Fins a dos anys per aconseguir un desallotjament

Si algú li ocupa la seva casa, un ciutadà espanyol tindrà quatre camins per davant: fer fora ell mateix i per força els ocupes, interposar denúncia penal, iniciar un procediment civil o pagar l’ocupa perquè se’n vagi. De totes les mesures, la primera és catastròfica: l’indignat propietari té moltes possibilitats de no aconseguir el desnonament, i sí de cometre delictes de coacció i de violació de domicili i guanyar-se uns antecedents penals.

Els jutges consultats per a aquest reportatge també deploren la quarta, perquè resulta molt dissolvent per a l’Estat de dret. Sobre les altres dues, passant pels tribunals, propietaris i advocats denuncien i els jutges admeten que el col·lapse als jutjats malmet el «desnonament exprés» per al qual es va reformar el Codi Civil el 2015.

En la via civil, la llei estableix cinc dies perquè un denunciat com a «ignorat ocupant» d’una vivenda i que hagi sigut requerit pel jutge acrediti que hi pot estar. Però en la realitat una denúncia pot tardar fins a dos anys a resoldre’s. Les explicacions de policies, advocats i magistrats descriuen un llarg i agitat camí per a aquesta denúncia. I en la via penal el termini pot ser més gran, i no sempre és el desallotjament l’última casella.

Policies a la porta

Al principi de tot el procés hi ha l’objecció de les forces de seguretat. A la pràctica, els agents no solen entrar als domicilis acabats d’ocupar pel risc de violació del dret a la inviolabilitat del domicili que també té l’ocupant.

El propietari que, per exemple, torna d’un viatge de vacances i es troba la seva casa ocupada, tindrà com primera

inclinació trucar a la policia. I aquesta, abans que res, preguntarà al denunciant si és el veritable amo de la casa, si pot demostrar-ho amb títol de propietat, padró o nota registral i si utilitza la casa com a vivenda habitual. «Sense mandat judicial, jo no entro en una casa si no tinc clar tot això –explica un expert guàrdia civil madrileny–. El delicte ha de ser flagrant, i això no sempre és fàcil d’acreditar».

Les forces de seguretat han d’actuar davant un delicte flagrant, però per trobar-se’n, no n’hi ha prou que s’estigui cometent en el moment, també l’acció ha de ser veritablement delictiva. Els agents solen ser cauts. «En aquell moment tenen molt poca informació, i la seva precaució és comprensible –diu el jutge Jorge Fernández Vaquero, titular del jutjat de violència de gènere de Jerez (Cadis) i portaveu de l’associació judicial Franciso de Vitoria–. Però un excés de precaució acaba perjudicant la víctima del delicte».

Sí que hi ha un cas en què la policia entra, puntualitza la magistrada María del Prado Escoda, titular del Jutjat Penal número 1 de Reus (Tarragona) i portaveu de Jutges per a la Democràcia a Catalunya: «És quan el veí d’una casa truca a la comissaria i diu: ‘Escoltin, he sentit sorolls a la casa del costat. Hi han entrat unes persones...’. En aquests casos la fiscalia inclús acusa de robatori en grau de temptativa, ja que no es coneix la intenció amb què han entrat».

Casa

El propietari ha d’apuntalar davant l’agent que la casa és casa seva. Jurídicament, és casa aquell lloc diferent de la intempèrie on una persona desenvolupa la seva vida íntima i té les seves coses, tot l’any o pels períodes que vulgui.

I acreditar al policia que la casa ocupada és casa també és important, perquè la figura delictiva canviarà de to: si l’ocupa va entrar en una casa habitada és violació de domicili. Però és el cas menys freqüent. La majoria de les ocupacions a Espanya són delictes lleus d’usurpació de vivendes o immobles buits, deshabitats, de bancs, immobiliàries o fons d’inversió.

En aquests casos, el denunciant recorre a la via civil. I a la demora típica del procediment en jutjats que estan plens de treball caldrà sumar el que aquests amos tarden a adonar-se que els han ocupat la seva propietat. Poden passar mesos fins que una entitat financera s’adona que ha entrat gent en alguna casa embargada.

