Alejandro Tiana «La ‘llei Celaá’ i la sentència del 25% no diuen coses oposades»

¿Com estan vivint al ministeri aquest litigi?

De la manera més raonable i positiva possible. Hi ha un gran enfrontament que no és bo per resoldre la situació. Procurem donar-li la importància que té, però sense sobreactuar.

La llei Lomloe, coneguda pel cognom de Celaá, diu que els estudiants hauran de ser competents tant en castellà com en català. Al seu dia, ERC ho va plantejar com un blindatge de la immersió. ¿Com es compagina això amb la sentència del 25%?

Parlem d’una sentència judicial. Els jutges no són educadors ni polítics de l’educació. Ells han interpretat que aquesta és la manera d’assegurar que hi ha un tractament suficient del castellà. Em sembla que la qüestió és més complexa. ¿Com assegurar que, al final de l’educació obligatòria, tots els estudiants de les autonomies amb llengua pròpia (més del 40% de la població espanyola) tinguin prou competència en les dues llengües? El nostre món és cada vegada més pluricultural i plurilingüe. El que hem d’assegurar des del sistema educatiu, i la llei així ho diu, és que els centres tinguin mesures compensatòries. Això vol dir que en alguns centres s’haurà de reforçar una llengua i en d’altres, una altra. Diferents solucions, vaja. El que no podem oblidar és l’objectiu. És una qüestió que va més enllà d’uns percentatges establerts.

¿Què preval? ¿La Lomloe o la sentència

No són coses oposades. Caldrà harmonitzar aspectes.

Segons la seva opinió, ¿què hauria de fer la Generalitat?

La sentència és d’obligat compliment. Han de ser les autoritats catalanes les que estudiïn com aplicar-se. Segons la meva opinió, no sé si establir percentatges en abstracte és la millor solució. Sé que hi ha debat entre la llei i els tribunals. Són temes jurídics en els quals no em sento competent. Crec que hi ha maneres d’abordar-ho, però no soc jo qui ha de posar solucions.

¿Què faria vostè? 

Quan la llengua es converteix en objecte de controvèrsia política i identitària de vegades es generen debats que sobrepassen l’àmbit estrictament educatiu. Al final, els percentatges tampoc són tan fonamentals. És un debat que, per exemple, s’està portant a terme en altres comunitats amb els sistemes d’aprenentatge bilingüe en anglès. No sé per què en el cas del català ha de ser diferent. Sobretot, tenint en compte la proximitat entre el castellà i el català. La sentència del 25% s’està prenent com una arma llancívola però hi ha vies de poder respectar la resolució judicial i, alhora, buscar l’objectiu educatiu que pretenem.

¿Està convidant la Generalitat que acati aquest 25% trobant models flexibles?

No li diré res al Govern català. Entenc que Educació està donant voltes a l’assumpte per complir el mandat del tribunal. No és un tema trivial. Vivim en un estat de dret i hi ha una separació de poders. M’imagino que la conselleria està pensant com complir la sentència i alhora no renunciar a l’objectiu que estableix la llei, que ells, al seu dia, van recolzar. Crec que Josep Gonzàlez-Cambray ha dit que les sentències hi són per complir-se però defensa la importància del català i la seva cura. Ho entenc perfectament. Tot això ha de reposar sobre un grau d’autonomia dels centres educatius. No estic dient que cada escola faci el que vulgui, sinó que busquin les solucions que no tenen per què ser idèntiques.

La presidenta del Parlament, Laura Borràs, va instar el conseller a prendre la direcció de l’escola de Canet.

Ho considero una declaració política que no reposa en una anàlisi educativa. Em consta que la Generalitat està apostant per l’autonomia pedagògica en el sentit curricular, així que dir que la solució és que li treguin l’autonomia als centres per entregar-la a la conselleria no concorda gaire.

A l’escola catalana el model d’immersió ha evitat la segregació de l’alumnat, que s’espavila en les dues llengües. Molts es pregunten per què cal canviar un sistema que funciona.

La llei d’educació catalana va ser validada pels tribunals. Repeteixo, en aquesta polèmica els juristes tenen un debat. És complex i requereix temps de maduració.

Notícies relacionades

Així és la primera Barbie amb diabetis tipus 1: porta sensor de glucosa al braç i bolso per a la medicació

Més de 250 professors universitaris exigeixen a la UB que investigui el cas Ramón Flecha

El termini és curt, només dos mesos.

Bé, tots sabem el que donen de si 24 hores. A més, també s’ha de veure com s’aplica. Les escoles estan immerses en el curs. ¿Tot això significa que cal canviar ara el professorat? Vull dir que no em preocupa tant què passa quan expiri el termini sinó què passarà el curs escolar que ve.