Aniversari

Vint anys després de l’atac d’ETA a Roses, el terror d’aquella nit tràgica no s’oblida

  • L’atemptat perpetrat per la banda armada el 17 de març del 2001, que va causar la mort al mosso d’esquadra Santos Santamaría, va generar una gran commoció nacional

Vint anys després de l’atac d’ETA a Roses, el terror d’aquella nit tràgica no s’oblida
7
Es llegeix en minuts

A Heike Munter, li faltava poc més d’un quart d’hora per acabar el torn a la recepció de l’Hotel Montecarlo. Va veure arribar el sereno, que començava la jornada just quan ella sortia de treballar, a les 11 de la nit. Tot normal. Sempre arribava una estona abans, el sereno. El que no s’imaginava Heike Munter és que, només uns deu minuts abans, la Policia Local de Roses havia rebut un avís alertant que ETA havia trucat al diari Gara, a l’Associació d’Ajuda en Carretera (DyA) del País Basc i als Bombers de Barcelona per dir que una bomba explotaria a les 23.00 hores davant de l’Hotel Montecarlo de Roses.

«Han passat vint anys i no són bons records», reflexiona Heike Munter, mentre la seva ment es transporta a aquella tràgica nit: «Devien ser tres quarts d’onze, quan va entrar un mosso d’esquadra cridant que havíem d’evacuar l’hotel, que hi havia una bomba. Jo, al principi, no m’ho vaig creure, però quan vaig veure el posat tan seriós d’aquell policia i vaig veure pujar companys seus per les escales, donant cops a les portes de les habitacions perquè sortissin tots els clients, em vaig adonar que allò podia ser veritat».

Tan seriós era que, a la comissaria de Roses, van reaccionar com mai, no ho van dubtar ni un segon. 17 de març del 2001. Era una època en què l’amenaça terrorista era latent a Catalunya. Quan va arribar la informació de l’alerta, a dos quarts d’onze de la nit, Alfons Sánchez, actual inspector en cap de l’Àrea Bàsica Policial de Figueres, que llavors era sergent i cap de la Unitat d’Investigació dels Mossos d’Esquadra de Roses, preparava el dispositiu Tramuntana per evitar baralles i enrenous típics d’un dissabte a la nit als bars dels Arcs d’Empuriabrava (Castelló d’Empúries). Havia convocat, entre altres unitats, els equips de seguretat ciutadana, de la policia administrativa de Girona, de les Àrees Regionals de Recursos Operatius (ARRO) i de la Policia Local de Castelló d’Empúries i, a aquella hora, després d’haver sopat amb la seva mare, coordinava, davant una pissarra, el brífing de l’actuació policial nocturna.

L’avís de bomba va fer retronar la sala. Alfons Sánchez va abandonar la pissarra i va donar l’ordre a tots els agents que tenia allà reunits: res de dispositiu Tramuntana, tothom cap a Santa Margarida. Les patrulles van sortir en estampida cap a l’Hotel Montecarlo. «Vam tenir la sort de ser més efectius que un dia ordinari. Si aquella nit no haguéssim sigut tants policies, hauríem tardat moltíssim més a desallotjar l’hotel i els bars i restaurants de la zona», recorda l’inspector en cap.

De seguida, un caporal i tres agents van irrompre cridant a l’hotel on Heike Munter comptava els minuts que li quedaven per acabar la jornada laboral i on 180 turistes, la gran majoria, estudiants i gent gran estrangers, estaven descansant a les habitacions. De la tercera a la cinquena planta de l’hotel, totes les habitacions estaven ocupades aquella nit.

«No podia deixar els meus clients sense abric»

«No podia deixar els meus clients sense abric»Alfons Sánchez es va dirigir corrents també cap a l’hotel, però abans d’entrar es va fixar en un Ford Escort de color blau fosc aparcat molt a prop, que li va cridar l’atenció. Es va acostar a mig metre del vehicle, però va retrocedir i va seguir de nou en direcció a l’hotel. S’havia d’assegurar que tothom en sortia. La recepcionista va entendre de seguida que havia de fer alguna cosa: va trucar als conductors dels autobusos i els responsables dels grups de turistes perquè ajudessin la policia a fer col·laborar els clients en l’evacuació.

