Com detectar els senyals d’un suïcida i com ajudar-lo

Habitualment, el suïcidi ve motivat per un conjunt de circumstàncies, però hi ha factors de risc que poden fer sospitar l’entorn: si la persona té alguna malaltia mental (es calcula que el 90% té un trastorn, sobretot depressió); l’abús d’alcohol o drogues; l’haver patit un pèrdua personal important com la feina o la mort d’un ésser estimat, o una separació sentimental dolorosa; haver patit maltractament o abusos sexuals; estar aïllat socialment; haver portat a terme temptatives prèvies, o tenir una malaltia que provoqui molt dolor. Davant aquests casos convé estar més alerta.

«No, hi ha bastants casos que no ho expressen, i si ho fan, no ho diuen obertament», explica Javier Jiménez, psicòleg clínic i president honorari de l’Associació d’Investigació, Prevenció i Intervenció del Suïcidi RedAIPIS. L’exemple típic de persones que no ho verbalitzen abans, segons l’experiència de Jiménez, són aquelles que per exemple atropellen el fill sense voler i quan s’adonen que ha mort se suïciden poc després.

Poden ser comentaris negatius sobre un mateix o sobre la pròpia vida, com «no valc per a res», «aquesta vida és un fàstic»; o sobre el futur, «això meu no té solució»; o verbalitzacions relacionades amb la mort, com «m’agradaria desaparèixer» o «vull descansar». I és que les persones en risc suïcida, per norma general, «tenen una versió distorsionada de la realitat, creuen que el dolor que tenen no s’atenuarà i que l’única manera és acabar amb la pròpia vida i pensen que són una càrrega i prescindibles per a la resta», afirma Jiménez. 

Canvis sobtats de conducta, descuidar l’aspecte, tancar assumptes pendents, regalar objectes personals preuats o fer-se laceracions. També són freqüents els comiats o mostrar-se més carinyosos de l’habitual just abans del fatal desenllaç. «Però de vegades, és difícil identificar els comiats i els familiars només se n’adonen quan ja ha tingut lloc el suïcidi», avisa Gemma Parramon, presidenta de la Societat Catalana de Psiquiatria.

Encara que sigui l’aspecte més desconegut del suïcidi, també els menors acaben amb la seva vida. L’any passat, 61 nens i adolescents van morir per aquesta raó. En els menors, els factors de risc són similars als esmentats, tot i que també hi figura el fracàs escolar, el bullying o una separació conflictiva dels pares, que «molts poden viure com una pèrdua», segons Mercedes Bermejo, directora de Psicólogos Pozuelo i experta en malalties mentals en la infància. 

Les verbalitzacions de les idees suïcides també són similars a les dels adults, amb discursos pessimistes sobre si mateixos i sobre la vida. En ocasions mostren baixa autoestima, i són excessivament tímids o incapaços de mostrar les seves emocions. També pot ser que siguin immadurs tant emocionalment com físicament, que tinguin comportaments obsessius o presentin alteracions en l’alimentació o el son, segons enumera Bermejo.

El més convenient és intentar que demanin ajuda, sempre a un professional. «Si és possible, algú que tingui coneixements en conductes suïcides i que els ofereixi ajuda de manera urgent, freqüent i presencial», recomana Jiménez. El problema és que el sistema sanitari no té prou psicòlegs i psiquiatres i les llistes d’espera no sempre permeten l’ajuda necessària, per la qual cosa moltes persones recorren a la sanitat privada. «Els professionals sempre hi podem fer alguna cosa. En la majoria de les persones amb pensaments suïcides, aquests desapareixen tot i que de vegades el tractament pot durar mesos o anys», precisa Parramon. 

L’evidència científica assenyala que parlar amb la persona de les seves idees suïcides disminueix el risc que cometin l’acte. Per a això és important mostrar disposició d’escolta, no jutjar-la ni retreure-li la seva manera de pensar, mostrar respecte, buscar els motius que la porten a voler acabar amb la seva vida i estudiar les alternatives per solucionar-ho o brindar-li recolzament emocional si no té solució.