Franco reuneix en el seu adeu la seva gran ‘família’

A Antonio Franco Estadella l’ha acomiadat la seva família, la que porta el seu cognom, per descomptat, i, després, l’adoptada la d’aquesta infinitat d’amistats i complicitats que va teixir al llarg de la seva vida professional, com es diu de vegades en la més estricta intimitat, un concepte que, en el seu cas, val la pena redefinir, perquè la capella del tanatori de les Corts podia haver penjat el cartell de complet. El cercle íntim del que fos cofundador i director d’EL PERIÓDICO durant dues etapes era proporcional a la seva mida anatòmica i professional. Gegant. Ha sigut un adeu, o un fins sempre, si així es prefereix, molt fidel a l’home que va ser, sentimental, perquè sota aquell aspecte de director del ‘Chicago Examiner’ de ‘Primera Plana’ bategava un gran cor, i desenfadat també, ja que resulta inevitable remarcar aquí, en el primer paràgraf, que cobrien el seu fèretre una bandera i una bufanda de l’Elx C.F., potser l’únic vici que se li coneixia.

Tant s’ha escrit des de dissabte sobre qui i com va ser Antonio Franco com a periodista que en el comiat ha sigut un privilegi conèixer de primera mà com recordaran el seu pare la Carlota i l’Andrés, els fills que va criar juntament amb la seva companya Mylène Bigatà, uns afortunats tots dos, i també els records d’infància que el seu germà Alberto va voler compartir amb tots. Ha sigut un sepeli reconfortant, oficiat, a la laica, pel seu col·lega i amic Xavier Vidal-Folch, i en el qual Emilio Pérez de Rozas, abans de desembassar tota la pena que portava continguda, ha aconseguit traçar una formidable crònica periodística sobre el que era ser amic de Franco.

L’alcaldessa Ada Colau, el president blaugrana Joan Laporta i l’expresident José Montilla han volgut ser a la cerimònia. També els regidors Jaume Collboni i Jordi Martí. És possible que hi hagués entre els presents alguna personalitat més, i caldrà disculpar-se si el seu nom no apareix aquí perquè no es passava llista, però és que la sala era realment molt plena i les mascaretes no ajuden. El que sí que era allà era el que bé es podria definir com el projecte Manhattan del periodisme barceloní, la generació que va refundar aquesta professió a finals dels anys 70 i durant bona part dels 80 i que, després, va transmetre els secrets d’aquest ofici a les noves generacions, no a tots ells sota la batuta de Franco, perquè n’hi havia en la competència, però els més privilegiats d’ells, sí.

Allò de la batuta mereix un aclariment, escrit, a més, amb el més gran dels respectes. És una impressió personal.

Notícies relacionades

Un nou Codi d’Accessibilitat per acabar amb les barreres físiques, sensorials i cognitives

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

La sensació que es tenia a l’arribar a un diari dirigit per Antonio Franco era la d’ingressar en una orquestra valenciana, és a dir, un lloc al qual no es va amb el solfeig après, sinó amb un instrument i moltes ganes de tocar. Diuen els que entenen d’això que Cuba també és una mica així. Pot ser que no hi hagi millor escola. Amb aquesta manera de dirigir, Franco va aconseguir que es formessin i creixessin professionalment periodistes que fa goig llegir o, en segons quins casos, rellegir, perquè alguns d’ells estan ja jubilats.

La pèrdua d’Antonio Franco ha sigut gran llàstima. Als seus 74 anys, era jove. Atresorava centenars de records que mereixien ser recopilats i que ja no serà possible reunir en aquest llibre de memòries que tots li deien que havia d’escriure. Quedarà per al record un funeral entranyable.