La pobresa que apunta com a gran seqüela del coronavirus

Set famílies expliquen a EL PERIÓDICO la dramàtica situació en què es troben

Moltes d'aquestes famílies ja van ser víctimes de la crisi financera, de què es van recuperar de forma molt precària

La pobresa que apunta com a gran seqüela del coronavirus

JOAN CORTADELLAS

13
Es llegeix en minuts
E. Colell / S. Camacho / N. Herrero / G. Ubieto

L’actual no és només una crisi sanitària sense precedents, també és una crisi social sense parió que està deixant nombroses llars sense ingressos i portant moltes famílies a la cua dels serveis socials a la recerca d’aliment. La pandèmia de la pobresa s’expandeix com una taca imparable per tot arreu, però s’acarnissa, especialment, en aquells que abans de la irrupció de la Covid-19 ja tenien una economia fràgil, com les set famílies que expliquen a EL PERIÓDICO com de desesperada és la seva situació. 

«Només espero que els meus fills mengin alguna cosa» 

Marlene Marcos i el seu marit sostenen els seus dos fills de 3 i 8 anys amb treballs intermitents i sense contracte. «Però el coronavirus ens ho ha arrabassat tot, ens hem quedat sense res, el pitjor era veure que no teníem res per menjar», explica aquesta mare de només 26 anys. Ells van migrar de Bolívia a Barcelona fa dos anys. «No tenim papers, però anem fent com podem», afirma. Ella cuidava nens per uns 200 euros al mes, ell anava treballant en algunes obres quan sorgia alguna feina. Ara viuen en un pis de 60 metres quadrats al barri de La Florida, a l’Hospitalet de Llobregat, i la Marlene acull durant el dia la filla d’una amiga seva que sí que ha pogut continuar treballant. Han passat per diverses habitacions rellogades i ara viuen en un pis ocupat. «De moment sé que desnonament no tindrem, la meva pregunta és: ¿com menjaré?»

Marlene Marcos, al costat dels seus dos fills Eydan (8 anys) i Laia (3 anys), sosté la filla d’una amiga que cuida perquè la mare pugui anar a treballar. / jordi cortadellas

Fa diversos dies que la família prova de contactar per telèfon amb els serveis socials. «Estan col·lapsats, és que no ens agafen el telèfon», afirma. Així que no va dubtar a contactar amb l’entitat ABD, que l’ajudava amb la criança dels nens i li oferia formació a través del projecte Mamalyona. «No ho havia fet mai, però els vaig demanar menjar, vaig passar molta vergonya, però és que no tenia res al rebost», diu. El que més agraeix de l’entitat ha sigut la llet, la pasta i els pots en conserves per als nens. «Carn i verdures no mengem perquè és caríssima... només espero que els meus fills puguin menjar alguna cosa, nosaltres ja ens espavilarem», diu la mare.

«És pensar en els rebuts i tremolo»

Olga Fernández, veïna del Bon Pastor de Barcelona, va ser una de les víctimes de la crisi del 2008. «Vaig deixar de pagar factures i encara dec molts diners de la hipoteca, la llum, l’aigua...», afirma. Un deute que anava pagant des que, fa un any, va aconseguir cobrar la renda garantida de ciutadania: 667 euros al mes que la van salvar del desnonament. «A mi em van tallar la llum fa cinc anys, em feia llum amb espelmes i amb llanternes per no haver de pagar», diu. Però la memòria d’aquests moments ara ha tornat de la pitjor manera.

Olga Fernández, a casa seva, a Barcelona, tem no poder pagar els rebuts de la llum / ferran nadeu

«A l’haver d’estar-me més temps a casa, he tornat al passat, és que és pensar en els rebuts que m’arribaran i tremolo», afirma. En el seu cas, la situació és més que angoixant. «De veritat que ho estic passant molt malament», diu una vegada i una altra. «He tornat al banc d’aliments, i tinc una tristesa enorme de nou, em fa terror haver de tornar enrere, jo ja he viscut una crisi, no vull haver de passar una altra vegada per allò», afirma.

«No podem pagar els mateixos una altra vegada»

«Aquella crisi va ser una estafa», ¿I aquesta? «Aquesta no ho sé, però espero que no tornem a pagar els mateixos els plats trencats», diu Jose Villacañas, veí de Cerdanyola del Vallès. «Semblava que a casa havíem remuntat la crisi, però ara veig que quan ens arribin les factures d’aquest mes ho passarem molt malament», afirma. Després de quedar-se a l’atur ja fa deu anys, el José anava acumulant contractes temporals. «He estat a l’atur de llarga durada», diu. Però la família semblava que havia remuntat. «Ara m’havien renovat tres mesos més a la feina, però ens han hagut de fer un erto, i encara no he cobrat la prestació», afirma. La seva dona també treballava de forma intermitent, com a auxiliar d'infermeria als hospitals.  

