Avis i familiars: retrobament sense abraçades després de tres mesos d'angoixa

«Només volia que això passés ràpid i que la meva filla estigués bé», reconeix Ana Martínez al veure la seva filla després de gairebé tres mesos de confinament a la residència pel coronavirus. Als seus 94 anys, i prostrada en una cadira de rodes, insisteix en una pregunta que l’ha obsessionat durant tot el confinament: «¿Què faria jo sense la meva filla, què faria?» Al sentir-ho, la seva primogènita es posa a plorar. «No podia més; necessitava veure-la i saber que estava bé; després de tot el que ha passat... això ha sigut una benedicció». La primera visita ha sigut el regal que els ha brindat entrar en la fase dos de la desescalada. Una trobada al jardí de la residència Sant Pere de les Fonts, sense abraçades i darrere d’una mascareta. Però la primera trobada, al cap i a la fi. 

L’Ana acabava d’entrar en aquest geriàtric de Terrassa quan es va expandir la pandèmia i el centre va haver de tancar les portes. «No saps el que he patit, veient que cada dia morien avis a les residències i sense poder venir a veure-la», reconeix Anna Leiva, la seva filla. Tenia previst instal·lar la seva mare a la residència d’Ullastrell, on almenys van morir 12 persones infectades pel virus. Però finalment va optar per Sant Pere de les Fonts. «Ha sigut una sort; cada dia ens enviaven vídeos, fotos, i parlàvem amb ells per Skype», agraeix la filla, somrient als cuidadors. La seva mare li ha regalat un collar, fet amb trossos de fusta. «Mai me’l trauré», promet la filla entre llàgrimes.

En canvi, Puri Salazar ja fa uns quants anys que està dins d’aquest centre. La demència li impedeix parlar i amb prou feines reconeix amb qui ho fa. Els seus gestos delaten que el fet d’haver de portar mascareta no l’entusiasma. «Sé que no puc abraçar-la, però el simple fet de veure-la em fa tan feliç», diu la seva filla rere una visera de plàstic. Reconeix que aquests mesos han sigut difícils. «Cada dia posava les notícies i m’aixecava tremolant, fins al migdia, quan ja respirava», explica. Aquesta era l’hora en què l’informaven que la seva mare continuava sense símptomes del coronavirus. 

«Jo no vaig patir, la veritat; veia que estaven bé, que feien manualitats, que ballaven, que cantaven... i que no hi havia ni un positiu», explica la Fina, filla de la Pilar. En aquest primer retrobament preparen la seva pròxima sortida a l’exterior. «Sempre anàvem a dinar a un restaurant, però potser la pròxima vegada ho farem a casa», diuen somrients. La Pilar reconeix que s’ha sentit «una mica» tancada. «Estàvem bé, però saps que no podràs sortir, i no saps fins quan», explica. ¿I temor del virus? «No et creguis; els metges ens anaven dient el que havíem de fer per no encomanar-nos... i, perquè no ens angoixéssim, ens canviaven les notícies per documentals d’animals; ¡me’ls sé tots!», afegeix amb un somriure.

Notícies relacionades

La família dels valencians morts en el naufragi d’Indonèsia: «No tornarem a Espanya sense tots quatre, tots junts»

L’alerta roja per pluges reviu els fantasmes de la dana a la zona zero de València

Les primeres trobades són al jardí, a dos metres de distància i amb mascareta. «Hem fet grups de set i organitzem dues trobades al dia d’una hora: una al matí i una altra a la tarda», explica el director del centre, Andrés Rueda, que preveu que a mitjans d’aquesta setmana tots els interns hauran vist ja algun familiar. Només entrar, els visitants han hagut de desinfectar-se les mans, les sabates, passar per un ruixat amb desinfectant i prendre’s la temperatura. Un circuit, el de la ‘benvinguda’, amb què el centre ha hagut d’apanyar-se-les sol. «No hem rebut ni un euro del Govern», es queixa Rueda. No obstant, el centre està catalogat ja com a ‘verd’, és a dir, dels més segurs. «Cap resident s’ha infectat del virus; hem de ser estrictes amb les mesures de seguretat», defensa el director.

A l’altre costat del pati xerren Ramón Martínez i la seva tia Isabel. «Ell és l’únic que em queda a la vida... jo patia perquè volia que estigués bé», diu la Isabel. Es miren amb tendresa, malgrat les mascaretes i la distància. En Ramón reconeix haver passat per la mateixa agonia. «Ha sigut horrorós, cada dia pensava que podria ser l’últim, m’he sentit molt sol», explica ell, acostumat ja a les habituals visites al geriàtric amb la tia. El temps se’ls acaba i toca acomiadar-se. «Ens veiem la setmana que ve», es prometen. No hi ha abraçades, però ella el mira i li dona un regal. És un penjoll, amb cor fet de fusta que té escrit ‘Ramón’. Una cuidadora s’emporta l’àvia amb la cadira, però abans, la Isabel dedica una abraçada al seu nebot, creuant els braços. «Fins a la pròxima».