El segon estiu de la pandèmia

Els motxillers digitals carreguen piles després de la Covid

  • Rober i Lety, autors de ‘Mochileando pel Mundo’, estan convençuts que la pandèmia ha modificat les maneres de viatjar. «Haurem de ser més flexibles davant les noves restriccions», comenten

Els motxillers digitals carreguen piles després de la Covid
3
Es llegeix en minuts

Rober i Lety es van conèixer estudiant el 2007 a Pàdua, a Itàlia, i des d’aleshores són inseparables. Després de viure uns anys a Barcelona i fer un viatge a Tailàndia en el qual es van enamorar perdudament d’Àsia, van decidir estalviar diners durant un any per poder fer el viatge de la seva vida. El 2011 van sortir rumb al sud-est asiàtic, per on motxillejar durant gairebé un any. Aquest va ser el veritable començament de la història de ‘Mochileando pel Mundo’: van aprendre que viatjar no és tan car com anar de vacances i que hi ha moltes maneres d’abaratir costos (per exemple van passar un any a Nova Zelanda amb un visat que permet estar 12 mesos al país i et dona dret a treballar a canvi d’allotjament). D’altra banda, el blog que van començar amb la idea de mantenir informades les seves famílies i amics es va fer més popular i es va acabar convertint en la seva feina.

La Covid els va agafar a ella a Corea del Sud i ell a Birmània. Tenien programat reunir-se a Seül, visitar Corea i des d’allà volar a l’Uzbekistan. Però quan les coses es van començar a complicar van decidir tornar ràpidament a Espanya i deixar els viatges per a més endavant. «Mai ens hauríem esperat viure una situació així», afirmen. 

Expliquen que, paradoxalment, des de la pandèmia, planifiquen els viatges molt menys. «Al no saber si d’aquí uns mesos es podrà viatjar a un país, gairebé no planegem res i esperem a la situació d’última hora per tancar la majoria de coses: transports, ‘tours’, allotjaments...». Des del principi de la pandèmia només s’han dedicat a viatjar per Espanya i Itàlia, el país de Lety, però ara veuen que, amb l’arribada de les vacunes i amb les mesures de prevenció, a poc a poc tot torna al seu curs (o almenys a un curs paral·lel). Si tot va bé, per a finals d’any no descarten emprendre algun viatge una mica més lluny.

La nova manera de viatjar

A curt termini, sens dubte, preveuen un futur diferent en els viatges: «Suposem que tothom qui vulgui viatjar haurà de tenir el certificat de vacunació en regla, comprovar els requisits d’entrada als països (a més del visat), més paperassa... Haurem de conviure també amb les noves restriccions d’accés a certs llocs i reinventar-nos una miqueta, ser més flexibles i poder canviar els plans ràpidament», expliquen. Quant a les mascaretes, dubten que desapareguin del tot. Afirmen que en molts països d’Àsia s’utilitzen regularment en temporades de grips i al·lèrgies, per la qual cosa no descarten que a Espanya també hagin arribat per quedar-se, tot i que sigui per temporades.

Abans de la pandèmia solien quedar-se uns tres mesos a Espanya, on es passaven les hores davant de la pantalla, actualitzant el blog, creant contingut i posant-se al dia. La resta de l’any el dedicaven a viatjar, descobrir nous països i racons d’Espanya i Itàlia que no coneixien o que no havien tingut l’oportunitat de conèixer. Des del 2010 mantenien com a tradició viatjar a Àsia en algun moment de l’any. De fet, últimament s’havien quedat uns mesos en un lloc que ja coneixen i que utilitzen com a base: Chiang Mai, al nord de Tailàndia. Era la seva llar lluny de casa. Tot i que viatjaven gairebé a ‘full time’, continuaven emportant-se la feina de viatge. Asseguren que, si tenen connexió wifi, poden treballar, que és la part bona de ser «un nòmada digital». Tal com diuen: «La teva oficina pot ser el món, si així ho vols».

Notícies relacionades

Tant per a Rober com per a Lety, cada viatge és com tenir accés a un màster vital que els deixa ensenyaments, vivències, històries i records per al futur. Són conscients que és un estil de vida privilegiat i per això mateix, per aquest privilegi que no tothom té, els agrada plasmar els seus viatges al blog perquè tothom pugui, en certa mesura, veure el món amb ells. Tot i que sigui a través d’una pantalla.

Afegeixen que sembla que ja es veu la llum i desitgen que ben aviat puguin tornar a la vella normalitat. La que tant els agradava.