Jose Villacañas, a casa seva, espera poder cobrar el erto per pagar els rebuts de la llum i l’aigua.  / mm

Ell sobretot tem per la factura dels subministraments, «al haver-nos quedat a casa hem gastat més, no sé què ens arribarà, però tenim molta por», diu. No obstant, ell, també membre actiu de la PAH a Ripollet del Vallès, proposa una solució. «Aquestes companyies, que guanyen tants diners, haurien de condonar-nos les factures aquest mes, no crec que ho notin al seu compte de resultats», afirma.

«Sense les pastilles em puc morir»

«Amb el meu negoci anava fent, però a l’haver de tancar pel virus... m’he vist sense res, així d’un dia per a l’altre», diu Carolina Marín, propietària d’una perruqueria a l’Hospitalet de Llobregat. El 2010 els deutes la van arrossegar a una pobresa que va aconseguir esquivar. «Vaig decidir donar el pis al banc i gràcies a la perruqueria he anat pagant el lloguer», afirma. Però l’aturada del virus, en aquest just moment, li ha sigut fatal. «Dec 2.300 euros del lloguer del local, he hagut de pagar els autònoms... ara mateix no puc assumir res més», diu.

Carolina Marín, a la perruqueria que regenta a l’Hospitalet de Llobregat, aquesta setmana.  / joan cortadellas

Una d’aquestes factures que es plantejaven com a impossible és la de la farmacèutica. Fa un any, després d’un atac del cor, van operar la Carolina d’urgència. Li van col·locar un Stent en una artèria i es va convertir en malalta crònica:  cada mes ha de prendre un còctel de 10 medicaments per seguir amb vida. «Amb el copagament em costa 70 euros, però és que aquest mes no m’ho puc permetre», afirma. Ha hagut de fer el que mai abans es va plantejar, demanar ajuda al banc farmacèutic. «És que si no prenc les pastilles em puc morir: així estem molts, al caire de l’abisme», diu.

«El propietari em pressiona molt»

El de Marina (nom fictici) és un d’aquests exemples que, de tant en tant, la vida et porta males cartes. Va deixar de treballar quan es va quedar embarassada de la seva filla, i quan aquesta era encara petita, va arribar la separació de la seva parella. Fa dos anys va sortir corrents amb només una maleta, i per consell d’amics, la seva única referència a Sevilla perquè la seva família viu fora, es va ficar en el lloguer d’un pis cèntric amb diverses habitacions per sotsarrendar a estudiants estrangers com a fórmula de subsistència. Ara que els estudiants se n’han anat i no hi ha perspectiva que tornin a curt termini, va intentar ajornar el pagament del lloguer al propietari, però aquest, diu, no escolta raons malgrat que no necessita aquest ingrés per viure. «Ho estic passant malament perquè el propietari em pressiona molt». 

«Estava fora del mercat laboral, i amb una nena a càrrec, era molt difícil trobar res que a més em permetés pagar algú que la cuidés», explica amb veu tremolosa mentre s’allunya de la seva filla, que prova de fer els deures sense el mòbil que la connecta a l’escola. «Necessitava tenir ingressos ràpids, i un sostre, i algú em va suggerir que llogués habitacions a estudiants». «Va ser la meva salvació en aquell moment», afirma, perquè després de contactar amb un centre d’estudis, a la setmana ja tenia nous llogaters. Ella s’encarregava de netejar i cuinar, i ells vivien una autèntica immersió espanyola. Aquest any tenia la casa plena, dues habitacions dobles reservades per a tot el curs. Però al febrer van començar les primeres baixes, dues americanes que van decidir tornar d’un dia per l’altre perquè ja sentien els estralls que causava el virus a Europa. «No m’esperava el que finalment ha sigut».  

Angoixada, va voler explicar en part la seva situació al propietari, explicant-li que treballa al sector turístic i que s’ha quedat sense ingressos.«Sé que estic entre la línia del bé i el mal, però soc una bona persona, llogo perquè necessito els diners, i és una situació extraordinària», diu. Ha intentat negociar, pagar la meitat durant sis mesos, i tornar-li la diferència més endavant. «Li pagaria amb el que rebo de la pensió de la nena, i em quedaria a zero, sense tenir per menjar», afirma, «però m’ha dit que no, que és una bogeria, i que demani l’ajuda al lloguer». Després de contactar amb l’Oficina de Drets Socials de Sevilla, segueix a l’espera de trobar una solució, però mentrestant, el propietari la pressiona contínuament perquè li enviï la documentació i ser ell qui li gestioni aquesta ajuda. «És com el dia de la marmota, jo a ell l’entenc, és clar que sí, però ell a mi no», diu mentre esclafeix a plorar. «És un conflicte intern permanent, ¿com li explico que soc una bona persona però que les coses m’han vingut malament?».

«Que si no m’agrada, que me’n vagi»

Saveta H. fa cinc anys que s’està en un humil pis del barri valencià de la Malvarrosa. Tot i que la platja és a un pas, el mar sembla estar molt lluny d’aquí. El mes d’abril passat va ser el primer en tot aquest temps que no va poder pagar els 300 euros de lloguer. Des d’aleshores ha de gestionar les contínues trucades de la propietària exigint el pagament amb amenaces de denúncies i de desnonaments. «Que si no m’agrada, que me’n vagi, em diu», explica a EL PERIÓDICO. Com si tingués on marxar

Immersa en un erto que no ha cobrat i amb dos fills de sis i tretze anys per alimentar, assegura que no pot pagar. Així que el maig també es quedarà sense pagar.

