L’alliberament de dir «jo no estic bé»

Mira sempre als ulls, tot i que estigui explicant intimitats incòmodes, de les que només compartiries amb un bon amic i potser amb les espatlles encongides. Però fer el pas, explicar que la seva salut mental està tocada, forma part de la seva revolta; un alçament contra el seu jo anterior, autodestructiu, viciat, sense rumb. El Sergi ha girat la truita i diu que està molt millor tot i que queda un llarg camí per recórrer. I insisteix: «Tothom hauria de fer teràpia, no té sentit que cuidem el nostre cos al gimnàs i que no fem res amb la nostra ànima». Ho explica en un bar dels Jardinets de Gràcia de Barcelona, on demana un entrepà de fuet i una tassa d’aigua calenta perquè la infusió la porta a la butxaca. Un noi peculiar.

El pòster de la foto que acompanya aquestes línies és a la parada dels Ferrocarrils que hi ha a la vora. Immens. S’acosta amb timidesa davant la mirada atònita dels viatgers del metro. «Se’m fa estrany i no ha sigut fàcil, però si explicar la meva situació pot ajudar algú, no podia dir que no». Ha format part d’una campanya, impulsada per Obertament, per visibilitzar la fragilitat de la salut mental en temps de pandèmia. «Jo tampoc estic bé», diu la làmina. «No, no ho estic, i crec que admetre-ho ja és un gran pas, potser el més difícil». A partir d’aquí, a buscar ajuda.

En el cas del Sergi, tot canvia a principis del 2018. La ruptura amb una parella el fa replantejar-se la seva vida. I, sobretot, els seus hàbits. Sortia molt de festa, nits en què, a més, bevia com si no hi hagués un demà. Alienació en tota regla, perquè el tema laboral el tenia cobert amb una bona posició al món del disseny i la comunicació. No saber què dimonis li passava li va generar una por nova, una inseguretat que no havia notat abans. «Estava espantat, no entenia què em passava perquè no ens han educat per entendre les nostres emocions». Necessitava que algú el guiés per poder «descodificar els missatges».

Amics més amics

Es nota que la teràpia l’ha canviat. No només per estar més en pau. També per com parla, les pauses, les frases curtes però directes, molt convençut de tot. Aparentment. L’estigma no el feia enrere perquè la seva generació, diu, a diferència de la dels seus pares, «ha normalitzat molt més el fet de demanar ajuda psicològica». Sí que tenia por de perdre els amics, molt vinculats amb l’oci nocturn. Va deixar l’alcohol i al principi de la teràpia va optar per recloure’s a casa, com si algú no pogués divertir-se sense una copa a la mà. «El temps em va demostrar el contrari. Les amistats que tenia es van enfortir, i les que només tenien a veure amb sortir de festa, es van convertir en alguna cosa més. Me’n vaig adonar que era capaç d’estar molt més atent a les meves veritables necessitats».

Va tornar a sortir, però ara la cervesa la demanava sense alcohol. Va passar una cosa molt curiosa: alguns dels seus amics, amb el temps, van acabar demanant el mateix. Es va perdre «la part desinhibida de la nit, la bogeria». Diu que només molt de tant en tant troba a faltar descarrilar, que mantenir-se bé «és un benefici que compensa, perquè guarir aspectes de la vida emocional requereix estar ben connectat». El fet de no emborratxar-se, afegit al que ha après durant la teràpia, també ha canviat la seva manera de relacionar-se amb les dones. Diu que ara és un acostament «molt més conscient». I el vincula amb un masclisme que no tenia detectat però que també perpetrava: Ens ensenyen que un home ha de fer això i allò, són conductes preconcebudes, com vacil·lar-li a una noia quan t’hi acostes». «Podem lligar d’una manera molt més tranquil·la, jo de fet tinc moltes menys relacions, però més sanes i veritables». Un altre tic de la masculinitat era la dificultat de plorar. Feia anys que no vessava cap llàgrima.

Admetre un problema de salut mental també li feia témer per la feina, per la relació amb la seva família. Fins i tot per l’estatus social. Però va anar superant pantalles i se n’anava adonant que passava al contrari, que en la relació amb els seus pares reparava fallades endèmiques que eren part fonamental del problema –«vaig aconseguir guarir la meva relació amb el meu nen interior», afirma–, i que en el seu ofici tot ho veia més clar. Al dependre tant de la creativitat, la claredat de ment li permetia explorar-se molt més. Però tot i que es vegi millor que fa tres anys, malgrat que hagi guanyat confiança i es jutgi més a si mateix que als altres, el Sergi creu que aquest és un camí que no té final. «No sé què vol dir estar bé, crec que és un treball que dura tota la vida».

Sota l’alfombra

Notícies relacionades

Els reptes de transitar a l'edat adulta amb un trastorn de salut mental: gairebé el 60% dels joves reconeix tenir problemes

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

Diu que la pandèmia li ha vingut bé per frenar el ritme. Però també li ha servit per adonar-se’n «del poc que es té en compte la salut mental des del punt de vista públic». «La gent té problemes psicològics greus que no s’estan atenent i això demostra, a més de la falta de mitjans, que som un país que amaga les malalties de l’ànima sota l’alfombra», es lamenta.

Per això va decidir fer el pas i cedir la seva història i el seu rostre. Davant el cartell diu sentir-se «vulnerable, amb molta vergonya». «Intento demostrar que soc fort i aquí estic dient el contrari, però benvinguda sigui la contradicció, perquè és certa. I crec que és així, admetent la teva fragilitat, com som capaços d’aixecar-nos». El Sergi s’acaba la bocata i la infusió, i agafa la seva preciosa bici de carretera per tornar a casa. «Estic aprenent a estimar-me a mi mateix», s’acomiada. I marxa Via Augusta avall.