Però un particular tendeix sempre a acudir a la policia, i a seguir una via penal que és menys efectiva i més llarga que la civil, coincideixen a assenyalar les fonts consultades. A més, «és que és un delicte lleu i per via penal pot acabar amb una pena de multa. I no la pagaran, perquè no tenen recursos. L’efecte dissuasori que tindria la via penal desapareix», explica Prado Escoda.

«Documentació, sisplau»

La patrulla que ha arribat fins a la casa ocupada aixecarà acta de la denúncia, i, sense entrar-hi, requerirà als ocupants la seva documentació. Si els de dins no l’hi volen donar, «jo no tiraré una porta per un DNI», explica gràficament el guàrdia civil. Els agents s’esperaran a veure’ls un dia al carrer i, allà sí sense violar el domicili, els identificaran.

Mentre no hi hagi ocupa identificat, la via penal no s’activa. «Des de la reforma del 2015, els atestats sense autor conegut no arriben a anar al jutjat, es queden en un arxiu provisional», explica Escoda. Quan hi hagi autor conegut del delicte, la policia elevarà aquesta informació al jutjat. Alguns jutges, pocs, acorden com a mesura cautelar el desallotjament immediat. En qualsevol cas, la instrucció del cas serà llarga, sobretot si els ocupants no contesten els requeriments del jutjat.

Una vegada el cas ja està encarrilat en la justícia, passarà pel tràmit del repartiment (una mitjana de 10 dies a la Comunitat de Madrid si és penal), l’obertura de diligències, els requeriments a les parts, la seva localització si no recullen el requeriment, la vista per decidir qui té el dret de residir a la vivenda i la sentència.

«De vegades l’ocupa presenta un contracte de lloguer fals que sol ser irrisori, o simplement no acredita la propietat. La sentència és pràcticament sempre de desnonament», explica María Jesús del Barco, jutge degana de Madrid i portaveu de l’Associació Professional de la Magistratura. Però el problema, explica, està en l’execució de la sentència. Aquest dia, «hi pot haver gent donant suport a l’ocupant i presentant resistència, i potser dos policies municipals totalment insuficients», així que la comissió judicial se n’anirà i haurà de demanar més mitjans policials.

S’intentarà de nou amb més policies presents i es desallotjarà... si l’advocat de l’ocupant, generalment d’ofici, no recorre a l’Audiència Provincial. A Madrid és freqüent; a Catalunya, no tant.

Novament, entrada i registre del recurs, repartiment a la sala de l’Audiència i deliberació dels jutges. L’assumpte pot allargar-se un any més. I si, en la via penal, l’ocupant se n’ha anat i ha cedit la casa a un altre ocupa, hi ha nou autor del delicte i nova notitia notitiacriminisLa cosa es complica: no es tanca la causa anterior, però se n’obre una de nova.

La temptació de pagar

Així les coses, és molt forta la temptació que se li presenta al propietari de negociar amb els ocupes i incentivar amb 1.000 o 2.000 euros la seva sortida, amb o sense empresa de desocupes pel mig.

«Jo mai negociaria amb qui ha ocupat la meva casa il·legalment –diu la degana dels jutjats madrilenys–. Si el ciutadà prefereix negociar amb qui entra a la seva casa de forma il·legítima i causant-li danys, és que el sistema no funciona bé. A més, si acabem preferint negociar el petit, qualsevol dia el que es negocia és disparar-li un tret a l’ocupant...».

Notícies relacionades

Així es ven un pis ocupat | Àudio

Un dels "jardins de marihuana" d’Europa

A la vorera ideològica de davant, la portaveu de Jutges per a la Democràcia hi coincideix: «Jo mai negociaria. Pagant uns diners a una persona que està ocupant l’únic que aconseguiràs és donar-li ales perquè torni a cometre fets similars. Estaries fent una puntada de peu a la pilota perquè vagi a la casa del costat».

Per al magistrat Fernández Vaquero, que l’afectat negociï «és el fracàs del sistema. Significa que el sistema legal no hi dona resposta i el ciutadà es veu obligat a transigir amb il·legalitats, cosa que al final resulta una recompensa a qui comet la il·legalitat i un càstig per a qui respecta la llei».