Les lluites a la ciutat

Una ciutat per manifestar-se: la visió actual de 4 activistes

  • EL PERIÓDICO conversa amb quatre persones que han participat activament en mobilitzacions transcendents dels últims 40 anys

Una ciutat per manifestar-se: la visió actual de 4 activistes
6
Es llegeix en minuts
Ignasi Fortuny
Ignasi Fortuny

Periodista. Principalment, escric sobre música.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

EL PERIÓDICO conversa amb quatre persones que han participat activament en mobilitzacions transcendents dels últims 40 anys a Barcelona: l’acampada del 0,7% el 1994, les protestes contra el pla Bolonya, el 15-M i les últimes manifestacions per l’empresonament de Hasél.

1) Francina Gorina: «Estem farts de veure que sent pacífics no hi ha victòries»

Francina Gorina és sociòloga i cantant (la seva incipient carrera artística la dirigeix amb l’àlies La Queency), té 23 anys i s’acaba de quedar a l’atur. Ara mateix no està per pintar l’arc de Sant Martí del «tot anirà bé». És una dels molts joves que s’han mobilitzat aquests dies contra l’empresonament del raper Pablo Hasél. Però, en definitiva, diu que «el que demanem és que se’ns escolti». «No només és per Hasél, sortim pels nostres drets i llibertats», afegeix. Comenta que, tot i ser molt joves, tenen moltes raons: des de l’atur juvenil fins a la sagnia dels desnonaments que no para ningú. Coses que han vist i que han viscut. «El que la nostra generació ha vist és que quan ens hem manifestat pacíficament no s’ha aconseguit res, no hi ha victòries. Hem vist com pegaven els nostres pares, avis, i això no ha tingut una resposta política contundent. Tot això ha creat un sentiment d’afartament», afirma, en clara al·lusió a l’1 d’octubre.

La Francina condemna els saquejos que s’han produït i es queixa del protagonisme del contenidor i de la falta de preguntes sobre el perquè de la situació. «Se’ns està criminalitzant molt. El missatge que els joves volem donar és, al final, que tenen ràbia, frustració, de veure que pacíficament no passa res», diu. Tampoc, comenta, s’acaba d’acostumar als grans desplegaments policials. «Crec que és contraproduent».

Sent La Queency ha publicat aquests dies una cançó (‘Free Pablito’) que parla de tot això. Va fer el mateix amb les protestes contra la sentència del procés a Urquinaona.. Una mena de ‘perreig-protesta’ o ‘perreig’ de barricada. A ‘Free Pablito’ fa la seva radiografia particular de la situació i dona alguns clatellots a aquells artistes que no es mullen. «Tots, sobretot des de la música ‘underground’, s’haurien de posicionar. I si no ho fas ets al costat de l’opressor», diu.


2) Joel Mus: «Hi ha molta ràbia estructural i han perdut la por»

Joel Mus (Barcelona, 1987) va passar uns dies, diguem que intensos emocionalment, el maig del 2011. Va ser un dels que va acampar a la plaça Catalunya, on es va trobar amb molts amb qui ja havia compartit lluita anys enrere a les universitats. El Joel, enginyer industrial que actualment viu a Xile, també es va tancar el 2009 al rectorat de la UB contra el pla Bolonya. Considera que en aquella època van veure que les mobilitzacions no es podien limitar a «manifestar-se i tornar, sinó que calia fer accions». I el 15-M, el moviment dels indignats, reunia molta varietat ideològica «que permetia entendre que tocava fer un pas més». «Allà es volia canviar alguna cosa que venia de fons. Érem una generació, dels del 82 fins als del 89, que no ens hem cregut ni el PP ni el PSOE, ens hem menjat aquesta Transició, no hem decidit una merda i tot al que aspiràvem era un desastre», analitza Mus.

