95 anys i continua cotitzant com a autònom

Als seus 95 anys, aquest joier i rellotger dels d’abans, alquimista en l’art de fer brollar joies d’un tros de metall, és la segona generació d’una saga artesana que va començar el seu pare, quan va emigrar a Cuba a principis del segle XX. Ara és ell qui s’ha convertit en el comerciant en actiu de més edat d’Ourense, encara d’alta en el pagament de la seva quota d’autònoms.

«El negoci és la seva vida. Mai va voler demanar la jubilació i amb prou feines ha tingut baixes laborals, en 77 anys que fa que treballa en el negoci. Pregunti-li vostè en quin moment pensa agafar vacances aquest any», fan broma els seus dos fills en un reportatge publicat a ‘Faro de Vigo’, diari que pertany a Prensa Ibérica, empresa editora de EL PERIÓDICO. «¡Mai!» , els contesta el pare amb determinació.

L’Odilo i la María Concepción, els seus dos fills, ja són tercera generació d’un ofici que han après del pare, qui, de tant envoltar-se de gemmes, ha adquirit la duresa del diamant. «Sempre va ser a la porta el primer, abans de l’hora d’obertura del comerç, matí i tarda, i com que de jove va estudiar pèrit mercantil, continua portant factures i comptes al despatx» afirma la filla.

Tot i que camina només amb ajuda de bastó, i totalment dret, «ja no va sol amb autobús i als bancs des que, fa un any, una furgoneta de repartiment va fer marxa enrere a la Praza del Hierro, no el va veure, li va passar per sobre i li va fracturar les dues cames». Unes setmanes després ja estava en forma. El que és de ferro és el senyor Odilo, no la Praza de Ferro, i el veterà emprenedor segueix endavant.

Des de Cuba a carrer de la Paz

La història d’aquesta saga d’‘odilos’, que perpetuen l’amorosa feina de fabricar rellotges i joies úniques i per encàrrec, va començar a Aguada de Pasajeros, a la província cubana de Cienfuegos. A aquella Cuba postcolonial de principis del segle XX va viatjar des d’Ourense l’avi Odilo Fernández, i allà va muntar la primera joieria.

«Durant la pandèmia vam ordenar papers i vam trobar abundant documentació de quan l’avi va emigrar el 1911, des del seu bitllet de Vapores de Pasaje amb què va partir, fotos, factures...» Fins i tot van trobar «les peticions d’insígnies i un altre tipus de distincions que li encarregava el centre gallec de l’Havana i d’altres», diuen els nets del fundador.

Aguada de Pasajeros va prendre el seu nom, indiquen, per ser el lloc on parava l’únic tren, construït per espanyols, perquè begués el passatge i per al reportatge d’aigua de la màquina de vapor. Allà va néixer el 1925 Odilo Fernández, i en el negoci familiar illenc de joieria li van sortir les primeres dents.

La resistència del comerç local

Quan l’avui joier nonagenari va complir dos anys, la família va tornar de Cuba a Ourense i van fundar la primera joieria a Rúa de Paz, avui El Cronómetro 1928, en record de l’any d’obertura.

En moments d’angoixa per al comerç local, amb desenes de tancaments l’any passat per la crisi, i amb la pressió de plataformes digitals i multinacionals, Odilo Fernández no claudica. «Jubilar-me? ¿I per a què?», respon. La clau de la resistència sembla residir, en aquest cas, en l’oferta d’alt nivell i personalitzada, i en la perseverança. D’això sap el cap de la casa. «Porto això a les venes. No ho puc deixar», confessa. I això que a casa continua esperant-lo la seva dona, la Conchita.

«La taula de treball és la seva forma de vida. Fa uns anys vam decidir organitzar-los un viatge a Londres perquè se n’anessin ell, la meva mare i un grup d’amics. S’enyorava molt als dos dies d’arribar a Londres. Li va faltar plorar. ¡Mira que van viatjar pel món!, però com era per viatjar a fires del sector no passava res, era feina», recorda la filla amb humor.

Són exemples d’una estirp en extinció, per a qui la feina no era una càrrega, sinó una forma de vida. La vida. Els seus fills, tot i que el renyin per tanta i tan llarga entrega, el mimen i l’admiren.

En aquest taller de la rebotiga, on continuen fabricant un 80% de les seves joies per encàrrec i a gust del client, s’atresora la història. Guarden peces de joieria des dels anys 20, les ara cotitzades peces vintage. «Eren encara més senzilles», recorda Odilo. Platí, safirs, diamants, en peces dels «bojos anys 20», dècada de final convuls en l’econòmic, però que va deixar traços únics com l’Art Decó.

Això és el que narra aquesta saga d’Orense d’El Cronómetro: la història local dels últims cent anys, resumida en joies, que condensen els cànons de bellesa de cada generació.

El Cronómetro 1928, nom actual d’aquest exemple de resistència del comerç local, té en el seu historial la seva ubicació a l’emblemàtica Rúa da Paz. «Gent com Otero Pedrayo, o Cuevillas, eren veïns, clients i a més amics de l’avi, que simpatitzava, amb el Grup Nós», diu la María. El seu pare assenteix i recorda que la dona d’Otero Pedrayo solia encarregar-los les seves joies i «era una dona molt elegant».

Notícies relacionades

Identificada una proteïna clau per frenar la metàstasi del càncer d’endometri: la troballa obre la porta a noves teràpies

Més de 12.000 persones participaran en la caminada solidària Magic Line de Sant Joan de Déu

Aquest entorn màgic d’un Ourense en plena ebullició va permetre a l’ara «patriarca», per edat, dels comerciants locals créixer en el negoci del seu pare envoltat no només de gemmes precioses, gramòfons de La Voz de su Amo, un altre dels capricis de classes llavors més solvents, i rellotges, sinó alguna de les «joies» culturals que van donar nom a una generació d’intel·lectuals gallecs.

«De vegades també tocava ser discret», afirmen, ja que en aquell Ourense en què l’avenc entre rics i pobres era més acusat, en ocasions l’apassionat encàrrec de disseny que es feia al joier no era per a la dona. Ara mateix, entre les moltes curiositats que atresora aquesta joieria històrica, hi ha la fabricació de rellotges de corda «fets a mà de forma artesana. Crec que ja són únics en el seu gènere, però només en fabriquem un al mes, ja que és molt laboriós, i ho fem per no perdre la marca», explica Odilo Fernández, el fill i reconegut gemmòleg que, juntament amb la seva germana María Concepción, garanteixen que l’ofici artesà de rellotgeria i joieria no es perdrà a Ourense.