Carla Vall i Duran «El testimoni de Rocío Carrasco pot sacsejar fonaments»

¿L’ha sorprès el terratrèmol que ha provocat el testimoni de Rocío Carrasco? M’ha sorprès positivament, sí. En el sentit que alguna cosa sí que ha canviat en la nostra societat a l’hora de llegir els testimonis de les violències i com es produeixen. De fet, el primer que vaig pensar és, «ostres, serà la primera vegada que no calgui un feminicidi perquè la dona sigui creguda en l’àmbit públic», i em sembla espectacular, en aquest sentit. De seguida em va passar pel cap Ana Orantes. He llegit diversos juristes enfadats perquè hi hagi judicis populars i que això no es vehiculi de manera estricta per la via jurídica; però penso que continuem tenint unes ràtios de denúncia baixíssimes d’aquest tipus de casos i que, tal com faltaven proves de diagnòstic forense i es feien barbaritats pel que fa a medicina legal a principis del segle passat, per exemple, crec que això ens passa encara en qüestions de gènere. En aquest sentit, penso que, que existeixi aquest debat públic en realitat és sa i pot sacsejar fonaments.

¿Creu que pot suposar un punt d’inflexió en la mirada sobre la violència masclista, sobretot en persones d’una certa edat? Sí. A més desmunta certs mites i prejudicis. D’alguna manera estem avançant en aquest debat i estem veient que ocupa totes les esferes. A mi la veritat és que aquest món em queda súper, súper lluny, no sé ni qui és qui, pràcticament; però sí que he vist que ha calat en segments socials que normalment es troben allunyats d’aquesta matèria. En aquest sentit penso que al final els mitjans tenen una funció pedagògica important, no només en aquest moment, sinó també en els dies que vindran.

 

El testimoni de Rocío Carrasco posa també sobre la taula les denúncies arxivades. Les xifres aproximades que van apareixent any rere any és que hi ha un terç de condemnes, un terç d’absolucions i un terç de sobreseïments, és a dir, que ni tan sols s’arriba a judici. En moltes ocasions aquests sobreseïments es deuen precisament al fet que les dones decideixen no denunciar contra els seus agressors per por, per falta de recursos o per falta d’acompanyament. No és que no hi hagi prou proves, sinó que per la mateixa inferència de caràcter psicològic la dona no està preparada per denunciar. En aquest sentit, el sistema està fallant a les víctimes. I, com no ens sabem adaptar nivell judicial a aquest influx, a aquests problemes de caràcter emocional, psicològic, que es presenten quan estàs patint violència, que no és una situació de normalitat com per prendre decisions, estem fallant. 

I quant a les absolucions... ¿Què falla perquè hi hagi agressors que continuïn sent considerats innocents per la justícia? Hi ha múltiples motius. La falta de perícia d’advocats i de la fiscalia i la falta de formació que puguin tenir els jutges en relació amb aquest assumpte; però a més, també perquè encara hi ha molts professionals que no utilitzen eines com les d’avaluació del risc, de caràcter forense o els informes forenses que es poden emetre de caràcter psicològic... Però estem en un punt d’inflexió. Les coses estan canviant, tot i que això no treu que tinguem molts reptes per davant.

¿Canviar la mirada de policies i jutges és un d’aquests reptes? Aquesta mirada ja ha canviat en els últims anys. Estem rescatant certa humilitat en el sector; som conscients que encara no en sabem prou. A més, sempre que començo formacions els dic «jo també soc alumna, d’altres llocs». Les coses que sé ara no són les coses que sabré d’aquí a dos anys. Hem de ser conscients que cada vegada sabem més coses en relació amb els mecanismes de la violència i els perfils dels agressors, però també en l’aspecte victimològic. I si no estem actualitzant-nos de manera bastant constant no és que serem bons o mals professionals, sinó que serem professionals incapaços de fer la nostra feina de manera correcta. És una qüestió de capacitació. Sí, ha canviat la sensibilitat, però els professionals no hem de ser sensibles, hem de ser capaços. I en els últims temps he escoltat comentaris molt diferents dels que escoltava anys enrere. 

¿Comentaris com...? Un fiscal que deia a una víctima: «tot i que vostè estigués gemegant, això no treu que fos una violació, no? Perquè això és un mecanisme del cos». O «que lubrifiquis no vol dir que tu t’ho estiguis passant bé, és un mecanisme del cos». Sentir això va ser molt interessant. Vaig pensar: bé, a la fi s’està generant un canvi. Només cal veure el documental de Nevenka per adonar-se que hi ha hagut un canvi social important. Això és així, és innegable. Una altra cosa és que no estigui avançant al ritme que desitjaríem, però el discurs de res ha canviat, primer, crec que és mentider i, després, és pràcticament reaccionari perquè ens impedeix veure les conquestes a nivell de moviments socials, moviments feministes i moviments pels drets humans. Crec que hauríem de ser curosos quan parlem d’aquesta evolució.   

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

La docusèrie de Rocío Carrasco obre també el meló de la salut mental i l’estigma de mare boja o mala mare. Els estigmes en àmbit judicial i pel que fa a denúncia que es poden tirar cap enrere fins a l’època de la caça de bruixes s’han anat adaptant fins al dia d’avui. Són sempre molt presents. És evident que una persona que ha patit violència no pot tenir l’estabilitat d’una persona que no l’ha patit. Per això hi ha aquest biaix tan important entre els agressors i les víctimes. Em fa gràcia que s’esperi d’una víctima que tingui la mateixa serenitat que un victimari i això és altament impossible. El que passa és que associem la victimització a un únic model de víctima, que, com diria Inés Hercovich, és la dama que es desmaia en l’escena. I, quan una víctima no encaixa en això, de manera automàtica el que fem és estigmatitzar-la.  

¿Què podem fer entre tots per superar-ho? Adonar-nos que som còmplices i afrontar els prejudicis. Adonar-nos que de vegades han passat coses al nostre voltant que eren violència i hem decidit no intervenir, aixecar un mur i dir que era culpa de la víctima. Quan ens adonem que totes les dones poden ser víctimes pel fet de ser-ho podrem canviar aquesta mirada.