ESCENARIS NOUS
De compres sense peatges: quan els únics tiquets són els que es queden al fons de les bosses
La molta –com cada cap de setmana– clientela del centre comercial La Roca Village, situat en un dels peatges més famosos de l’A7, rep l’eliminació de la barrera entre la celebració i la indiferència
Ambiente en el centro comercial la Roca Village esta mañana /
El 20 de març del 2021, moment en què se celebrava el primer any de pandèmia, la baixada de la tercera onada va portar les autoritats a aixecar el confinament comarcal. Per narrar aquell primer dissabte de fronteres obertes a la dura ciutat –i després del col·lapse viscut al Montseny a l’octubre, després de l’anterior obertura– aquest diari va pujar de nou al parc natural a veure i explicar el que allà succeïa. La sorpresa, estupefacció pròpia del forà, que es va emportar el redactor barceloní d’aquest diari que va cobrir la jornada, va ser trobar cues més llargues a la sortida 12 de l’autopista –la que, acompanyada del pictograma d’un paquet de regal t’indica que arribes a un ‘sector comercial’– que a la sortida 11, la que va cap al Montseny. Aquesta mena de ‘Poble Espanyol de les compres’, aquest centre comercial a l’aire lliure especialitzat en ‘outlets’ de botigues de roba cares que és La Roca Village i que va situar aquesta petita localitat del Vallès al mapa, fins al moment coneguda per acollir la presó de Quatre Camins i pel seu mític peatge, ha sigut motiu pel qual aquest dissabte aquest diari ha tornat al lloc dels fets. El primer dissabte de La Roca sense (cues al) peatge. L’aixecament del peatge va ser dimecres, però feia ja alguns dies que la nova senyalització estava col·locada. Uns senyals tapats amb cartrons al costat de cada un dels accessos, el contingut dels quals en aquell moment encara no es podia llegir i els conductors jugaven a endevinar. «No pareu» i el símbol de prohibit circular a més de 30 quilòmetres per hora, és el que ja s’hi llegeix. Creuar aquest dissabte el peatge de La Roca sembla gairebé com passar sota un gran fòssil. Un esquelet antiquíssim i oblidat. Les restes d’un passat que sembla remot tot i que faci literalment quatre dies. És dissabte, passen pocs minuts de les 10 del matí i l’autopista va plena en les dues direccions, tot i que força més direcció Girona. La C-35, tot i que també té trànsit –és el penúltim cap de setmana de vacances escolars i un dels últims d’un estiu que encara cal acabar d’esprémer– es nota una mica menys congestionada que dissabtes anteriors, per a alleujament dels molts ciclistes aficionats que la freqüenten.
Tot i que la gairebé tradicional cua en el peatge del ‘regalet’ aquest dissabte no és tal perquè amb l’aixecament de les barreres ja no es genera embut, a les 11 del matí alguns dels aparcaments del centre comercial ja presenten un ple considerable, tot i que similar al d’altres caps de setmana. Sí, seria trampós sentenciar que l’eliminació dels peatges omple La Roca Village –ja estava plena bastant abans–, tot i que és innegable que molta de la seva clientela celebra la històrica mesura. Al ser preguntats per la qüestió la resposta més comuna solen ser les rialles i un «dona, no hem vingut per això, però sí que s’agraeix, és clar», en múltiples versions i idiomes. Malgrat que s’aixeca a una mica més de 30 quilòmetres de la capital catalana, aquest particular centre comercial –per l’elitista dels seus establiments– forma part de molts dels plans de viatge de turistes de tot el món que passen uns dies a Barcelona.
Bicicletes com elements decoratius
Notícies relacionadesUna de les primeres coses que criden l’atenció al creuar la porta és que, tot i que el cotxe és indiscutiblement el transport per excel·lència per accedir fins a l’apartat lloc –n’hi ha prou amb veure la gran quantitat de places d’aparcaments que l’envolten–, els seus ‘carrers’ estan adornats per bicicletes velles pintades de colors, amb els seus cistells convertits en suports per a testos, carn de ‘selfie’, com pràcticament tota la cuidada decoració de l’espai. Una mare amb una criatura petita li fa una fotografia de record recolzada en una de les bicis mentre la seva germana gran juga amb una mena de dracs folrats de trencadís (tot i que amb un aire a Pokemon). «¿El peatge? Sí, és clar, estem contentes de deixar de pagar-lo, ¡a veure quant dura!», respon.
Tot i que la majoria –no tots, també hi ha diversos autobusos– coincideixen en haver arribat en vehicle privat –per tant, aquest dissabte, ja sense pagar peatges– el perfil de la clientela és divers, no només pel seu lloc de procedència (el missatge pels altaveus de «mantingueu la distància de seguretat» i «sisplau, utilitzeu la mascareta» s’escolta en català, anglès, castellà i francès, per aquest ordre). Així, és comprensible imaginar que una persona disposada a pagar 125 euros per un vestit de platja de nena un 4 de setembre, 1.190 per un bolso (el preu original del qual era de gairebé 2.000, això sí) o 325 per unes incòmodes sabates no variarà els seus plans per uns quants euros de peatge, però la família que busca les vambes de marca que tanta il·lusió li fan al seu xaval per a la tornada al col·le a un preu més assequible –públic també molt habitual en aquestes llars– sí que celebrava i no poc el final de la llarga concessió.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
