Manuel Delgado: «Ara hi ha abraçades clandestines»

Catedràtic d’Antropologia a la Universitat de Barcelona i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà, Manuel Delgado ha reflexionat dins del cicle ‘Fora d’eix. Desplaçaments d’una pandèmia’, organitzat per la Fundació La Caixa sobre els ritus socials. 

–Primer Nadal en pandèmia. ¿Hem sigut capaços d’adaptar els ritus? 

–A la vista està que sí. No veig que hi hagi hagut cap ruptura familiar i que ningú s’hagi molestat de forma irreversible per no poder fer les coses com cada any. El món segueix. Les coses que es feien s’han deixat de fer d’una manera resignada o bé s’han adaptat a una altra fórmula.

–Hem entrat en el 2021 sense grans festes, sense petons ni abraçades. Hi ha qui dirà que és una mala manera de començar un any. 

–Els petons i les abraçades acostumen a fer-se en privat i no podem saber quants se n’hauran fet aquests dies sense que Sanitat n’hagi pres nota. Se n’hauran fet menys, però algun n’hi deu haver hagut. Però si una fórmula, una d’aquestes etiquetes dels sentiments, que és el que són els rituals, no s’ha executat, se n’haurà buscat una altra. 

–¿Alguna cosa del que hem fet aquest any quedarà com a ritu?

–Un ritu té per principi dues característiques: és repetitiu i obligatori. La fórmula de tocar-se amb el colze n’és un exemple. ¿En quines circumstàncies aquest ritu, que segur que desapareixerà, serà recuperat en una altra oportunitat? No ho sabem, potser si hi ha una altra pandèmia es rescatarà o se n’inventarà un altre.

–¿Els ritus es globalitzen?

–És clar. Els ritus compleixen una funció social, i aquesta funció ha d’executar-se. La fórmula és del tot irrellevant. L’important és que un tipus de conducta programada, previsible i obligatòria en relació amb certes circumstàncies es porti a terme. Un tipus de gest que ens obliga a recordar que ens devem els uns als altres i que aquest deure ha d’estar protocolitzat, com si fos una etiqueta. El ritu és l’etiqueta de les relacions socials.

–¿Quan un costum es converteix en ritu? 

–Hi ha d’haver un element fonamental, i és que una part d’aquesta actuació sigui, per dir-ho així, inútil. Regalar una paella té poc de ritual, perquè una paella és eficaç. Regalar flors té un fort contingut ritual, perquè no pots donar a les flors cap tipus de funció que no sigui reconèixer-hi un signe d’afecte. La vida és plena de microrituals. Ens passem el temps executant-los o esperant-los. La imatge de ritual de vegades pot portar-nos a l’estereotip d’una cerimònia més o menys pomposa, però la nostra existència quotidiana està saturada de petits rituals. 

–Llavors, no és possible una societat sense ritus.

–No la puc concebre. És societat perquè hi ha rituals que d’una forma o una altra adverteixen els membres d’aquest col·lectiu, sigui quin sigui, que tenen un deute mutu. La funció del ritu és renovar el vincle social. Si de sobte un ritu no es fa, se’n fa un altre. Punt. Hi ha una astúcia del ritual que d’una forma o una altra sempre garanteix la seva eficiència.

Notícies relacionades

La Fiscalia no té "cap dubte" del maltractament del nadó que va ser hospitalitzat a Vall d'Hebron i demana que els pares continuïn a la presó

El litoral i prelitoral català activen avisos de nivell groc per intensitat de pluges per a aquest dimarts a la tarda

–També els funerals són un ritual i amb la pandèmia moltes famílies no han pogut fer-los com abans.

–No es pot regular la vida social per decret. Certes coses no es poden imposar perquè hi ha una piconadora, que és la dinàmica social, que exigeix que les coses siguin d’una certa manera. Jo he anat a un parell de funerals i no he vist ningú saludar amb el colze al familiar del mort. He vist abraçades. No pots evitar que la gent expressi el seu sentiment de dol davant algú que ha perdut un ésser estimat. És ridícul, no passa. El que passa és que la gent s’haurà abraçat clandestinament. L’abraçada, com a manera ritualitzada de trobada cos a cos, no s’ha perdut.