Islàndia: el volcà que atrau el turisme

Hi ha poques coses que impressionin més que un volcà en erupció. Fins que va esclatar el de La Palma l’únic actiu en la proximitat d’Europa era el d’Islàndia, que ja ha rebut milers de visites turístiques des que va començar la seva actividada el 19 de març passat. Entre el gel i el foc, Islàndia és una illa atípica, idealitzada pels aventurers de mig món, però que ara acull grans grups de turisme tradicional.

Els islandesos són nòrdics; per tant, organitzats i meticulosos. Quan els quatre amics d’Oviedo que visitàvem aquest mes l’illa vam decidir visitar el volcà Fagradalsfjall, a la vall de Geldingardelur, al sud-oest de l’illa, a prop de Reykjavík i de l’aeroport internacional, no sospitàvem que seria tan fàcil arribar al lloc en què la lava surt disparada a altíssimes temperatures. De fet pensàvem que el millor seria contractar un guia.

Però després d’indagar mínimament vam veure que no feia falta. Hi vam anar el dissabte 11, a la tarda, perquè caigués la nit al lloc, perquè la primera foscor ressalta enormement el color de la lava. Vam arribar a un gran aparcament de terra, creat per a això, ple de vehicles, i de seguida vam iniciar el camí d’acostament perfectament senyalitzat. Els cartells proposaven tres accessos diferents i en tots assenyalaven el temps que es tardaria a arribar a la visió més pròxima del volcà. Un camí ampli, obert intencionadament per accedir al lloc, que remunta un turó suau. Poc més d’una hora després érem al turó des del qual ja es distingia de lluny l’erupció. Juntament amb centenars de visitants més, vam caminar entre roques, per una cresta bastant còmoda, fins a acostar-nos al punt culminant. Allà hi havia ciutadans de mig món.

Estremidor

La visió del volcà esgarrifa i captiva. A Islàndia permeten acostar-se fins al riu de lava, tot i que aconsellen no mantenir-se gaire temps a l’entorn pels gasos que emet. Es nota que és una illa acostumada a aquest tipus d’esdeveniments. (L’abril del 2010, l’erupció de l’Eyjafjallajökull va col·lapsar el trànsit aeri –prop de cent mil vols cancel·lats– a causa de les cendres sobre el cel d’Europa). Aquest no sembla tan intens. La carretera que va des de Grindavik, la població més pròxima, pel sud de l’illa, potser haurà de variar el traçat a causa de la lava que segueix el seu camí inexorablement, tot i que en les últimes setmanes sembla que l’avenç s’ha alentit.

El volcà és l’últim atractiu d’una illa sorprenent i captivadora. A la crisi del 2008 va passar un mal moment pel col·lapse del seu sistema bancari, però es va refer i va apostar llavors pel turisme, que s’ha convertit en una font d’ingressos molt important. És una República independent –va aconseguir l’autonomia de Dinamarca el 1918 i la independència el 1944– amb poca població, no arriba als 400.000 habitants, i costums nòrdics. Tot està retolat en islandès i en anglès, idioma aquest últim que serveix perfectament per espavilar-se en el dia a dia.

«A mi em van contractar per a la feina perquè sé anglès», explica Anna Martí, una arqueòloga catalana que vam descobrir a Vik, una petita població molt turística del sud de l’illa des d’on s’accedeix a algunes de les glaceres més interessants. «Aquí som uns 300 habitants i hi ha almenys set espanyols treballant al sector», afegeix. Certament l’avenç del nombre de visitants ha estimulat la creació de nombrosos establiments –hotels, restaurants, guies, etcètera– dedicats a aquesta finalitat que necessiten professionals.

Islàndia és un territori habitable a les costes gràcies al corrent del golf que en tempera el clima, tot i que el vent bufa amb força i n’agreuja les condicions. De fet, les temperatures oscil·len poc, entre els 14 graus de mitjana a l’agost i els -2 del gener. «Aquí hi ha turisme tot l’any, majoritàriament nord-americà, tot i que ara hi ha cada vegada més europeus a l’estiu i més asiàtics a l’hivern», ressalta l’Anna, que va venir a l’illa acompanyant el seu nòvio, també català, guia a les glaceres.

L’interior de l’illa és un altiplà àrid, entre volcans, llacs i glaceres. Impracticable. Per circular-hi es necessiten guies experimentats i vehicles tot terreny. Els centres d’interès –guèiser, cascades, determinats volcans, com el que va inspirar Jules Verne per al seu ‘Viatge al centre de la terra’– estan ben senyalitzats i compten amb tots els serveis al seu entorn. Perfecte per al viatger que no vol arriscar. El que reclama aventura té tot el país per a experiències extremes, incloses cascades impressionants com la de Gullfoss.

Reykjavík, com Oviedo

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Més de la meitat de la població islandesa resideix a Reykjavík, una ciutat de la mida d’Oviedo, però molt extensa, moderna i rica. És un lloc acollidor en què queda clar que es tracta d’un país pacífic, regulat, ordenat i sense grans sorpreses, que va ser molt pobre fins al segle XX. Ara està entre els de més renda per càpita, compta amb un sistema de protecció social molt avançat i la seva principal activitat és la pesca, tot i que també disposa d’indústries, com la de producció d’alumini. I la seva gran fortalesa és justament l’energia: gairebé tota és d’origen natural (són famoses les seves piscines d’aigua calenta). Allà no hi ha el problema de la factura de la llum a final de mes.

Però si alguna cosa destaca en la visita a l’illa és, sens dubte, la seva preocupació pel deteriorament mediambiental. El canvi climàtic els afecta de ple i ho recorden bé en tots els llocs afectats, especialment a les glaceres, en retirada permanent a causa de l’augment de les temperatures. Els islandesos són molt sensibles en aquesta matèria. I pot ser que tinguin raó. L’illa no deixa indiferent ningú, entre els extrems: del foc incandescent al gel perpetu hi ha una àmplia gamma intermèdia –terres volcàniques, grans prades, muntanyes agrestes, terrenys la major part improductius– que captiva qui té sensibilitat per a la natura.