«Mai m’havia enfrontat a un impacte emocional com el del volcà de La Palma»

Després de 25 anys treballant com a fotoperiodista per tot el món, Susana Vera va arribar a Santa Cruz de La Palma a bord d’un barco el 16 d’octubre per fer la cobertura informativa de l’erupció del volcà de La Palma per a l’agència Reuters, en què treballa des de fa 18 anys. L’única dona espanyola guanyadora d’un premi Pulitzer de fotografía va arribar com a part de les rotacions organitzades amb els seus companys de feina i acompanyada de les seves dues millors amigues, la Canon EOS-EOS-1D X Mark II i la 5D Mark IV, amb què, a més de retratar el volcà, va fer algunes sèries més conceptuals que mostren l’altra cara d’aquesta crisi volcànica.

El treball de tants companys de l’agència els estarà permetent fer sèries fotogràfiques a La Palma amb un segell més personal.

Sí, un dels avantatges de fer rotacions és aquest. A més, la gent necessita un petit descans físic, psicològic i emocional perquè és una història molt fascinant però també una catàstrofe en l’àmbit humà. S’han perdut propietats, tant cases com terres, les vides de moltes persones a l’illa estan pendents d’un fil i viuen amb una tensió psicològica diària inaguantable. Quan som allà ho hem de documentar i és impossible no vincular-se emocionalment amb què està vivint l’illa. No obstant, fer rotacions ajuda a posar una mica de distància, fer un descans necessari i que arribin noves persones amb ulls frescos i el cor alliberat per començar a veure coses que els que porten molts dies treballant ja no estan veient. Tots tenim una història personal que fa que cadascun de nosaltres contacti amb la gent de manera diferent. Cadascú té les seves peculiaritats i singularitats i això fa que tots els reportatges que fem tinguin més grau de diversitat i puguin documentar la realitat des de diferents angles.

¿Què va ser el que vostè es va proposar retratar amb les seves imatges?

Després d’un mes d’erupció, que va ser quan jo vaig arribar, sabia que hi havia certes coses que havia de continuar documentant però també havia de trobar altres narratives visuals per poder aportar una cosa nova. Passats uns dies vaig ser conscient que tota l’estona estem mirant cap amunt, mirant què és el que està fent el volcà i per on transcorre la lava, i de sobte senzillament vaig canviar el focus d’atenció i em vaig fixar en com la cendra canviava el paisatge, una cosa que estan vivint tots els palmers i que només depèn de com bufa el vent. Des que vaig arribar a l’illa, encara sense veure el volcà, el primer que vaig notar va ser la cendra en suspensió, davant la meva cara i entrant-me als ulls, i vaig pensar que és amb això amb què han de viure els veïns. Estan subjectes a viure amb la cendra depenent de la fortuna amb què bufi el vent, independentment de si són a prop o lluny del recorregut de la lava del volcà. La vida de moltíssima gent ha canviat, no només per als que han perdut casa seva o plantacions, sinó també per qui no està en el recorregut de la lava però que veu com el paisatge al seu voltant va sent modificat per la cendra. Vaig centrar el meu focus d’atenció en una altra aresta, una de les moltes que es podien cobrir per ser el més equilibrats possible a l’hora de donar cobertura informativa. Va ser un exercici estilístic més conceptual, allunyat del drama humà i centrat en les formes que es creen en el paisatge a causa de la cendra volcànica.

A causa de la situació de La Palma, ¿tècnicament va haver de canviar la seva manera de treballar?

Pel que fa a l’equip i personal hi va haver un canvi perquè s’havia d’anar amb protecció. Em vaig quedar en una casa a El Paso, molt a prop d’on és el volcà, i al principi portava una mascareta FFP2, però vam començar a tenir mal de coll i tos i vam acabar amb una mascareta FFP3 i ulleres per poder protegir-nos, perquè quan el vent bufava fort era difícil treballar. La cendra es ficava a les lents i a través dels botons de la càmera i ara tots els nostres objectius fan soroll perquè no hem aconseguit netejar-los del tot. Quan era allà, netejava les càmeres de manera continuada per por que deixessin de funcionar.

Així que un cop ha tornat a casa, no només s’ha emportat a la Península l’experiència sinó també alguna seqüela en el seu equip.

És una cosa anecdòtica perquè no tothom té la sort de poder-se netejar i respirar aire pur al cap de pocs dies. És veritat que vam haver de prendre precaucions, però igual que ens passa en moltes altres feines i estem acostumats a adaptar-nos als esdeveniments que hem de cobrir.

Al llarg de la seva carrera ha pogut cobrir amb la seva càmera diferents esdeveniments per tot el món. ¿Què diria que és més complicat, retratar una catàstrofe natural o una crisi humana?

