Meduses contra tortugues, la gran guerra mediterrània

En algun lloc a prop de les platges del Garraf (coses així investiga l’ICM) se suposa que hi ha, per exemple, una consolidada ‘nursery’ de meduses. Bé mereix una explicació. El cicle vital d’aquest animal té poc a envejar a la sorprenent metamorfosi de les papallones. Els ‘medusos’ fertilitzen els ous de les femelles de l’espècie (en cas que la seva reproducció sigui sexual, ja que n’hi ha d’asexuades) a l’aigua, però les larves passaran la seva infància de forma sedentària, aferrades a un llit marí idoni. És l’anomenada fase bentònica. On és aquest lloc no se sap i, segons Marambio, gairebé que és millor que sigui així, ja que encara hi hauria qui proposaria, amb la vista posada en el sector turístic de platja, entrar-hi com Sigourney Weaver al niu de la mare de tots els aliens i arrasar amb tot. Les meduses, és cert, són molestes, però són aquí, com dèiem, des del cambrià.

Abans de tornar-hi i fer, de la mà de de Marambio, algunes inquietants prediccions, abans toca un altre viatge en el temps, en aquest cas al triàsic, període anterior al, gràcies a Spielberg, conegudíssim juràssic. Va ser llavors quan van aparèixer a la Terra els antecessors de les primeres tortugues, l’altra gran sorpresa dels últims estius, ja que aquesta espècie, que fa 200 milions d’anys va desenvolupar un sorprenent i encara inescrutable sistema reproductiu, que porta de sèrie, per dir-ho d’alguna manera, un sofisticat ‘software’ de planificació familiar, ha triat de forma insistent des del 2011 la costa mediterrània espanyola per nidificar.

Aquest estiu, el nombre de posades d’ous descobertes pels banyistes, per cambrers de xiringuitos o per qui sigui (a tots cal donar les gràcies per la seva sensibilitat mediambiental) han sigut sis, cinc a Catalunya. El 2020 en van ser 11. Les raons per les quals la tortuga careta (‘Caretta caretta’, segons el seu nom científic) s’endinsa ara de nit a les platges catalanes per pondre estan encara en fase d’un estudi més pacient, ja que aquesta és una espècie de grans migracions i podria triar milers de paradisos aparentment millors a qualsevol altra banda, però Elena Abella, membre de la Fundació CRAM, posa sobre la taula aquesta xifra màgica des de la perspectiva de les tortugues, els 29,5 graus de la sorra. A aquesta temperatura, la meitat de les cries seran mascles i l’altra meitat femelles. Per sobre d’aquests graus, la llorigada serà desproporcionadament més gran de femelles. Les tortugues tenen a la seva mà planificar la seva demografia. És més, recorda Abella una altra dada sorprenent a l’hora d’admirar aquests nius descobert a les platges. Les femelles ponedores acumulen al llarg de la seva vida esperma de diferents mascles amb qui copulen i, arribat el moment, fecunden els ous al seu aire. Els ous d’un mateix niu poden ser de diferents pares.

De moment, l’impacte d’aquestes noves nidificacions sobre el volum total de tortugues que habiten la zona és escàs. Cadascuna de les postes és de desenes de cries perquè, la veritat, només una minúscula part serà capaç de sobreviure a l’eclosió de la closca. La primera nedada pot ser perfectament l’última. Les cries són uns apetitosos ‘snacks’ per als peixos i les aus, d’aquí que el CRAM, amb Abella al capdavant de l’equip, s’hagi esforçat aquests últims anys a l’hora de seleccionar dels nius algunes desenes d’exemplars perquè creixin un primer any en captivitat.

Aquest any, per exemple, han sigut alliberades mig centenar de tortugues nascudes l’any passat, la setmana que ve se’n deixaran anar una dotzena més i quedarà pendent per a un altre dia el ‘fins aviat’ de set. Diverses portaran a la closca un geolocalitzador que permetrà conèixer els seus hàbits i rutes migratòries i, potser algun dia, certificar que arribada la maduresa sexual, les femelles, com se sospita, tornen a la platja on van néixer per posar els primers ous, però això, amb el lent metabolisme de les tortugues, serà d’aquí un quart de segle.

La qüestió és que el canvi climàtic i altres raons complementàries (com una sobreabundància de plàncton produïda pels abocaments humans de nitrats i fosfats) estan convertint aquesta porció del Mediterrani nord-occidental en un gran tàlem reproductiu de dues espècies molt relacionades entre si, perquè les tortugues, tot i que no li fan fàstics a gairebé res, són extraordinàries devoradores de meduses. Afirma Abella que no és perquè les considerin una menja especial, sinó perquè les tortugues, a l’hora de menjar, són unes oportunistes i la captura de meduses no requereix, sens dubte, gairebé esforç.

Però posats a remarcar l’excepcional dècada, res millor que anar al detall i parlar del dia que Mascletà, una tortuga ‘recordwoman’ en maternitat, que va niar tres vegades en un mateix any a Catalunya i a qui fins i tot li han dedicat un fenomenal llibre de fotos, va conèixer per primera vegada la ‘Mnemiopsis leidyi’, una espècie que simbolitza com poques la capacitat de les meduses d’adaptar-se als entorns més inesperats.

Les meduses, es meravella Marambio, poden amb tot, amb les aigües poc o molt salines, amb la falta d’oxigen, amb el fred i la calor..., i aquesta, la ‘Mnemiopsis leydyi’, originària de l’Amèrica atlàntica, va ser capaç de viatjar de polissó el 1982 en els dipòsits d’aigua de llast d’un vaixell que tenia com a destinació el mar Negre. Va ser una invasió de conseqüències letals, per exemple per a l’anxova d’aquest mar.

Notícies relacionades

¿Ets incapaç d’imaginar una platja o recordar una foto? Tens afantasia, ceguesa de ment:

Després del temporal Ciarán: ¿per què unes platges guanyen sorra i d’altres desapareixen?

El cas és que aquesta espècie de medusa ha acabat per arribar als voltants del delta de l’Ebre, aquest gran imant d’espècies invasores, i per això se suposa que la Mascletà passa llargues temporades a la badia dels Alfacs, fent uns merescuts tiberis després de la seva prolífica maternitat.

El resum final, per unir el que apunten des de l’ICM i des de la Fundació CRAM, és que a velocitat de vertigen alguna cosa sembla estar canviant a les aigües litorals. Les nou banderes grogues de dijous passat per presència de meduses pot ser que, a curt termini, sigui cada vegada més habitual. No només això. El més comú ara és que els banyistes tinguin una desagradable trobada amb una ‘Pelagia noctiluca’ o, també, amb un exemplar una mica més gran, la ‘Rhizostoma pulmo’, però a tall d’advertència no està de més ressenyar el que va passar aquest any a la costa mediterrània andalusa. La premsa local s’ho ha passat d’allò més bé amb cada albirament d’exemplars de la ‘Rhizostoma luteum’, també coneguda, amb un nom que la defineix molt bé, com la medusa gegant. Aquest és un animal que va ser descrit per primera vegada en aigües de l’estret de Gibraltar el 1827. Després, com un fantasma, simplement va desaparèixer, fins que fa 10 anys, amb la seva campana de més d’un metre de diàmetre, va tornar. Des d’aleshores el seu nombre no ha fet més que créixer. Seria absurd descartar la seva futura presència en aigües catalanes. Que es vagin preparant les tortugues.