Pura supervivència a la Florida

María Alicia Ibujes treballa cuidant persones grans a la zona alta de Barcelona, amb jornades de 48 hores seguides, amb una altra companya. Després de dos dies d’absències de la segona cuidadora, va descobrir que aquesta noia estava infectada de coronavirus, igual que l’àvia que atenien, i la filla d’aquesta. Ara la María Alicia està tancada a casa esperant el resultat de la PCR. Per sort, ella té contracte amb una empresa de cures a gent gran. «Però no s’han posat en contacte amb mi, no sé quant tardaran a pagar-me la baixa, no sé si la senyora que cuido es morirà i em quedaré sense feina, si arribaré a pagar el lloguer, el menjar i enviar diners a la meva família», explica desesperada.

Evitar el pagament d’una vivenda

El seu temor és quedar-se sense ocupació i sense sostre. Una cosa per la qual ja estan passant moltes famílies al barri. És el cas de la família Ureña, que ocupa una vivenda per evitar el seu pagament. La mare, cambrera de pis en hotels, va perdre la feina només esclatar la pandèmia. El pare, nouvingut a Espanya al gener des de la República Dominicana, no troba cap feina. La filla gran, de 20 anys, també va perdre la seva a l’hotel, i tots els seus estalvis els dedica perquè el seu petit, de 2 anyets, pugui menjar. I l’altre fill menor continua anant a l’escola.

Aquest dijous, com cada dia, el seu carrer estava ple a vessar de famílies del barri. «És el nostre segon desnonament, i ens l’han ajornat fins al desembre», explica el pare, Mario Ureña. El seu desnonament és un de tants d’altres. Almenys la plataforma antidesnonaments del barri en tenia controlats cinc més durant el dia. «No ens confinarem mentre continuïn fent les famílies fora sense més ni més», es queixava l’Alejandro, el portaveu de la plataforma, mentre deia a les famílies que anessin al pròxim edifici que s’havia de desnonar. «Allà hi viuen dues dones soles amb els seus fills... els seus marits estan a la presó», exposava a diversos veïns.

Sense feina ni atur

A la mateixa finca que els Ureña viu Yolanda Cormín. També té dos fills i també està d’ocupa. «Nosaltres vam entrar aquí pagant 300 euros per viure en una habitació. Després el noi que ens llogava se’n va tornar al Marroc i vam descobrir que el pis era ocupat», explica. L’únic que treballa a casa és el pare, que és repartidor a domicili per a una multinacional. «El material escolar, la roba dels nens, el rebut de l’aigua, el menjar..., tot i així, hi ha vegades que no arribem a final de mes», exposa la mare, que ha renunciat a l’escola bressol del seu fill per poder estalviar, estant ara sense feina ni atur. Tot i que la Yolanda sap que hi ha famílies que ho passen pitjor que ells. «Ara els pisos ocupats estan plens, i els lloguers aquí et costen 700 o 800 euros. La gent no ho pot pagar, i l’única solució que troben és ajuntar-se amb altres famílies als mateixos pisos per poder estalviar diners. Almenys així en tenen per poder menjar», afirma.

La pandèmia és una preocupació més per a aquestes famílies, que lluiten dia a dia per sobreviure. Als llocs on es nota la presència del virus és a les escoles, on s’han modificat les entrades dels alumnes, i les files i les distàncies recorden que les coses ja no són com abans. «La classe dels meus fills va ser de les primeres a confinar-se, però gràcies a Déu que no va passar res», explica Suly Moreno, una mare de tres menors que s’espera a les portes de l’escola Pau Casals. Ella ha perdut la feina, i el que més la preocupa ara és que els nens van a classe sense llibres. «No tinc diners per pagar-los i prefereixo que puguin menjar», assumeix amb els ulls vidriosos. També va deixar de treballar netejant habitacions d’hotel, i la família sobreviu amb el sou del pare, també repartidor i, per tant, exposat al virus.

Asseguts a la placeta

El Cristian, l’Omar, el Jose, el Reda i l’Ayoub es passen el dia asseguts en una placeta, xerrant i enganxats al mòbil. Un d’ells fa set mesos que està d’erto des que va deixar de treballar ordenant maletes a l’aeroport del Prat. Un altre, que cobra la meitat del sou en negre, està ‘de vacances’ arran del tancament de l’hostaleria. L’Ayoub és l’únic que continua estudiant batxillerat, tot i que admet que ha repetit curs. «Les coses es posaran molt negres, ens estan deixant sense res», es queixa el Cristian, l’únic que encara manté l’ocupació en una fàbrica de la Zona Franca. Diuen estar «farts» de la pressió policial al barri, tot i que entenen que hi hagi joves que, si no tenen alternatives, es dediquin a robar o als «tripijocs». «Els polítics només diuen mentides, i aquí sempre ens toca el rebre als mateixos. Jo ja no em crec res del coronavirus», deixa anar indignat un d’ells.

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

Inés Espada se’ls mira de reüll. Als seus 81 anys, i nascuda a Sevilla, sap bé que el virus existeix. Ha estat ingressada a l’hospital i dues de les seves amigues i veïnes han mort després d’infectar-se. «El que sí que tinc clar és que això no és problema de la immigració ni de mals hàbits, és que aquí la gent viu com pot..., sobreviu», diu.

Als baixos del seu pis hi viu una família sencera. Tots treballen, estan bé. Però la vivenda no té cèdula d’habitabilitat, i no estan empadronats allà. Pot ser que el barri més dens d’Europa ho sigui encara més del que diuen les xifres oficials. I la realitat, i la misèria, s’entossudeixin a posar les coses encara més difícils als sanitaris que volen tallar unes cadenes de contagi en un barri on ja hi ha una taxa que supera els 700 infectats per cada 10.000 habitants.