No sé si és més difícil aquesta cobertura, però la sensació de falta de control ha sigut molt més gran. La cobertura de crisis socials, com poden ser les que hi va haver a Catalunya fa uns anys o a Hong Kong el 2019, demanen als fotògrafs tenir els sentits molt a flor de pell perquè t’has de preocupar del teu benestar i cobrir-te l’esquena per poder continuar treballant. Hi ha un grau de tensió, nervis, adrenalina, perill, fins i tot por però, tot i que sabem que les coses es poden descontrolar en qualsevol moment, també podem predir el comportament humà, per la qual cosa tot és menys incert perquè tenim més experiència. Amb una catàstrofe natural te n’adones que som ben petits i sabem ben poca cosa. Els científics estan donant informació diària respecte al comportament del volcà però són els primers que reconeixen que, per molt que es vagin coneixent cada vegada més coses, no tenim control sobre la natura i la incertesa és infinitament més gran. Jo tenia cert grau de nerviosisme diari perquè no sabíem què havia de passar i notava els moviments sísmics, veia que l’activitat del volcà començava a augmentar de manera brutal i no sabíem si la lava arribaria a més cases. Tot això és una cosa a què jo mai m’havia enfrontat emocionalment i té un impacte. Amb la natura et trobes molt petita, no saps per on aniran els trets i et trobes parada fent la cobertura, igual que les persones que per desgràcia estan patint els efectes de l’erupció en primera persona.

¿Quin lloc ocuparia La Palma si hi hagués un rànquing d’experiències dels treballs que ha fet?

A cada lloc on vaig tracto d’anar el més lliure de prejudicis possible per absorbir el màxim personalment. Sempre aprens moltes coses professionalment però a mi el que m’importa és el que he anat adquirint en el terreny humà perquè aquesta professió té aquest gran avantatge, que és una vocació, i es resumeix a explicar històries de persones. Així que, tot i que no tinc cap rànquing, La Palma ha sigut una experiència única per mi perquè mai havia sigut testimoni de l’erupció d’un volcà i no crec que tingui moltes més possibilitats de cobrir una cosa així en un altre moment de la meva vida. No només perquè és una cosa única sinó per la sort que he tingut de trobar gent formidable, d’una qualitat humana enorme en moments molt complicats.

Un any després d’haver guanyat el premi Pulitzer, ¿diria que ha canviat la seva visió de la professió?

No, els premis són un xut enorme per alimentar l’ego i n’estic molt agraïda i em va il·lusionar molt haver-lo rebut; continuo il·lusionada. Hi ha una part de mi que és absolutament conscient que aquest premi formarà part de la meva història personal i laboral i també de la gent que m’estima, que són els que aguanten aquest tipus de vida que tinc. Per mi és un premi compartit que no m’ha fet interpretar la professió de forma diferent. Els premis et poden donar una mica més de visibilitat però porto treballant per a Reuters 18 anys i això per mi ha sigut com un reconeixement, un regal per molts anys de professió. Però els premis són fortuïts, és una loteria. Hi ha molts companys que porten anys lluitant per fer-se un lloc i que tenen una capacitat tremenda per explicar històries de manera íntima i equilibrada, fent justícia a unes històries que no sempre arriben als mitjans de comunicació, i no els donen un premi per això. El Pulitzer és fantàstic pel que fa a l’ego però només dona més energia per seguir per aquest camí, que és tan fantàstic però que també té un alt preu perquè és difícil de conciliar.

Notícies relacionades

El foc ha arrasat ja 4.000 hectàrees a Astúries: tres nous incendis enfonsen els veïns en l’angoixa

Catalunya registra tres vegades més espolis arqueològics que el 2024

Es va convertir en la primera espanyola que s’emporta aquesta distinció. ¿Les dones estan prou representades i reconegudes en la professió?

No hem arribat a la igualtat real. Estem fent les coses bastant millor que abans i cada vegada hi ha més dones que hi accedeixen, i dins el periodisme hi ha cada vegada més branques en què el nombre de dones va creixent. En fotografia hi continua havent un desequilibri però en els últims anys els mitjans de comunicació estan fent un esforç per incloure més diversitat. Però aquesta diversitat no s’ha de quedar només en la de gènere, perquè el món és molt heterogeni i la realitat, molt diversa. Tots procedim d’una cultura específica, d’unes experiències personals molt concretes i és en la riquesa de la diversitat en què ha de basar-se el periodisme, i per això és fonamental que les plantilles siguin el més variades possible. No hem adquirit la paritat però estem en el camí. S’ha de donar més oportunitats a les persones que han estat invisibilitzades.