Funeraris en temps de Covid: «No podem fer la nostra feina»

Són les quatre de la tarda i ja fa hores que l’hospital de Mataró els ha alertat. Una dona de mitjana edat ha mort després de diversos dies a l’uci. La causa de la defunció: coronavirus. Un cas més en el qual es torna a demostrar que el maleït virus no entén d’edats ni de races. És per això que els funeraris de la ciutat han de procedir d’una manera diferent per anar a recollir el cadàver. El primer detall és que la funerària assisteix al dipòsit de cadàvers amb el taüt que ha escollit la família, on ja consta fins i tot el nom de la difunta. El segon pas consisteix a vestir-se de dalt a baix amb els equips de protecció una vegada arribats a la porta del dipòsit de cadàvers. Peücs, la bata blanca, doble mascareta, guants i ulleres. Un canvi de vestuari que Álex Torres i Carlos Romera ja tenen integrat en el seu dia a dia.

Les portes del dipòsit de cadàvers de l’hospital els rep Isabel Ángulo, cap d’àrea d’infermeria a l’hospital. «Avui anem bé», els diu aquest desembre. Ho fa recordant quan aquesta nevera que té capacitat per allotjar sis cadàvers va quedar petita. «No fa tant temps d’allò... recordo que els trucàvem insistentment perquè no donàvem l’abast, necessitàvem buidar el dipòsit de cadàvers per omplir-la de més cossos difunts. Vam tenir morts en llits perquè no teníem prou espai», explica la infermera. A Torres i Romera se’ls neguen els ulls al recordar els mesos d’abril i maig. «Va ser una cosa molt bèstia, sobretot quan entràvem a les residències», compten. La funerària Cabré Junqueras no només cobreix la ciutat de Mataró, sinó que s’encarrega dels serveis funeraris a gairebé la meitat del Maresme i part del Vallès Oriental. «Hi havia llocs on als geriàtrics faltaven mans i vam haver d’entrar a les habitacions a retirar cadàvers. És una cosa que mai se’ns oblidarà», assegura sospirant Álex Torres.

Posat el vestit d’«astronauta», els funeraris es disposen a entrar a les neveres que retenen els cadàvers morts a l’hospital. Retiren el cos de la dona que ja ve embolicat en una bossa de plàstic, el col·loquen al taüt i el tapen. Aquest és el fred últim adeu que reben totes les persones que moren per coronavirus. «Per evitar les infeccions, aquest és el procediment. Ningú els pot veure ni tocar. L’última persona que els veu és qui els col·loca aquest embolcall, i d’aquí al taüt. És a dir, que directa i planerament no podem fer la nostra feina», exposa Carlos Romera, que fa gairebé una dècada que es dedica a la tasca de la funerària. En aquest cas, la funda porta una etiqueta amb el nom i l’edat de la morta. És l’única cosa que saben d’ella.

De l’hospital, i amb la caixa ja segellada, es traslladen fins al tanatori, a escassos 200 metres. Allà col·loquen la caixa en una sala on estan disposats tots els taüts de persones mortes per coronavirus. Amb el cadàver d’aquesta dona morta, Torres estrena una nova sala. Al sortir, la segella amb una cartell que espera que acabi aviat d’existir: Covid. Significa no entrar si no és estrictament necessari. «Això abans era una sala on exposàvem els cossos perquè les famílies se’n poguessin acomiadar per última vegada», detalla. Avui és impossible. D’allà, els taüts esperen l’enterrament o la incineració. «Hi ha famílies que al cap dels dies reben les cendres. Aquest ha sigut el seu comiat», expliquen els treballadors.

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Igual com els professionals sanitaris, o els treballadors socials, la pandèmia també ha causat estralls entre els funeraris. «A nosaltres no se’ns compta com a treballadors essencials. Som els grans oblidats. Però és clar que ens afecta. Sobretot a l’haver de mirar als ulls dels familiars i dir-los que no poden veure el seu ésser estimat, que no es poden acomiadar d’ell. Això és el que fa més mal. I les reaccions, ja t’ho pots imaginar. Hi ha els que no ho entenen i ho paguen amb tu», se sincera Romera. «A mi m’agrada la meva feina perquè els arreglem, i fem possible aquest últim adeu», afegeix.

Però en els records de la pandèmia entre els funeraris, els moments a la feina es barregen amb els familiars. «L’arribar a casa i tenir por d’abraçar el meu fill és una cosa que tampoc se m’esborrarà», explica Torres. «Durant els inicis de la pandèmia nosaltres tampoc sabíem ben bé si estàvem contagiats. No hi havia PCRs... i la por era real», afegeix. Tampoc cauen en l’oblit els aplaudiments. «Era un moment tan bèstia que entre nosaltres ens donàvem ànims. Ens aplaudíem en el canvi de torn», afegeix Romera amb els ulls vidriosos. Avui sembla que aquests records dels mesos del col·lapse són molt lluny. En realitat, no tant. Els cossos segellats i infectats no deixen d’arribar al dipòsit de cadàvers. «Que s’acabi ja», responen a l’uníson.