Violació grupal
«Tenia ganes de vomitar, de morir-me, sentia fàstic de mi i d’ells, no podia respirar»
Testimoni de la víctima de la Costera, a qui no va creure la jutge de menors i que sí que valora la sentència que condemna els adults
«Tenia ganes de vomitar, de no sé què, de plorar. Em queien les llàgrimes. No plorar de ràbia, era un plor de voler morir-me, de cansament, no ho sé, no tenia ni ràbia, tenia fàstic de mi, d’ells, de tot. Tenia ganes que acabés, de morir-me. Recordo que per a mi era etern, com si hagués estat un mes. Era fastigós», així va descriure el seu estat després de ser violada per tres amics, i un quart que ho va consentir, la menor de quinze anys víctima d’una agressió sexual grupal a la Costra per la qual ara han sigut condemnats dos joves, de 18 i 19 anys quan van cometre els fets. Els altres dos presumptes autors, menors d’edat, van ser absolts per un jutjat de menors.
«Els veia com els meus amics..., ¿com t’esperaràs això d’ells? Em vaig posar a plorar com una boja, no podia ni caminar, vaig entrar al lavabo, no podia respirar», va relatar la víctima, segons recull textualment la sentència de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de València, que condemna a dotze anys de presó Carlos M. P. com a autor d’un delicte d’agressió sexual a una menor de 16 anys i l’altre, Guillem A. O., a sis com a còmplice.
El seu testimoni, al qual al seu dia no va donar credibilitat el Jutjat de Menors número 1 de València, va quedar gravat mitjançant la càmera Gesell com a prova preconstituïda, per no haver de reviure de nou el sofriment patit, tot i que posteriorment la menor va haver de declarar als dos judicis, tant en el de menors com en el d’adults, per sotmetre a contradicció els seus reiterats testimonis, cosa que va fer que la prova que pretén evitar la doble victimització es convertís en una arma de doble tall, utilitzada en moltes ocasions per les defenses.
No obstant, la sentència de l’Audiència Provincial aclareix que «l’absència d’algun detall en el relat (que sí que pot ser que aparegués en declaracions prèvies) no es pot identificar com un símptoma d’incredibilitat o de fabulació». Així mateix argumenta que «no es pot exigir en casos tan greus com el que ha ocorregut una còpia permanent del contingut de les declaracions». És més, remarca que l’exigència de «persistència en la incriminació» –un dels tres requisits per valorar el testimoni d’una víctima com a prova de prou càrrec per enervar la presumpció d’innocència– no pot confondre’s amb una repetició mimètica, cosa que apuntaria un relat après i, per tant, menys creïble.
Un altre dels aspectes que sí que ha ponderat la Sala respecte del testimoni de la víctima, i que no va valorar de la mateixa manera la jutge de menors, és l’absència d’incredibilitat subjectiva. El jutjat que va absoldre els dos menors, de 15 i 17 anys quan es van produir els fets, el maig del 2016 en una localitat de la Costera, va apreciar que la menor podia tenir un interès al mirar de negar que havien sigut relacions consentides per posar fre als rumors que hi havia sobre ella que mantenia relacions sexuals en grup. La sentència descarta per complet aquesta possibilitat, ja que arran de la denúncia aquests rumors, fossin certs o no, van augmentar i la noia encara va resultar més perjudicada, per això no té cap sentit que s’hagi inventat una història així.
A més, com a tercer requisit, el seu relat ha sigut corroborat per elements perifèrics, com el testimoni de l’altra menor que estava a la casa i que va sentir «crits ofegats» a l’habitació i com deia «em fas fàstic». «Tant la víctima com la seva amiga, que era al menjador, mantenen una línia bàsica uniforme i coherent dels fets», puntualitza la sentència.
Notícies relacionadesUna altra amiga, que la va veure visiblement afectada aquella nit, li va realitzar fotografies de les lesions que presentava, així com dels ulls inflats, esgarrapades a l’esquena i les sabates trencades. I les proves pericials, principalment l’informe de la psicòloga forense de l’IML de València, també ratifiquen el testimoni de la menor.
Finalment hi ha el missatge inculpatori que envia a la víctima el condemnat com a còmplice, qui sí que manté que va tenir sexe consentit amb ella, tot i que la mateixa víctima nega que ell hi participés i que només va entrar a l’habitació i que quan li va demanar ajuda ell l’hi va negar i va marxar. «Em sap molt de greu el que va passar l’altre dia, tu saps que jo no soc així i així que vaig veure tot això me’n vaig anar a parlar amb (nom amiga) i no sé què va passar després, només volia demanar-te perdó per tot i si necessites alguna cosa aquí estic. Tranquil·la que els diré que no et molestin més». Malgrat tot això la defensa dels adults recorrerà la sentència.
