Les entitats socials xifren en 1.403 els pisos que falten per a famílies vulnerables

Maribel Tejeda va arribar amb 18 anys a Barcelona, a finals dels anys 80. I des d’aleshores fins avui no ha deixat de treballar. Cuidant persones grans, netejant habitacions d’hotel, en residències d’avis i ara en el Servei d’Atenció Domiciliària. «El 2007, fent més hores que un rellotge, em vaig comprar un pis a Hostafrancs, a Barcelona, amb una hipoteca del Deutsche Bank», explica. «Era el meu somni, la meva il·lusió, la meva vida...», resumeix entre sanglots. El 2013, l’hotel on treballava va tancar i va passar a altres feines amb sous més baixos. «Va ser impossible continuar pagant la hipoteca», explica. Amb el recolzament de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i gràcies a la llei 24/15 va aconseguir quedar-se al seu pis a canvi d’un lloguer social de 262 euros al mes. «Jo no és que no vulgui pagar, és que no puc pagar 1.000 o 1.500 euros d’hipoteca», diu Tejeda.

El 2017, el banc va vendre el pis on ella vivia a un fons d’inversió. El seu contracte de lloguer social va acabar el maig del 2019 i aquesta nova empresa no el va voler renovar. «Allà va començar l’infern, les nits de no dormir...», explica aquesta dona que, fins que no se’n va anar del pis, va pagar cada mensualitat. Li va tocar aguantar fins a tres desnonaments. Un es va parar amb la moratòria estatal per la pandèmia del coronavirus. El segon, pels activistes a la porta. Però el tercer es va acabar executant. «Vaig veure la policia per la porta i vaig pensar que si seguia més temps en aquest pis m’hauria tirat pel balcó», prossegueix.

Ara, Tejeda forma part de la llarga espera. Les centenars de famílies que a Catalunya tenen el dret a accedir a un pis d’emergència social, però han d’esperar per a això. A ella li han dit que pot tardar tres anys. «Ara estic vivint en una habitació compartida, però ¿quant temps ho aguantaré?», es pregunta. El problema és que la Maribel cobra 680 euros al mes treballant prestant serveis de neteja en el Servei d’Atenció a Domicili de Barcelona per a persones dependents.

Milers de persones

La història de la Maribel és la història de milers de persones. També les que són ateses per les entitats socials a Catalunya. Un estudi presentat aquest dimarts mostra com l’accés a la vivenda és, també, el gran trencaclosques de les oenagés. En aquests moments, el Tercer Sector acull 9.952 persones que, si no fos per ells, estarien vivint en locals, pisos ocupats, habitacions compartides o al carrer. Són famílies que han sigut desnonades, com Tejeda, però també dones víctimes de violència masclista o persones amb discapacitat o trastorns de salut mental. Les entitats socials gestionen 4.098 pisos el 2021, però fa cinc anys només en tenien 1.522. Un creixement del 169%.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Però l’estudi demostra que, aquestes mateixes entitats, necessiten 1.403 pisos més per a totes les persones que s’han quedat fora. «Són vivendes que necessitem d’avui per a demà», ha insistit la presidenta de la Fundació Hàbitat3, Carme Trilla. «El ritme de la taula d’emergència és insuficient, no hi ha tants pisos per a la gent que els necessita i és un problema molt greu», ha dit Trilla. Que a més ha assenyalat que moltes persones no troben una alternativa per després, poder pagar un pis en els preus de mercat.

Per localitats, el gran gruix de peticions de vivenda es fa des de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana. Però també destaquen municipis de la província de Lleida, Girona o el delta de l’Ebre. És clar, aquestes són localitats on hi ha entitats socials que necessiten allotjar en pisos els seus usuaris. A Barcelona ciutat, de fet, es compten el 51% de les demandes de vivendes. Allà és on Maribel Tejeda continua vivint en una habitació compartida. «Em sento com si hagués tornat enrere, com si hagués caigut en un pou... tot el que vaig fer ha acabat en res», sanglota just després de tornar de la feina.