L’atropellament massiu de Castelldefels apunta a Estrasburg

A les 23.23 hores del 23 de juny del 2010, un tren que circulava a 140 quilòmetres per hora va envestir una multitud que creuava les vies per un lloc no autoritzat. Van morir 12 persones, la majoria molt joves i tots d’origen llatinoamericà, i hi va haver 17 ferits. Sentència rere sentència, els jutges han considerat que l’atropellament es va produir per la negligència de les víctimes, que no van esperar a creuar pel pas subterrani acabat d’inaugurar. En canvi, les famílies defensen que la massificació, el recent tancament del pas elevat, les condicions de l’andana i l’absència de seguretat en una nit que milers de persones anaven a celebrar la revetlla a la platja van contribuir al tràgic succés.

Enfrontar-se al poder

Sense recolzament social ni recursos econòmics, els familiars i els seus lletrats han aconseguit portar aquests arguments fins al Tribunal Suprem. Eidy Ayala, que va perdre el seu fill Jesús David, de 19 anys, assegura que des del principi va tenir clar que el procés s’allargaria entre 10 i 15 anys i que acabarien apel·lant a Europa: «Sempre vaig pensar que aquí no guanyaríem i hauríem d’arribar fins al tribunal de drets humans. Ens enfrontem al poder i això és molt difícil, però hem de continuar lluitant».

Altres aspectes a què s’han hagut d’enfrontar els familiars són les reaccions generalitzades de culpabilització de les víctimes, que associen al seu origen llatí, i la falta de recursos per pagar els advocats. Respecte aquesta última qüestió, no obstant, Ayala considera que són molt afortunats. «Durant tot aquest temps hem tingut un Déu que no ens ha desemparat –afirma–. Tot i que no podíem pagar, un advocat rere l’altre, persones boníssimes, s’han anat presentant voluntaris: l’Andreu [Van Den Eynde], la Libry [Ahumada], la Núria [López]».

Causa pendent, no perduda

Una profunda sensació d’injustícia per les sentències (algunes dictades en tot just 15 dies), que repetidament exoneren Adif i Renfe de qualsevol responsabilitat i obliguen els demandants a pagar les costes dels judicis, va moure aquests lletrats, i ara Benet Salellas, a agafar el cas pro bono, és a dir cobrant només les despeses. Salellas es nega a considerar-ho una causa perduda: «¡Això no s’ho ha de dir mai! –exclama–. No hi ha causes perdudes, hi ha causes pendents, ¡pendents de guanyar!». Tot i així concedeix que es tracta d’un cas «molt desgraciat» i amb connotacions classistes.

Abans d’arribar al tribunal de drets humans, al cas li queden encara dues parades: el Suprem i el Constitucional. Però Salellas ja ha començat a acomodar els arguments perquè, arribat el cas, puguin tenir recorregut a Estrasburg. Les tesis centrals que des del setembre ja obren en mans del Suprem se centren en la sentència del 2014 de la jutge penal, que considerava la possibilitat que hi hagués una responsabilitat civil d’Adif, i en els testimonis que afirmen que diverses persones van caure a les vies no per voluntat pròpia sinó arrossegades per la massa. 

Indemnitzacions

Salellas no amaga que l’objectiu que les víctimes siguin indemnitzades serà «molt difícil» perquè les sales dels jutges que investiguen aquesta mena de temes «gairebé mai donen indemnitzacions». Les famílies espanyoles dels ferits no es van afegir a la causa perquè els seus advocats els van convèncer que no hi havia res a fer.

Notícies relacionades

El ‘top manta’ es dispara a Catalunya: 139.200 falsificacions requisades valorades en 26 milions d’euros

El programa educatiu antibullying 'Somos Únic@s' de la Fundación ColaCao arriba a Secundària

«Fins ara és com si els jutges estiguessin dient: ‘Tinguin raó o no, aquestes famílies no tenen raó’ –comenta Eidy Ayala–. Però l’últim que s’ha de perdre és l’esperança. Jo crec en la justícia i sé que abans o després es farà justícia».

La Comissió Europea va obrir el 2019 un expedient sancionador a Espanya perquè es posés a l’altura dels requisits europeus respecte a la manera d’investigar els accidents ferroviaris, que Brussel·les considerava deficient. No obstant, l’expedient no feia referència a cap dels accidents més greus, com el de l’Alvia a Galícia, que va causar 80 morts, o l’atropellament massiu de Castelldefels.