«En Jordi va haver de morir d’amagat»

El cas de Jordi Rodríguez

Jordi Rodríguez va ser un home avançat al seu temps. Així el defineix el seu gendre, Joan Alquézar, una de les persones que el va ajudar a morir el 2010. En Jordi havia sigut majordom d’uns prínceps a París, i un dels primers catalans que es va endinsar a la Unió Soviètica. Als 80 anys, malalt d’una insuficiència respiratòria i una patologia cardíaca que li impedia sortir de casa, va demanar posar fi a la seva vida. Va haver de fer-ho d’amagat, a Suïssa, perquè la seva família no patís represàlies a Espanya.

La lluita d’en Jordi és la de moltes persones que defensen poder morir dignament, i que reclamen que es legalitzi l’eutanàsia. «Cada tres mesos tenia crisis respiratòries, i sabia que acabaria al llit sense gairebé poder moure’s. No podia suportar aquesta idea», explica Alquézar. Així que el dia del seu sant, el 23 d’abril del 2010, va reunir tota la família. Amb prou feines va dir res. Parlaven per ell diversos retalls de diaris que explicaven que a Suïssa i a Amsterdam sí que podia aconseguir el final que anhelava. «Només ens va preguntar: “¿M’ajudareu?”». La família va mirar de fer-lo canviar d’opinió, fins que es van adonar que el desig d’en Jordi era ferm.

Viatge en un Cadillac

El viatge a Suïssa el va fer amb les dues filles i els dos gendres cinc mesos més tard en un Cadillac que els van deixar. L’ingrés a la clínica de Zuric va costar 10.000 euros. Després de diverses entrevistes psicològiques i una jornada de reflexió va arribar el moment. «Ens van dir si volia fer una volta, xerrar una estona... però en Jordi desitjava posar fi a la seva vida. I va concloure que no feia falta, que volia reunir-se amb la seva dona, la Violeta, al més aviat possible». Alquézar no pot evitar que li caiguin unes quantes llàgrimes quan recorda aquell dia. Ho explica acompanyat de la seva dona, Nuri Rodríguez, que ara pateix una demència.

El final de la vida d’en Jordi va ser tranquil. Agafat de les mans de les seves filles, va acceptar prendre’s el sedant, i en poc menys de trenta segons es va adormir eternament. «Tant de bo ho haguéssim fet a casa, sense haver d’amagar-nos de res», se sincera el gendre. Després, el viatge de tornada de la família va ser «duríssim», prossegueix Alquézar. Les cendres d’en Jordi van arribar dues setmanes després. I així va acabar tot. ¿Se senten culpables? «Sentim pau. No vam fer res de dolent. Ajudar a morir amb dignitat és una de les coses més boniques, i una gran prova d’amor. Ell només volia anar-se’n amb dignitat, no haver de patir al llit».

El gendre sap que el cas d’en Jordi és un símbol. Anys després, la policia els va interrogar arran d’una denúncia contra l’Associació Dret a Morir Dignament, de què ell forma part. «L’agent em va dir que ell tenia un familiar en la mateixa situació i que tant de bo poguessin fer el mateix», explica. Arran del seu cas, diverses famílies de l’entitat han seguit el seu viatge. «Recordo un noi de 30 anys, molt esportista, amb esclerosi lateral amiotròfica. Va arribar fins al final, era el seu desig».

Notícies relacionades

La llei de l’eutanàsia, en set claus

Els reptes de transitar a l'edat adulta amb un trastorn de salut mental: gairebé el 60% dels joves reconeix tenir problemes

A la fi, la llei que legalitzarà l’eutanàsia a Espanya està a punt de ser aprovada. «Donarà tranquil·litat a moltes famílies. En Jordi va haver de morir d’amagat i això és una cosa que es pot evitar», expressa Alquézar. Ara, i més, arran de la pandèmia, aquests viatges són impensables per a molts pacients que desitgen una mort digna. «Hi ha persones que opten pel suïcidi violent. És una mort que produeix molt dolor, i sofriment», afegeix l’home. ¿Què els diria als partits que estan en contra d’aquesta llei? «Que recordin que la mort digna és un dret, igual com la vida».

Joan Alquézar fa tota l’entrevista al costat de la seva dona. Ella es limita a assenyalar el seu pare en una foto que hi ha al menjador. La malaltia de la Nuri ha convertit en Joan en un incansable cuidador: no la deixa sola en cap moment del dia. ¿S’han plantejat que ella pugui accedir al dret que en Jordi tenia prohibit? «De moment no sabem el que farem. Però en Jordi ens va descobrir una porta que, si fos necessari, es podria obrir».