La Cañada Real de Madrid, entre les gelades i la penombra

«Vivim com si estiguéssim morts»

  • Una apagada afecta des del 3 d’octubre més de 4.000 persones a la barriada més pobra de Madrid

  • Naturgy nega haver tallat la llum i explica que la xarxa salta per l’elevat consum d’alguns enganxaments il·legals

«Vivim com si estiguéssim morts»
Es llegeix en minuts

Mil sis-cents nens sense llum ni radiadors són 3.200 peuets per escalfar posant-los a l’estufa o fregant-los amb les mans, també són 1.600 caparrons per calmar si no hi ha tele i 1.600 cossos que s’han de dutxar a cassons d’aigua d’olla escalfada al foc, i milers de jerseis, pantalons i pijames que s’assequen no se sap com.

El gran exponent de la pobresa energètica de la Cañada Real Galiana de Madrid són els nens. Una mica més de 4.000 persones aguanten des del 3 d’octubre una apagada gairebé permanent als sectors V i VI d’aquesta aglomeració de vivendes que havien sigut barraques i que continuen sent il·legals tot i que ja fa 60 anys que s’hi van edificar cases de maó.

VÍDEO

Sota aquests sostres viuen 1.600 menors. I són els seus penellons el que preocupa més a les dones del barri, que s’ajuden entre elles i que, en l’adversitat, segueixen un promptuari de trucs i regles per fer front al fred i la penombra.

Regla 1: els nens, fora

Regla 1: els nens, fora«El que em fa més mal és que la meva filla em digui ‘mama, tinc fred’ quan porta tres jerseis, tres pantalons, tres parells de mitjons...». Ikram Amatouch, mare immigrant marroquina de 31 anys, dona d’un cuiner de sushi a l’atur, es posa a plorar quan ho explica perquè, s’excusa, «hi ha dies millors i dies pitjors». El dia que atén EL PERIÓDICO al seu infrahabitatge de la Cañada és dels molt dolents: El ‘Filomena’ ha congelat les tuberies i a més de la llum també falta l’aigua.

Ikram prefereix parlar sense càmeres. «Casa meva és plena d’humitats i no vull perjudicar els meus fills», diu. Són tres, de 10, 7 i 4 anys. De dia els envia al pati o al carrer «perquè s’està millor fora que dins», opina.

I aquesta és una de les particularitats d’aquest hivern sense electricitat a la Cañada: les cases són tan humides i fredes que resulta més compassiva la intempèrie.

A casa d’Ikram, els dies s’acaben a dos quarts de nou del vespre. «Per quedar-te congelat amb una llanterna, millor et fiques al llit –explica. A més, els nens s’estressen molt i no paren de barallar-se».

Potser el que més els afecta, passats ja 100 dies sense subministrament elèctric, és com la situació fa retrocedir els seus fills. Els dos menors tornen a necessitar bolquers quan ja feia molt que els havien deixat. Per això plora Ikram. «Si m’ho arriben a dir, agafo la pastera cap al Marroc», esclata.

Regla 2: vestir-se sota les mantes

Regla 2: vestir-se sota les mantesA casa seva, al sector V, José Fernández s’ha posat l’estufa a les cames, a la butaca que ocupa com un tron mentre li ronden els nets al voltant. «No sé per a què sortim tant a la televisió –diu–, si no serveix per a res.»

Home i estufa componen una imatge d’un altre temps, només actualitzada per la llum blanca del mòbil que il·lumina la seva cara mentre llegeix missatges. Cada dia carrega el telèfon a l’encenedor del seu vell Land Rover. «Aquí ho estem passant molt malament. M’agradaria que vingués algú que mani, un president, a veure si aguanta aquí», desafia.

José assegura que els nens del sector es vesteixen als matins sota les mantes del llit per no entrar en fred. Part del veïnat de la Cañada passa aquests dies sota un munt de mantes. No només els nens, sinó també els avis. «Els vells tenen tant fred que no es mouen de la butaca, es passen tot el dia tapats», descriu Ikram Boudaher, veïna del sector V, mediadora social i mare de 32 anys.

A falta de llum, les ONG han portat mantes al barri, però les van rebutjar al desembre alguns marroquins perquè corria el rumor que provenien de morts per Covid. Les notícies falses proliferen en l’abonament de la desgràcia. Aquests dies, una organització caritativa de l’extrema dreta, de les que es van mobilitzar amb les cassolades contra el confinament, grava vídeos d’activistes apadrinant nounats. Espanyols, és clar.