Va viure el desallotjament del rectorat de la UB i el de plaça Catalunya –pel qual cap del dispositiu dels Mossos va ser condemnat a presó. «El vaig viure a cops de pilota. Desgraciadament t’acostumes que vinguin els Mossos i et donin pals. T’acostumes que l’eina que, teòricament, tenen de manera legítima en nom de l’Estat, que és la violència, sigui la seva única manera», exposa. «La por, intimidar, sempre fa que baixin les persones. És l’estratègia dels estats. Segons qui hi sigui és més o menys forta, però sempre hi és», opina. Des de la distància i el pas dels anys ara contempla les noves generacions, que creu «que han anat aprenent coses i han perdut la por». «Hi ha molta ràbia estructural, una ràbia que ha anat creixent, des de l’escola, la televisió, la manipulació... I s’estan qüestionant coses que antigament no fèiem», pensa.


3) Arnau Mallol: «Les protestes d’ara sumen molta varietat de conflictes»

Els 2000 van ser uns anys intensos en el moviment estudiantil a Catalunya. A finals de la dècada Barcelona ho va comprovar amb les mobilitzacions contra el pla Bolonya. Arnau Mallol va ser el portaveu del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) del 2008 al 2010, quan les protestes van ser més persistents. El fet més destacable va ser l’ocupació del rectorat de la UB i el seu posterior desallotjament el març del 2009. Així ho recorda avui aquest advocat de 34 anys: «Volíem pressionar el rector i la comissionada d’universitats per asseure’ns a negociar. Sempre de manera pacífica». El desallotjament de la UB de matinada per part dels Mossos va trencar la tranquil·litat: «Van entrar desproporcionadament, no hi va haver mediació». En les protestes posteriors, aquell mateix dia, «van carregar molt».

Es pot recordar que els manifestants eren estudiants. «Van descarregar cap a nosaltres una ràbia que crec que tenien acumulada de la conflictivitat d’aquella època», diu, en al·lusió als problemes interns del Govern i a altres mobilitzacions. Mallol comenta que se li fa difícil comparar èpoques però, amb referència a les càrregues policials, creu que «ara són molt més salvatges». També ha canviat la manera d’organitzar-les –«sense wasap, ni Twitter, convocàvem a través de cartells». I conclou: «Les nostres mobilitzacions tenien un objectiu polític molt clar, molt concret. D’un temps ençà, no s’han pogut canalitzar certes coses, no s’ha donat resposta a certes crisis estructurals que patim des de fa temps i que sumen molta varietat de conflictes».


4) Jorge Sánchez: «Tenim una generació sense expectatives»

Notícies relacionades

L’acampada per reclamar el 0,7% del PIB dels estats per als països en vies de desenvolupament va ser «l’inici de la militància per a una generació sencera després d’uns anys [finals dels 80] deserts d’aquesta». Ho diu el veterà activista Jorge Sánchez, ara membre de l’equip que gestiona l’espai cultural Nau Bostik. Era novembre de 1994 quan grups de joves van plantar les seves tendes a l’avinguda Diagonal de Barcelona. «No es va aconseguir el 0,7%, però es van aconseguir algunes victòries parcials», recorda. D’aquí, explica, van sortir moltes altres lluites. En aquells mateixos anys va germinar amb força a Barcelona el moviment okupa. Amb un clar fet diferencial. «El cine Princesa marca un context d’acció en què s’ajunta molta gent i dona el tret de sortida al que llavors es deia ‘un desallotjament, una altra okupació’», exposa. «Els centres okupats van ser escola de militància», afegeix.

Sobre aquests dies, Sánchez té clar que el s’ha vist no és nou: «Es posa la violència com a desacreditador de les mobilitzacions, però aquestes expressions han existit sempre». Ho ha vist en manifestacions contra cimeres europees, per exemple. I en té clar el diagnòstic: «Vam acabar el cicle polític del 15-M i el del sobiranisme, que acaben amb derrota i una opressió per part de l’Estat dels elements que havien protagonitzat aquest moviment. Estem en una doble crisi, la de la pandèmia que cavalca sobre la del 2008, i tenim una generació sense expectatives». «Millor preguntar-se les causes que les conseqüències», afirma.