L'epidèmia franquista també va deixar aules buides a l'Espanya dels 70

A finals dels anys 60 i principis dels 70 del segle passat, la universitat era una illa al marge del franquisme, un volcà del qual emanava sublevació. El normal era no anar a classe. El normal era ser al carrer, protestant contra la dictadura i exigint llibertat. El 1973, a més, un ministre del règim anomenat Julio Rodríguez (un il·luminat que es va guanyar el malnom de ‘Julito el breve’) va decidir que l’any universitari comencés el mes de gener i no a l’octubre, així que els estudiants van tenir una absurda aturada acadèmica de sis mesos. ¿Van ser una generació frustrada? ¿Van perdre la seva vida estudiantil i laboral? No. Avui molts són reputats professionals i ocupen càtedres universitàries. No van acudir a classe amb regularitat, però són la generació que va canviar aquest país. Per bé. I això que van patir el cruel flagell de la dictadura, que bé podria qualificar-se també de sindèmia (terme encunyat per la comunitat científica per descriure la interacció entre elements biològics i socials en l’expansió de determinades malalties).

Inquietuds culturals

«En la meva època no vam anar gaire a classe i avui som jutges, catedràtics i advocats. Jo, per exemple, fins a l’1 de maig no tenia ni idea de què anava el curs. A partir d’aquell mes, em tancava al col·legi major i ho estudiava tot. Amb l’ajuda de les amfetamines, això sí. I vaig aconseguir un expedient molt solvent», comenta entre rialles Juan Ruiz Manero, que va estudiar la carrera a la Universitat de Madrid (actual Complutense) i que avui exerceix com a catedràtic de Dret a la Universitat d’Alacant. Ruiz Manero recorda que tant ell com els seus amics universitaris llegien molt i aprenien pel seu compte. «Teníem una amplitud d’interessos, llegíem literatura, economia i filosofia. Anàvem a les llibreries i a la rebotiga ens donaven llibres que estaven prohibits per la censura. Recordo com Fuentetaja el llibreter feia els ulls grossos quan ens posàvem algun llibre a l’abric sense pagar. També vam ser una generació molt cinèfila».

¿Alguna semblança entre aquesta generació i l’actual? «Els estudiants universitaris d’ara són diferents. Tenen una actitud molt més professional amb l’estudi, però estic convençut que el seu interès és menys genuí. El que més els interessa és aprovar. A nosaltres ens movia més la inquietud i la curiositat», explica el catedràtic d’Alacant, que va cursar el seu primer any universitari en el curs 1967-68.

Manero recorda com molts dies, en lloc d’anar a la facultat, acudia amb els seus companys a la glorieta de Quevedo a llançar consignes contra Rodolfo Martín Villa, un home del règim que ocupava un càrrec en el SEU (Sindicato Español Universitario). Utilitzant la melodia de l’himne de Riego, els estudiants cantaven: «Si Martín Villa sabés la pallissa que li donarem baixaria Quevedo cantant llibertat, llibertat sindical».

Estat d’excepció i Eurovisió

En el segle XXI els alumnes s’estan posant les mans al cap perquè el coronavirus ha obligat a tancar facultats, però en el franquisme també es va posar el forrellat a les universitats per intentar sufocar les revoltes estudiantils. El 1969 es va declarar l’estat d’excepció, finalitzat el mes de març per netejar la imatge d’Espanya de la mà del pa i circ que va suposar Salomé i el seu ‘Vivo cantando’ a Eurovisió.

El 1969 va tenir lloc un dels episodis més foscos: la mort de l’estudiant Enrique Ruano, que tenia 21 anys i que era amic personal de Ruiz Manero. Tots dos eren ‘felipes’ (membres del Front d’Alliberament Popular). El relat oficial va dir que Enrique –detingut per la policia– s’havia suïcidat, però el cert és que se’ls va escapar un tret. Va morir a mans de la policia. «La mort d’Enrique ens va fer comprendre que la vida anava de debò», es lamenta Ruiz Manero.

El ministre il·luminat

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

El 1973, Franco va nomenar ministre d’Educació –possiblement per error perquè Carrero Blanco es va fer un embolic de noms– Julio Rodríguez, «un boig, un trasbalsat, un il·luminat, un tipus molt fanàtic del règim», en paraules del catedràtic Ruiz Manero. A ‘Julito el breve’ (va durar set mesos en el càrrec) se li va ocórrer l’original idea de començar el curs universitari no el setembre del 1973 sinó el gener del 1974. «Vam tenir sis mesos d’absurdes vacances i vam perdre un munt de classes», recorda Pedro Núñez Coello, catedràtic de Química Inorgànica a la universitat de La Laguna. El 1975, a més, hi va haver una vaga dels anomenats ‘penenes’ (professors no numeraris), docents que no gaudien de mínims drets, com la seguretat social. La vaga va durar sis mesos.

El flagell de l’actual pandèmia en el món universitari no és cap drama acadèmic. Es pot tirar endavant, insisteixen els catedràtics Ruiz Manero i Núñez Coello. ¿Com? «La universitat no és només anar a classe, és tenir capacitat de treball, buscar-se la vida i sortir del teu entorn. T’has d’adaptar al que està venint perquè el món és canviant. Has de tenir formació continua. Diverteix-te, sí. Però ves a la biblioteca, llegeix, debat i acudeix a conferències de tot tipus. Mantingues la il·lusió i busca temes que t’agradin. Treballant es tira endavant», conclou el catedràtic de La Laguna.