Regla 3: coure la neu

Regla 3: coure la neuRita Maestre, regidora madrilenya de l’oposició, explica que un dels detalls que no oblida de les seves últimes visites a la Cañada és com algunes dones acaben d’eixugar la roba dels seus nens: amb el cos.

«Si no hi ha llum, és molt difícil que s’eixugui la roba en cases humides i fredes, així que se la posen», relata la regidora, de Més Madrid, que va ser el primer partit que va denunciar la situació a la Cañada.

Mantenir la roba neta és molt difícil en la tundra que el temporal ha provocat al barri. Tampoc és fàcil la higiene, perquè els termos, encara que siguin de gas, no funcionen sense endoll. «Aquí dutxem els nens escalfant aigua en una olla –explica Ikram Boudaher. I si no hi ha aigua, com avui, la demanes a un veí o a un parent.

- ¿I si ells tampoc tenen aigua?

- Llavors cous una mica de neu.

- ¿I si no tens gas per coure-la?

- Llavors no cous neu.

Com la seva homònima, aquesta Ikram descriu la situació a martellades. És mare d’un nadó amb un problema pulmonar incompatible amb la gèlida humitat de la seva vivenda. L’acumulació d’adversitats l’ha fet propietària d’un cansament infinit. Creu que tant ella com el barri contrauran una depressió. «T’aixeques sense ganes de viure. Aquí vivim com si estiguéssim ja morts», resumeix abans de proclamar: «Jo crec que la llum és un dret humà».

Per a la regidora Maestre, «això és una guerra de desgast contra els veïns. Les companyies elèctriques no estan obligades, pel contracte social, que els nens tinguin llum –protesta–, però els governs sí. En qualsevol barri de Madrid a ningú se li acut passar-se tres mesos sense llum per un problema tècnic; a la Cañada sí».

Regla 4: desconfiar del gas

Regla 4: desconfiar del gasHa sortit d’un pati un noi magribí calçat amb uns crocs de goma amb els quals camina per l’asfalt gelat empenyent un carretó ple de neu. Amb molt esforç l’aboca a la vora del carrer i Pedro, que el veu tan delerós, li fa broma: «Avui has esmorzat poc, ¿oi?»

Pedro, de 50 i escaig anys, tècnic de manteniment d’una escola de la zona, està amb Mohamed, Rachid i Saïd, tres joves paletes que sumen més fills que la quantitat d’habitants que hi ha en alguns pobles d’espanya. Els quatre homes parlen al costat de sol del carrer nevat; Pedro té el dia lliure i els marroquins passen un altre dia a l’atur.

«Som treballadors. Volem que ens posin un comptador i pagar com tothom», assegura Mohamed. «Diuen que no hi ha llum perquè aquí es planta marihuana. Nosaltres no tenim marihuana. La policia sap qui la planta. I aquí no hi havia més marihuana el dia 2 que el dia 3 d’octubre», diu Saïd.

El 3 d’octubre va saltar la llum. Des d’aleshores només n’hi ha, a estones, al sector V de la Cañada Real, però mai al sector VI, el conflictiu, on hi ha molt mercadeig de droga.

Houda, veïna del VI i membre de l’Associació de Dones Àrabs Lluitadores, explica que aquest matí es troba malament. És perquè ha rentat la roba a mà amb aigua gelada, però també perquè ha passat la nit dormint amb l’estufa de butà encesa a l’única estada de casa seva.

Les catalítiques d’avui no són com les d’abans, però diuen els veïns de la Cañada –experts en la matèria– que una encesa en tota la nit deixa mal cos al despertar. «Tinc mal d’estómac –diu Houda. Fa uns dies va emmalaltir un matrimoni gran aquí també pel mateix motiu».

Ho ha sentit tot el barri, igual que les notícies d’hipotèrmia: l’ingrés hospitalari d’un avi i tres nadons i la mort d’un marroquí, denunciada als jutjats. Llum i salut tenen una relació íntima a la Cañada. A casa de Manoli i Antonio totes les tardes connecten un generador de gasoil que els encén una bombeta i una tele. I ja prou: no dona per a la nevera ni per a la rentadora, tot i que sí per a la bateria d’un respirador que utilitza ell la meitat de la jornada. «Vaig néixer amb un pulmó malament, perquè tinc un múscul fluix», explica l’home assenyalant-se el diafragma.

