12 jul 2020

Anar al contingut

Llibre de relats

'Els invisibles': Futurs lluny d'un passat

Edicions 62 publica 'Els invisible', el relat de 31 històries de ciutadans i ciutadanes de Catalunya que van deixar el seu país per venir a viure aquí

Carme Escales

'Els invisibles': Futurs lluny d'un passat

Escollir, una cosa que cada dia hem de fer tantíssimes vegades, ho fem conscients o inconscients que qualsevol elecció implica sempre acceptació i renuncia. Relacions, ofertes de treball, qualsevol elecció és una moneda a l’aire amb incògnites que només el futur revela. I les històries d’immigració en són un gran exemple. L’abans i el després de cada experiència migratòria, impulsada pel desig de conquistar una millor situació, requereix un ‘reset’ vital davant de nous obstacles, com els que es deriven de la desconfiança amb què es rep l’immigrant. El temor del desconegut que porta a abandonar-lo, deixar en un stand by la seva identitat etiquetada únicament com a immigrant, subsahariana, llatinoamericana, pakistanesa...

D’aquí que ‘Els invisibles’ sigui el títol escollit per al llibre que recull 31 testimonis en primera persona de vivències migratòries dels qui van deixar el seu país per venir a viure Catalunya. Els periodistes Andreu Farràs, Pau Farràs, Inma Santos, Gemma Varela i Andrea Vargas han escrit la història dels entrevistats, publicada per Edicions 62.

El perquè de cada migració

Darrere de cada arribada hi ha un país i unes circumstàncies que queden enrere, una història personal, un nom i cognom i un perquè. I el llibre ‘Els invisibles’ tracta d’això, no només de fugides per amenaces de mort, ferides de guerra o persecució per l’orientació sexual, també de reptes personals de progrés i de camins d’amor. Els entrevistats expliquen com comencen des de zero en un nou país, amb una altra cultura i costums. «Tots som fills, nets o besnets d’immigrants. Tot i que és un fenomen molt més accentuat ara, perquè mai abans hi havia hagut tants moviments migratoris. L’emergència climàtica, les guerres i conflictes, i el transport l’han afavorit», exposa el periodista i professor de periodisme de la UAB Andreu Farràs. D’ell va sorgir la idea d’anar a la recerca d’aquestes històries. «Em semblava interessant explicar-les i saber com els immigrants ens veuen a nosaltres, perquè ens fan de mirall, i també saber què pensen els immigrants dels immigrants», afirma Farràs.

Segons explica el periodista, «el llibre és un retrat plural divers i coral del fenomen de la immigració que en els últims 20 o 30 anys s’ha multiplicat a tot arreu». Farràs ens recorda que una mitjana del 10% de ciutadans a Espanya ha arribat d’un altre país. A Catalunya la població immigrant ja supera el 14%, és del 19% a Barcelona, i en alguns dels seus barris, com el Gòtic i el Raval, el percentatge arriba al 50%.

Les 31 històries en primera persona d’‘Els invisibles’ es combinen amb textos que aporten estadístiques i xifres que contextualitzen les històries. S’inclou també la veu de sociòlegs que ajuden a configurar aquest context necessari per interpretar la realitat de manera més equilibrada, trencant prejudicis. Conèixer la història personal de qui emigra contribueix a fer-ho.

Fugint d’un estereotip d’immigrant, el forçat a deixar el seu país, per violència, la trentena de casos difuminen aquesta única imatge amb què s’acostuma a associar l’immigrant la majoria de vegades. El món és ple de migracions per amor i desamor. La majoria dels entrevistats per fer el llibre, això sí, van arribar del tercer món, de països com l’Índia, la Xina o el Pakistan, «van venir buscant un futur millor, però no necessàriament fugint», precisa Farràs. El denominador comú dels protagonistes d’‘Els invisibles’ «és que, una vegada aquí, tots han tingut problemes burocràtics, però la discriminació xenofòbica per exemple no tots l’han viscut», comenta.

Diversitat vital

Són 17 homes i 14 dones, una d’elles transgènere que, precisament per això, va haver de fugir del Brasil. Es va sentir repudiada per la seva família i va sortir a la recerca de la seva llibertat. Un altre dels retrats personals que trobarem al llibre és el d’Abdullah Khan, un ciutadà afganès que va travessar Europa per arribar des del seu país a Sabadell. I ho va fer sense passaport. Des del Marroc va arribar Hassan Ouzannou, que va entrar a Espanya amagat sota un camió. També coneixerem Margarita Flores, una hondurenya que va arribar a Catalunya l’any 1980 per servir en una casa rica i als sis anys ella havia muntat aquí la seva pròpia empresa. La dificultat d’aconseguir que algú els llogui un pis o habitació o, com explica Lamine Bathily, del Senegal, sortir de casa com a manter i no saber si acabaràs dormint al calabós.

