La violència que pateixen les dones que decideixen deixar enrere l’islam

A Espanya moltes decideixen no pronunciar-se de manera pública, ja que saben què els pot passar. «Hi ha moltes companyes que després de rebre l’odi que van rebre per fer la seva denúncia pública s’han retirat. Van arribar a amenaçar-les i publicar dades de les seves vides privades en les xarxes socials. Hi ha moltes denúncies interposades per aquest tema, per això som tan poques les que continuem denunciant públicament», explica Habiba Fares.

Moltes nenes comencen a qüestionar-se quan entren en l’adolescència. Veuen que la seva vida és diferent de la de les seves amigues i no entenen bé per què. El seu infern comença quan decideixen ser propietàries de la seva vida. A Espanya hi ha casos de nenes que han viscut en centres d’acolliment precisament per això i el relativisme cultural que tenen per part de les institucions no ajuda a posar punt final a la situació. És el cas d’Habiba Fares, que sent adolescent, amb 16 anys, va decidir marxar de casa. «Jo la decisió la vaig prendre sent adolescent i tenir aquesta edat em va ajudar molt a fer-ho», comenta. 

En el cas de l’Habiba la situació va ser crítica. Denuncia el calvari que passen les nenes ja que ella ho va viure de primera mà. «Som nosaltres les diferents perquè els drets humans són els mateixos per a tothom. ¿En quin moment es normalitza que a una nena filla d’immigrants se la tapi, que no pugui anar a excursions, que no pugui fer colònies, que no pugui anar a la piscina, que no pugui tenir amics nens? És aquí quan comences a qüestionar-te què passa, per què les teves amigues sí i tu no», protesta. També denuncia la presó en què es converteix l’entorn familiar quan una jove no compleix les normes que des de la comunitat es consideren ‘correctes’. «Et porten a la mesquita per corregir-te, et peguen per alliçonar-te i et comparen amb altres nenes de la comunitat que segueixen la religió per fer-te sentir malament i que no et desviïs», afegeix.

Ella va denunciar el seu pare al cap de poc temps de marxar de casa. «Vaig anar diverses vegades als Mossos d’Esquadra però no m’atrevia a denunciar. És difícil denunciar el teu pare fins i tot sabent que el que fa està malament. Si ja és difícil que una dona denunciï la seva parella per violència masclista, ¿com no ho ha de ser per a una filla contra els seus pares? L’últim cop que vaig anar a la policia vaig decidir continuar i vaig interposar la denúncia i vaig acabar en un centre de menors fins que la família d’una amiga va decidir tutelar-me». 

La situació de l’Habiba no és excepcional. Moltes nenes a Espanya viuen la mateixa repressió ja que elles són les que mantenen la reputació familiar. «Sempre he volgut entendre què és el que passa. A mesura que vas coneixent dones aquí te n’adones que som una barbaritat. Cada mes de mitjana són dues noies que conec, no perquè les ajudi, si no per no trobar-se soles amb això», comenta.

Ser dona lesbiana en contextos islàmics

Als països musulmans les persones homosexuals s’enfronten a persecucions legals, socials i familiars. En el cas de les lesbianes l’estigma s’agreuja, ja que a més d’homosexuals, són dones. De fet, estan tan invisibilitzades que no hi ha una paraula exacta que les defineixi. Moltes quan decideixen explicar la seva condició sexual són castigades, repudiades i tractades de malaltes mentals. A Espanya quan els pares se n’assabenten que una de les seves filles és lesbiana la porten al Marroc, a la mesquita, a curanderos per guarir-les i que segueixin la bona conducta que marca l’islam, i fins i tot les obliguen a casar-se. «El més normal és que quan una dona diu que és lesbiana la casin, la intentin ‘curar’ o la portin a la mesquita per reeducar-la. Per això la majoria mai ho diuen», comenta la Suka, una activista feminista, àrab i lesbiana. Moltes altres, per por, decideixen callar i assumir el rol que els assigna la societat. Les dones àrabs també poden ser lesbianes. Hi ha una invisibilització sobre la seva condició que les fa viure en una opressió constant. És important la denúncia que fan les dones com la Suka perquè totes les que es trobin en aquesta situació puguin veure’s identificades.

La Suka és una dona àrab i lesbiana que ha pogut viure personalment aquesta repressió. «Ser lesbiana és una ofensa per a la família. Jo per sort vaig tenir el recolzament dels meus pares, ja que són dues persones molt obertes, però vaig haver de deixar de parlar amb la meva família materna i paterna perquè sabia que em rebutjarien. Als meus pares els van repudiar per l’educació que ens estaven donant i per la manera que tenien de veure les coses», comenta. 

El islam CASTIGA la homosexualidad.

El hecho de que esta religión no hable de las lesbianas no significa que sean aceptadas si no que ser lesbiana es IMPENSABLE para la sociedad musulmana por el simple hecho de que en el islam las mujeres son propiedad de los hombres.

— suka (@afroamazigh) 7 de septiembre de 2020

Notícies relacionades

La Generalitat posa límit a la recollida de llentiscle i bruc amb una nova llei

Més de 580.000 vehicles sortiran de Barcelona pel pont del Primer de Maig

Arran de denunciar la situació de les lesbianes públicament, la Suka va començar a conèixer moltes dones del col·lectiu homosexual. «Porto gairebé 10 anys en contacte amb més de 500 noies que passen per aquesta situació, però que hagin sigut acceptades per part de les seves famílies, només en conec tres», comenta.

En el context islàmic hi ha un biaix molt gran de gènere, a la Suka la seva família la va intentar amagar i coaccionar per la pressió que la comunitat rebutgés la família i els deixessin de banda. «Algunes de les meves tietes em deien que destrossaria la família per ser lesbiana. Jo, en canvi, mai m’he volgut amagar perquè aquesta soc jo». Denuncia també l’estigma que hi ha a Espanya amb les dones procedents d’un context àrab. «Si tens un nom àrab automàticament et cataloguen com a musulmana. Hi ha moltes persones que se sorprenen quan els dic que soc lesbiana i atea. Sempre em pregunten que com és possible que sigui lesbiana si soc àrab, com si les dones àrabs estiguéssim totes tallades pel mateix patró», denuncia.