Violació dels drets humans

Preocupació a Europa: la majoria de delictes d’odi queden impunes

  • Un estudi de la UE assenyala que moltes víctimes no denuncien l’assetjament per desconfiança o temor de la policia i la justícia

  • La violència contra col·lectius vulnerables es dispara en paral·lel a la criminalització abocada per polítics d’extrema dreta

Preocupació a Europa: la majoria de delictes d’odi queden impunes

EUROPA PRESS / M. DYLAN

5
Es llegeix en minuts
Carles Planas Bou
Carles Planas Bou

Periodista

Especialista en Xarxes, algoritmes i la intersecció entre política i tecnologia

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«Maricon de merda». Això és el que Samuel Luiz Muñiz, el jove de 24 anys brutalment assassinat aquest dissabte a la Corunya, va haver de sentir mentre un grup de persones li pegaven. Tres setmanes abans, Younes Bilal va ser abatut a trets a Múrcia per defensar una cambrera, assetjada per un exmilitar espanyol que la va increpar per «anar amb moros».

Les paraules importen, ja que defineixen els fets. I els insults mortals ocorreguts recentment a Espanya exposen una preocupant realitat per a tot el continent: els crims d’odi i la creixent normalització dels discursos polítics contra els més vulnerables. Dones maltractades i assassinades, musulmans i jueus acusats, i homosexuals perseguits per ser, senzillament, el que són.

I és que, segons un informe publicat aquest dimecres per l’Agència de Drets Fonamentals (FRA), aquests col·lectius «experimenten violacions dels seus drets fonamentals». A Hongria, per exemple, el Govern ha prohibit parlar d’identitat sexual i de la comunitat LGTBI a les escoles. Mentre que el 9% de la població general afirma haver sigut víctima d’un atac els últims cinc anys, la xifra es dispara al 22% entre les minories ètniques, al 19% entre els homosexuals i al 15% entre els immigrants.

Crims impunes

El repunt de la retòrica ultranacionalista i de les agressions masclistes, homòfobes i racistes alarma la Unió Europea (UE), especialment perquè, en la majoria de casos, queden ocultes i sense denunciar, cosa que permet la «impunitat dels criminals». Entre el 51% i el 79% dels atacs no són denunciats, un percentatge molt més alt quan es tracta d’assetjament, segons les dades de l’informe.

¿Per què no es porta als tribunals? La raó és que les víctimes estan convençudes que fer-ho no servirà de res, ja que no confien en la justícia ni la policia, i fins i tot temen represàlies dels cossos policials. «No només és per la por de reobrir el trauma sinó perquè qui cuida de les ovelles és el llop», denuncia Rubén Serrano, periodista i autor de ‘No estamos tan bien’, llibre sobre la violència contra la comunitat LGTBI a Espanya. «La policia no està formada en diversitat sexual ni de gènere», assenyala, una cosa que demostra l’assassinat de Samuel, on els insults a la víctima no han sigut suficients perquè les autoritats hi vegin un cas d’homofòbia.

Víctimes estigmatitzades

La UE alerta que només es denuncien un 14% de les agressions masclistes, una xifra «particularment baixa». «Hi ha lleis per defensar les dones, però si no hi ha educació entre els professionals només n’hi ha prou que el jutge decideixi per vulnerar la protecció de la víctima i condicionar-la de per vida», lamenta Ana Bernal-Triviño, periodista i professora de la UOC. Més d’un terç de les dones europees majors de 15 anys han patit violència física o sexual.

Sigui en casos de violència patriarcal, racista o homòfoba, les víctimes carreguen amb l’estigma de la sospita, un «judici constant» i haver de justificar-se. «Hi ha un gran sentiment de soledat, són les organitzacions les que donen recolzament emocional i jurídic a les víctimes per tirar els casos endavant», explica Serrano.

Aquesta desconfiança en la justícia s’accentua quan, per exemple, l’Audiència de Madrid dictamina que el cartell de Vox contra els menors immigrants no acompanyats no vulnera els seus drets. «Els magistrats no estan exempts d’ideologia», apunta Bernal-Triviño.

El temor de la policia també es dona entre subsaharians, marroquins i gitanos, els tres grups a qui més es demana la documentació o es registren sense motiu les seves pertinences, segons un informe publicat aquest gener pel Consell per a l’Eliminació de la Discriminació Racial o Ètnica (CEDRE). «L’antigitanisme està tan normalitzat i estès que no es denuncien gaires casos perquè hi ha la sensació que a les comissaries no et prendran seriosament, i això contribueix a normalitzar el racisme institucional», assenyala el politòleg i activista Jordi Perales. En el cas de refugiats i immigrants, al temor de ser deportats se sumen problemes com el desconeixement de l’idioma o del sistema judicial del país.

Violència política

Aquesta onada de violència no surt del no-res, sinó que ve encoratjada per l’auge de forces polítiques de caràcter reaccionari, autoritari i neofeixista. Consolidades en el poder en països com Hongria o Polònia, han instrumentalitzat l’aparell de l’Estat per prohibir l’avortament, limitar els drets dels homosexuals, perseguir els immigrants i les oenagés humanitàries que els ajuden, suprimir la premsa crítica i segrestar la justícia.

Però no fa falta viatjar a l’est d’Europa per percebre les vulneracions de drets humans d’aquestes arengues reaccionàries que, com apunta Serrano, busquen «tornar al binomi amo-gos». A Espanya, Vox ha reproduït aquestes polítiques regressives i ha descontextualitzat les raons darrere d’aquests crims. «L’extrema dreta mai els acceptarà, perquè seria acceptar que responen a una desigualtat estructural, i això és el que busquen apuntalar», explica Miquel Ramos, periodista que estudia des de fa anys els moviments neofeixistes patris. «Els discursos d’odi s’aprenen, uns els normalitzen des de la tribuna i d’altres els executen».

Notícies relacionades

Aquest dimarts Vox va publicar un missatge a Twitter on assenyalava i animava els seus seguidors a perseguir el president de RBA, l’editora d’El Jueves, perquè la revista satírica havia publicat un número burlant-se del partit ultradretà. Uns anys abans, els seus líders van instrumentalitzar l’atemptat terrorista contra el setmanari satíric francès Charlie Hebdo per criminalitzar els musulmans.

Tot i que la UE mostra la seva preocupació per la falta de denúncies, molts crims d’odi han sigut ignorats durant dècades per les institucions. El 1993 l’activista Guillem Agulló va ser apunyalat al cor per un grup de feixistes. Les Corts Valencianes només van tardar 23 anys a reconèixer el seu assassinat. La falta de documentació pública d’aquests casos l’han hagut de cobrir projectes com crimenesdeodio.info, que impulsa Ramos. La seva ocultació, denuncia, no s’explica sense l’encobriment de certs mitjans de comunicació: «Han blanquejat aquests crims perquè per assumir que existeix un problema fa falta identificar culpables i còmplices».