És en temors així amb els que conviuen diàriament molts d’ells, en els quals trasllueix el pes de ser etiquetats com a immigrants. «Et fan ser conscient de la gran inquietud que pot comportar no saber on trobar la informació que necessiten per tramitar els seus documents. T’adones que per a ells tot és molt més difícil que per a qualsevol de nosaltres», explica Inma Santos, una altra de les periodistes coautores del llibre. A les seves mans, vuit d’aquestes històries, aparentment comunes a tantes altres experiències d’immigració, però que en el relat de la seva quotidianitat donen a conèixer la realitat de qui arriba de fora sense dominar la llengua local i sense gairebé referents humans als quals acudir si necessiten ajuda.

Gerardo Witsuba és un dels entrevistats per Inma Santos. Va venir a Barcelona becat des del seu país, Xile, per estudiar un màster, com a cantant líric, però ja amb intenció de quedar-se a viure aquí. «Tenia moltes referències de col·legues que havien estudiat aquí i la meva imatge de Barcelona era la d’una ciutat molt rica culturalment i amb moltes oportunitats», explica. «Recordo que vaig sortir a caminar pel carrer de Joaquim Costa dies després d’arribar, i vaig sentir que era aquí on volia viure. Estic enamorat d’aquest lloc i no me’n vull anar», diu el Gerardo, que des de fa pocs dies compta ja amb els seus papers de residència. «Estic més tranquil amb el permís de residència per continuar treballant en la meva decisió de fer la meva vida aquí. Tot i que sempre he estat en la legalitat, cosa que agraeixo molt, gràcies a la beca que vaig guanyar per venir aquí. Tenir drets civils i no arriscar-se a patir cap tipus d’exclusió em sembla important. La dita popular ‘viu i deixa viure’ hauria de ser una llei», afirma.

 El Gerardo confessa que davant de la proposta de donar a conèixer la seva història migratòria en un llibre va sentir «molt pudor». Però ara, ja amb el treball a les llibreries, afirma sentir-se «content que em convidessin a fer-ho i a més comparteixo pàgines amb diversos col·legues. Em sembla una gran iniciativa que es visibilitzi el que significa migrar, fer-se la vida en una altra terra», diu. Ell, personalment, diu que està «molt agraït de com m’ha tractat aquest país». També sap que «tots els llatinoamericans som i són descendents d’immigrants, tota la raça humana ha migrat d’un lloc a un altre». Ell mateix és descendent de colons alemanys que van arribar al sud de Xile a finals del segle XIX, motivats per una immigració promoguda pel govern xilè per poblar zones del sud despoblades. «Si els meus avantpassats ho haguessin estat passant bé, no haurien anat a l’altre costat de l’oceà a buscar oportunitats. Sí que hi ha qui emigra per disfrutar del món, però la majoria busca millors condicions de vida, treball i supervivència», diu. I considera que «molt prejudici es genera arran del concepte de legalitat, i jo entenc que calgui protegir capital i normes, però crec que és exagerat, generen por en la gent», diu. «També els haitians a Xile van ser molt maltractats, vam viure una dictadura horrorosa», afegeix.

Al cap de pocs dies d’arribar a Barcelona, el 18 setembre 2017, el Gerardo va topar amb els esdeveniments de l’1 d’octubre. «Ho vaig observar amb el màxim respecte possible perquè són reivindicacions històriques. Sí que em va sorprendre, jo feia molt que no vivia mobilitzacions així. Em vaig sentir en les marxes de la dictadura de Pinochet 52», recorda. Així descriu la situació al seu país: «Xile és un país extremadament difícil i l’esclat social ho va demostrar. La supervivència és molt dura, la majoria de gent està endeutada, és un país d’amos. Com a conseqüència històrica de la colònia, això va quedar instal·lat en la nostra cultura i des de petits vam aprendre a sentir-ho així. S’ha de treballar per treure’s això del cap, perquè dona peu a l’explotació, a la falta d’oportunitats», declara.

Testimonis com el seu contribueixen a conèixer i comprendre millor també el manter que va deixar l’Àfrica. Amb tota la seva complexitat i riquesa, la immigració pren el seu digne relleu humà a través d’aquestes històries, i cada una de les que s’amaga rere una persona immigrant. «Quan el coneixes, tot canvia. Sense conèixer-los, es diu, els immigrants són... ¿Partint de què? Els judicis basats en les aparences són com endevinar la mida d’un iceberg a partir d’una punta. Pot ser molt perillós i pot perjudicar les vides de les persones. S’ha de ser superresponsable amb això, perquè és greu. Amb una paraula, un comentari pots perjudicar molt un ésser humà. Cal conèixer les persones. I aquest llibre dona l’oportunitat de fer-ho, i és molt variat, amb tota mena de persones, activitats i maneres de viure. És molt realista», conclou Gerardo Witsuba.