Així que cada tarda carreguen el ventilador elèctric amb el generador. Deu euros de gasoil cada dia, diu Antonio. «Això no ho aguanta cap pensió», afegeix Manoli.

A Ikram Amatouch tampoc li agraden les estufes de gas: no la deixa encesa quan se’n va a dormir. Però aquestes nits són tan fredes que no hi ha més remei: «Em desperto a les tres i miro els nens. Si trobo que algun té molt fred, encenc l’estufa i em quedo desperta perquè no me’n refio».

Un veí ha escampat pel barri una solució: un transformador del Bricomart que trasllada a casa l’energia de la bateria del cotxe. A Ikram Boudaher li ha arribat la foto de l’aparell al WhatsApp, però «no és suficient», diu.

Regla 5: vigilar les torres

Regla 5: vigilar les torres«Ens tallen la llum perquè volen construir i a les constructores no els agrada tenir pobres a prop. Segueix la pista del maó», recomana Pedro en la tertúlia de carrer.

Estava parlant amb Mohamed, Rachid i Saïd dels limitadors, part de la mitologia del barri. Els homes assenyalen paisatge nevat més enllà, cap a una llunyana torre d’alta tensió. «Els van posar allà. Són caixes que rebaixen la potència», diu Saïd.

Naturgy, la companyia que subministra electricitat a la zona, nega que hagi instal·lat cap limitador. «No hem tallat la llum», diu una portaveu. El que passa és que «les xarxes, per llei, porten una protecció contra la sobrecàrrega, i allà hi ha tanta sobrecàrrega que salta el mecanisme de seguretat. El sistema es recupera de manera recurrent, entre tres i quatre vegades al dia, però no para de saltar».

Al sector VI de la Cañada, uns quants punts consumeixen fins a 20 i 30 vegades més quilowatts que un pis mitjà de Madrid, mentre que la resta de les cases estan completament a les fosques. La companyia no entra en el debat de què s’hi fa, a les barraques «hiperil·luminades». «Cultiven marihuana, ¿què ha de ser si no?», diu el cap de la parella de policies municipals que vigila el sector VI des d’un turó pròxim, el de l’església de Santo Domingo, espartà edifici de formigó envoltat de les tendes de campanya d’una tribu de ionquis.

La llum surt, càlida, per la porta del temple. A dins, avui l’ONG Remar reparteix entre els heroïnòmans una tanda de tortells de reis que van sobrar en un comerç. La parròquia és un dels quatre únics clients legals que en 25 anys ha inscrit Naturgy en la barriada. Els altres són l’enllumenat públic, l’abocador de Valdemingómez i una associació de veïns.

Al novembre, un grup de veïns va recórrer el barri i va examinar les torres de la línia elèctrica eliminant enganxaments il·legals per veure si així tornava la llum. Però Naturgy continua sense posar-los comptadors. «No és que no vulguem instal·lar-los, és que, per llei, les vivendes han de complir requisits administratius, com la cèdula d’habitabilitat», expliquen des de la companyia.

Des d’Arquitectes sense Fronteres, Luis María Montón, coneixedor de la Cañada, acusa l’Ajuntament de Madrid: «Amb aquestes circumstàncies d’urgència es podria declarar l’estat d’emergència social i, de manera provisional, esquivar aquests requisits. No pot ser que uns veïns paguin pels delictes d’altres».

Et pot interesar

L’ONG investiga si aquesta situació coincideix amb una resurrecció dels interessos urbanístics a les àrees veïnes de Los Ahijones i El Cañaveral. Els veïns, mentrestant, atalaien les torres. «¿Voleu veure els limitadors? Són allà», diu Mohamed.

El marroquí s’ofereix com a guia per l’esplanada nevada, més enllà d’un modest parquet, però millor no: és un Yukon en el qual la neu oculta clots traïdors entre la runa. A més, es comença a fer fosc. Quan arribi l’estiu, que ara sembla tan lluny, en aquesta esplanada ara nevada sonaran de nit els grills. Mentrestant, als capvespres d’aquest hivern glacial, la Cañada té com a banda sonora el ronc dels generadors de gasoil que, als infrahabitatges afortunats, alimenten algunes bombetes i televisors amb ‘realities’ i concursos de talents.