De l’infern al paradís a l’uci

Els començaments. «L’inici va ser complicat. No sabíem en què consistia la malaltia ni estava clar el mètode de contagi. Teníem por de contagiar-nos, de portar el virus a casa. Després vam anar descobrint coses i modificant el procediment. A nivell sanitari, preníem la referència d’altres països i comunitats si aplicaven altres tractaments que mostraven eficàcia. L’equip ha estat molt unit. Si abans ja era important, ara ho és encara més. Jo sé que no soc res sense la meva companya, i al revés, incloent les categories que fins ara havien quedat de vegades oblidades. Tot el personal va complir la seva comesa».

El primer pacient, Luis Sepúlveda. «Ens va arribar el primer malalt, un escriptor xilè. Va ser el nostre primer pacient amb Covid. Recordo la nit fatídica d’haver d’intubar-lo per fallada respiratòria. El personal entrava amb por. Amb por de no saber vestir-se, d’oblidar algun component de l’epi, de perdre el pacient. Al principi tot era complicat, no hi havia protocols d’actuació. A tots ens va agafar per sorpresa».

El gran salt. «En aquella primera nit atenent el pacient, els companys que entraven amb l’epi rebien suport psicològic de la resta de l’equip que es quedava a fora. En aquell moment teníem una zona amb pressió negativa equipada per a quatre pacients. Sona innocent. Vam acabar passant dels 130 llits, instal·lant-los del no-res en vestuaris i gimnasos a una velocitat vertiginosa. ¿Es podrien haver fet les coses millor? Sí. Però hem de reconèixer també el treball que s’ha fet, que ha sigut molt.»

Com conviure amb un epi. «T’hi acabes habituant i un dels pocs inconvenients és la calor. És una crítica mínima tenint en compte la protecció que ens aporta. Com a detall anecdòtic, quan acabaves de treballar en un box, havies d’anar a canviar-te el vestit d’infermera i fins i tot la roba interior, perquè tota la roba estava completament suada. Els pacients en uci requereixen molt temps de cures, sobretot quan es descompensen, això allarga la nostra estada al box sense poder treure’ns l’epi».

La falta de personal. «L’ambient es va veure molt afectat. Jo veig el costat positiu del treball en equip i la solidaritat entre companys, però no tot va ser un camí de roses. Per reforçar, ens van enviar personal no format en uci. I tota ajuda és bona, però no és el mateix una infermera experimentada que algú que surt de quiròfan o planta i es fica en un terreny completament desconegut. Aquestes persones van patir un estrès suplementari només per aquest trasllat. Van veure una veritable batalla campal. I eren bons professionals, jo m’imagino en aquesta situació, que em fiquin en un servei que no conec... Vam veure gent que sortia plorant del box. Els estem eternament agraïts».

De la gent gran als negacionistes. «Tot va anar per ratxes. Al principi vam veure moltes persones grans, gent amb pluripatologia. En la tercera onada va baixar molt més el rang d’edat i allà vam veure gent de 35 o 40 anys. L’obesitat va tenir un paper molt important. Vam veure pacients de 220 quilos. Després, vam patir amb els negacionistes. Últimament han sigut els pacients més habituals a l’uci. Han sigut capaços de dir-nos que érem uns conillets d’índies. Això ens ha afectat psicològicament».

Notícies relacionades

Coronavirus: pandèmia, vacuna i restriccions a Catalunya i altres comunitats | Notícies i última hora de la Covid en directe

Davant el temporal, Protecció Civil apel·la a l’"autoprotecció"

¿Tornada a la normalitat? «Depèn. La situació de tenir l’uci sense pacients amb Covid és tan recent que potser no ens ha donat temps a dir que és real. Aquesta setmana he vist el cartell que s’ha posat a l’uci celebrant que ja no hi ha pacients. Encara em costa creure-ho».

¿I ara? «Ara alguns companys que havien vingut a reforçar han demanat formar-se per poder formar part de l’uci i això ha sigut genial. També demanem encaridament a la població que vagi amb compte, que estar vacunat no vol dir que no ens puguem contagiar. Que no es relaxin. Cada vegada que veiem imatges de gent que no pren les mesures, patim. Hi ha gent que ha plorat molt, que no ha pogut estar amb els seus familiars. Cal anar amb compte. Fora d’això, ha sigut una experiència que podrem explicar als nostres nets».