibuixants. Aquesta admiració queda reflectida a cada un dels quadros d’aquests dibuixants urbans que, durant uns mesos, es van veure obligats, com tots els ciutadans, a viure entre quatre parets.