Els invisibles de la diàspora africana: dones i nens

A les barques que arriben a les costes andaluses i canàries no només hi ha homes africans joves. Cada vegada hi ha més dones. N’hi ha de soles i n’hi ha que estan embarassades. De vegades viatgen amb els seus fills. Fugen dels seus països d’origen per molts motius. Entre aquests, els matrimonis forçosos, la mutilació genital i la violència masclista. La mort d’una nena de 24 mesos a Las Palmas fa uns dies ha encès totes les alarmes. La seva terrible història posa rostre als milers de menors acompanyats que migren a Espanya. Són els nens i les nenes invisibles.

Els menors que viatgen sols (menors no acompanyats) sí que estan registrats. El 2017 van ser més de 2.500 els que van arribar a Espanya, un 60,4% més que l’any anterior, segons les estadístiques de Save the Children. Però els nens acompanyats no apareixen a cap llistat oficial. Com si no existissin.

El 2015, la Fundació Emet Arcoiris va començar a adonar-se que la migració no només és cosa d’homes. El 20% de les persones que arriben en pastera són dones que viatjaven o bé soles o bé acompanyades de nens petits. Són l’objectiu perfecte de les xarxes de tràfic. Gràcies al projecte Ödos, l’abril de 2018 va néixer a Montilla (Còrdova) un centre pioner d’acollida de dones migrants, una bonica casa amb forma de ‘cortijo’ i amb capacitat per a 40 places. Ubicada enmig del camp, disposa de gronxadors, patis exteriors i sales de joc infantil. «És un lloc on els nens i les nenes tornen a la seva infància. Aquí, tornen a ser nens», explica la seva directora, Teresa Girón. «És important que l’atenció als migrants tingui un enfocament de gènere i d’infància», remarca.

Quan un menor migrant ve acompanyat a les costes espanyoles –ja sigui a Andalusia o a les Canàries–, la primera gestió és realitzar les proves de l’ADN per comprovar que l’adult és, efectivament, el seu progenitor. En la majoria dels casos, són dones. Respecte als menors, més de la meitat són nenes. «El 80% de les dones que han passat pel nostre centre són de Costa d’Ivori o Guinea Conakry. L’habitual és que les nenes vinguin sense cap document, ni tan sols un registre de naixement. Són menors que no tenen identitat». Hi ha nadons nounats i adolescents de 17 anys, però la immensa majoria tenen entre dos i cinc anys. Les dones són migrants especialment vulnerables perquè poden ser víctimes d’explotació sexual en màfies de tràfic. Viatgen a Espanya enganyades o amb un alt nivell d’inconsciència perquè pensen que una vegada que trepitgin terra europeu ja estan fora de perill. I res més lluny de la realitat. 

L’objectiu de les migrants –explica Girón– no és tant viure a Espanya sinó a França, on habitualment tenen familiars o amics. «És un país amb més xarxes socials, és el seu país europeu de referència. Parlen francès però no castellà. A més de per l’idioma, Espanya no és atractiva perquè aquí els tràmits són més complicats i llargs».

Les proves d’ADN –realitzades en laboratoris de Madrid– tarden mesos, un temps que el projecte Ödos aprofita per acollir les dones i mirar d’inculcar-los la necessitat que els seus fills tinguin una identitat oficial i un pla segur per continuar el seu periple a França. «Hem de fer-los conscients dels seus drets. Si aquestes nens no tenen identitat seguiran sent invisibles i estaran fora del sistema. No es tracta de caritat sinó de complir les lleis internacionals, que vetllen per l’interès superior del menor. De vegades es pressuposa que com que són menors que venen acompanyats estan protegits, però necessitem ser a prop per comprovar-ho».

Fins que el laboratori confirma les proves de l’ADN, les dones acollides en el projecte Ödos (paraula grega que significa acompanyament) reben un document policial que no és un DNI però sí un paper oficial amb el qual es poden empadronar a Montilla i acollir-se als serveis socials, inclosa l’escolarització dels menors, ja sigui en una escola bressol o a l’escola. «El canvi que es produeix en ells és molt cridaner. Són menors que, en la majoria dels casos, han patit violència o han vist violència. De vegades, pel seu passat, tenen una conducta violenta o sexualitzada i els espanta molt l’escola, però al cap de pocs dies sembla que són allà de tota la vida i són feliços a l’aula», remarca la responsable del projecte.

A la casa ‘cortijo’ de Montilla, els nens i les seves mares tenen la seva pròpia habitació. A les instal·lacions hi ha banys, cuina i sales comunes. És un espai no només bonic i còmode sinó segur. Les dones realitzen moltes activitats a la casa, així com al poble i en altres localitats pròximes. També reben formació bàsica i, per descomptat, són ateses tant per la psicòloga com per les treballadores i educadores socials. Una vida normal. Més o menys normal.

Notícies relacionades

Investiguen la travessia de la pastera en la qual viatjava la nena morta

Mor ofegat un menor al Bages al llançar-se a una bassa

De les 200 dones, nens i nenes que han passat pel centre d’acolliment, només en sis ocasions les proves de l’ADN no van confirmar la relació de maternitat amb el menor. En aquests casos, la criatura és separada fins que s’estudia la seva millor opció.

Una vegada concloses les proves de filiació, la majoria de dones segueixen el seu camí cap a França, on també arriben els tentacles d’Ödos, igual com al Marroc. «El treball en xarxa i transnacional és fonamental. La nostra missió inclou saber com és la vida que tenen elles a França per assegurar-nos que els nens continuen estant segurs», conclou la responsable del projecte, que va fer els seus primers passos exclusivament amb fons privats i que el maig del 2020 va aconseguir, per fi, subvenció pública del Govern, que no cobreix totes les necessitats però ajuda molt.