En pijama, en camisa de dormir..., tots havien de sortir el més ràpid possible, cap a la platja. «Vaig dir als mossos que havia d’anar a la bugaderia a buscar mantes, que no podia deixar els meus clients sense abric. Però no em van deixar, em van dir que jo també havia d’anar cap a la platja. Per sort, a l’entrada de l’hotel, vaig trobar un paquet de mantes i el vaig agafar», relata la que llavors era treballadora de l’hotel, i se li trenca la veu quan diu: «Va ser trepitjar la sorra i notar com vibrava tot el terra. De sobte, l’explosió. No saps què ha passat ni on anar. El tro ens va deixar sords. Encara no entenc com vam poder sobreviure a aquell horror».

El temporitzador del cotxe bomba és possible que fallés, perquè no havien tocat les 23.00 hores quan va esclatar l’artefacte amb uns 80 quilos d’explosius, com es va poder saber més tard. Alfons Sánchez va sortir rebotat per l’onada expansiva i es va colpejar els colzes contra el terra per amortitzar la caiguda. L’instint va fer que es protegís la cara amb les mans. Ell va ser l’últim a sortir de l’hotel, fins que no va haver acabat de comprovar que no quedava ningú a dins. Corria cap a la platja i es disposava a radiar per l’emissora que ja s’havia efectuat l’evacuació, però no va tenir temps. Explosió. «Jo podria haver mort. En aquell moment estava tan sols a uns 55 metres del cotxe bomba. L’experiència és horrible. Un buit, un silenci celestial que degué durar uns segons però que em van resultar eterns. Una foscor bestial i objectes caient del cel. Jo pensava que em cauria a sobre la roda d’un cotxe, un motor... El soroll de les alarmes dels cotxes va trencar aquell silenci tan indescriptible», explica l’ara inspector en cap.

Com va poder, es va aixecar del terra i se’n va anar cap al passeig. «Vaig poder comunicar per l’emissora que l’evacuació havia anat bé i que només s’havien produït danys materials. Llavors vaig sentir crits a l’altre extrem del carrer. Demanaven una ambulància. Era perquè el company Santos havia caigut». I al recordar-ho, Alfons Sánchez no oculta la seva emoció.

A pocs metres del Montecarlo, a l’Hotel Monterrey, un grup de caçadors celebrava un sopar. Laureano García, el propietari del Restaurant El Rey de la Pampa i d’una botiga de roba, era un dels comensals i va entrar en xoc al sentir l’explosió i al veure com saltaven pels aires els vidres de les finestres. «Hi havia foc als locals. El primer que vaig pensar va ser que al restaurant hi hauria morts. Vaig córrer cap allà passant per darrere del cordó policial, però afortunadament vaig veure que havien desallotjat la gent. Un policia em va fer fora d’allà, em va dir que hi havia perill. Estava tot destrossat», explica l’empresari. Alfons Sánchez encara es pregunta com en uns escassos vint minuts van aconseguir desallotjar centenars de persones, no només del Montecarlo, sinó també dels bars i restaurants.

La detonació de la bomba va sobresaltar Lourdes López Serra a dos carrers de distància de l’hotel, on viu. «M’havia quedat endormiscada i quan es va produir l’explosió, pensava que estava somiant», comenta aquesta veïna de Santa Margarida. Va sentir gent que corria, va sortir a veure què passava i ja tot estava acordonat. No era un somni, precisament. Molta gent ho recorda com un malson.

El primer mosso assassinat en un atemptat terrorista

Notícies relacionades

El primer mosso assassinat en un atemptat terroristaSantos Santamaría s’havia col·locat prudentment a uns 120 metres de l’hotel, vigilant que ningú s’hi acostés i procurant ampliar el perímetre de la cinta policial per protegir encara més els vianants. Tenia 32 anys i estava destinat a la policia judicial de la Comissaria dels Mossos d’Esquadra de Roses. L’explosió va disparar una pluja de metralla a un radi de més de 300 metres. Un amortidor incandescent del cotxe bomba va sortir disparat en direcció al mosso i se li va clavar de ple al cos. Va morir a l’acte.

De tot el que va passar aquella nit, aquest va ser el succés més amarg i més trist. Les unitats policials van anar tornant a la comissaria poc abans de les 4 de la matinada. Els agents havien compartit hores de tensió i nervis i intentaven assimilar que un company havia sigut assassinat. «De sobte van començar a aflorar en tots nosaltres els sentiments per la pèrdua. Va ser molt dur. Tinc paraules d’agraïment cap al llavors conseller d’Interior de la Generalitat, Xavier Pomés, que, en un moment tan tràgic, va voler estar acompanyant-nos a la comissaria, fent amb nosaltres una gestió emocional molt necessària», diu Alfons Sánchez.