El final de l’estat d’alarma

Final del toc de queda: Tornen els sopars fora amb amics

Cinc personalitats de Barcelona –l’epidemiòleg Oriol Mitjà; l’arquitecta Benedetta Tagliabue; el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon; el responsable dels Cines Verdi, Adolfo Blanco; i el director de la fundació Arrels, Ferran Busquets–, reflexionen sobre què ha suposat el toc de queda que acaba aquest dissabte a la mitjanit tant des del punt de vista personal com professional.

Final del toc de queda: Tornen els sopars fora amb amics
Es llegeix en minuts
Toni Sust
Toni Sust

Periodista

ver +
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

ver +

Poder sopar fora de casa amb els amics els caps de setmana, diu Oriol Mitjà, és una de les activitats que més ha trobat a faltar durant els sis mesos d’estat d’alarma (amb el consegüent toc de queda a les 22.00 hores, en el cas de Catalunya). El confinament ha sigut especialment dur per als sectors culturals, recorden tant el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon, com el responsable dels Cines Verdi, Adolfo Blanco.

L’arquitecta Benedetta Tagliabue ha redescobert aquests mesos antics hàbits, que espera poder mantenir, mentre que Ferran Busquets, director de la fundació Arrels, recorda que durant aquest temps de confinament nocturn encara hi ha hagut molta gent que ha continuat dormint als carrers.

Oriol Mitjà, epidemiòleg

Jo soc una persona matutina i a partir de les 10 de la nit m’entra son, per la qual cosa no m’ha afectat gaire, el toc de queda. Sí que he trobat a faltar els sopars als restaurants en cap de setmana, que és on normalment em trobo amb els amics. Des del punt de vista científic, el toc de queda ha sigut una de les intervencions amb més eficàcia per alentir la pandèmia, juntament amb el tancament de bars i el teletreball. Aquesta intervenció s’hauria de retirar quan les cobertura vacunal fos alta, cap a finals de juny.

Benedetta Tagliabue, arquitecta

El toc de queda, la impossibilitat de caminar pel carrer després de les 10 de la nit, ha fet que bastantes vegades algunes amigues s’hagin quedat a dormir i hagi tornat, molts anys després, a fer ‘pijama parties’. Anar a dormir aviat ha sigut bastant genial, tot i que penso que és millor si és una decisió personal i menys imposada. Sé que m’agradaria mantenir-ho i sé que no serà tan fàcil, perquè hi ha moltes temptacions.

Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso 

Les circumstàncies sanitàries i les restriccions han donat la volta completament a les xifres habituals del Museu Picasso. Més que mai, la ciutadania s’ha apropiat del museu i ha celebrat i donat sentit a l’excepcional donació que Picasso va fer fa 50 anys de les obres de joventut a la ciutat de Barcelona. S’ha d’aprofitar l’oportunitat per reivindicar la singularitat i la identitat del museu, creat per voluntat de Picasso. Volem que el ciutadà visqui amb totes les propostes del museu i connecti de nou amb un espai cultural de la ciutat que s’hauria de sentir com a propi. Facilitem l’accés amb un ventall d’entrades bonificades, perquè el preu de l’entrada mai sigui un impediment per al dret a la cultura.

Adolfo Blanco, responsable dels cines Verdi

El toc de queda va ser un avís ben gràfic de la gravetat de la situació. En l’àmbit personal, va fer que em preocupés encara més, i ens va ajudar a mi i als meus a relativitzar problemes i fixar prioritats. Això ha portat uns mesos de bastanta tranquil·litat i harmonia. En el cine ha sigut un assumpte de gestió difícil, una enorme pèrdua d’espectadors i molta inseguretat per als treballadors i empresaris. Sentir que l’oxigen era limitat i s’estava acabant...

Ferran Busquets, director de la fundació Arrels

Notícies relacionades

El toc de queda va suposar una doble sensació per a les persones que dormen al carrer. Algunes van manifestar que els carrers estaven més tranquils i que així es podia dormir millor. Però alhora s’anava despertant una inquietud, ja que, precisament, hi havia menys gent desplaçant-se pel carrer. La tranquil·litat finalment es transformava en por, com explicitaven especialment les dones. Perquè més quietud i menys persones circulant augmenten la sensació d’impunitat dels possibles agressors. Viure al carrer és un malson amb pandèmia i sense, amb toc de queda i sense, i les possibles sensacions positives pràcticament sempre es van transformant en més problemes. L’únic toc de queda útil per a algú que dorm al carrer és un toc de queda permanent a la vulneració de drets.

Temes:

Toc de queda