Els primers efectes de la crisi del coronavirus a ella li van arribar unes setmanes abans que a la resta. Feia tres anys i mig que treballava, sense contracte i per tant sense cotitzar, netejant pisos turístics i quan les notícies de Wuhan van sacsejar el mercat, la van fer fora d’un dia per l’altre.

«Tot era en negre, callava perquè m’amenaçava de fer-me fora però contra el propietari aniré fins a les últimes conseqüències, en tinc moltes proves», afirma ja farta. Aquesta serà la seva següent batalla.

«Vaig tenir sort perquè en pocs dies em van contractar en una cafeteria, però quan ho van tancar tot ja no podia treballar i em van posar en un erto però encara no he cobrat res», diu. «M’han dit que al juny, però fins aleshores s’ha de menjar», afirma.

«Vaig explicar a la propietària el que em passava, però m’ha exigit que li pagui i m’ha dit que em farà fora de casa. Pensava pagar-ho dels diners que rebré de l’erto però des de l’associació del barri amb què em vaig posar en contacte (Espai Veïnal Cabanyal) m’han dit que aquests diners són per poder menjar i resistir fins que pugui agafar alguna cosa o m’arribin els ajuts al lloguer», diu ja convençuda.

La Saveta ha treballat al camp, en un bar, netejant i cuidant avis i nens, però ara ho veu negre / MIGUEL LORENZO

Ho explica al seu petit i ordenat saló. Està acabat de pintar perquè va pagar ella mateixa que tapessin les cícliques humitats que hi apareixen. Sempre ho ha fet així, de la mateixa manera que sempre ha pagat les despeses d’escala. Li va dir que almenys paguessin la pintura a mitges. I és clar, «que si no m’agrada, que me’n vagi». Mai paga cap reparació, assegura.

Hi ha un contracte pel mig però sense declarar per part de la propietària i això li impedeix demanar ajuts, «perquè no volia perjudicar-la», afirma. Quan li va demanar poder fer-ho li va rebaixar trenta-cinc euros i va iniciar el que ara és el seu mantra: «que si no m’agrada, que me’n vagi».

Amb els justificants bancaris dels seus pagaments mensuals confia a poder demanar alguna ajuda. Mentrestant, només té la pensió que li passa el seu exmarit, que viu a França, i que alguna vegada l’ha ajudat a pagar el lloguer. «Encara sort que vam quedar bé», afirma.

«Em paguen cada setmana i així mateix ho vaig gastant»

La Vanesa, de 36 anys, viu aquests dies de pandèmia amb una barreja de sentiments trobats. L’alegria d’haver pogut portar per fi al seu costat els seus quatre fills des d’Hondures cohabita amb l’angoixa amb què ha viscut aquest últim mes i mig que ha estat sense feina. «Se’m va caure tot al damunt. Tenia una mica de diners estalviats, però se me’n va anar com aigua entre les mans», diu. Sense permís de treball, aquesta mare tot terreny ha exercit des que va arribar a la capital catalana del que li ha anat sortint. Principalment de cuidadora de persones grans, com moltes de les seves paisanes.

Va arribar el virus i una de les vides que es va emportar va ser la de l’avi que cuidava aquesta dona des de feia més de dos anys. La Vanesa es va quedar a l’atur i no va aconseguir trobar altres ingressos a les cases on abans havia anat a netejar. «Les senyores em van dir ben ràpid que no hi podia anar. Tenien por de contagiar-se i jo tampoc em podia arriscar pels meus nens», afirma. Sense ocupació no hi ha ingressos per al gremi de treballadors de la llar, ja que la Seguretat Social no contempla el dret a cobrar l’atur per a les que estan donades d’alta. Encara menys per a les que no tenen permís de treball, com la Vanesa.

La Vanesa és treballadora de la llar i acaba de sortir de mes i mig sense cap ingrés. / joan cortadellas (el periódico)

Notícies relacionades

Aquesta dona va trobar una taula de salvació a què agafar-se en la solidaritat entre les del seu gremi. Entre l’ajuda que ella i les seves paisanes, camarades o coetànies han pogut brindar-se les unes a les altres creant l’associació Mujeres Unidas Entre Tierras. L’ajuda especial per a treballadores de la llar habilitada des del Govern no inclou aquelles que treballen ‘sense papers’; una part important del col·lectiu. «No he escoltat gaire que diguin ‘a mi m’ha sortit’ o ‘jo vaig rebre l’ajuda’», afirma la Vanesa. Entre elles comparteixen menjar, medicines i altres estris bàsics. També han habilitat una caixa de resistència per a les aportacions que puguin aconseguir i que ajudin a pagar tangibles com els lloguers. Una factura que, sense legislació especial del Govern, no entén de pandèmies.

La Vanesa ha aconseguit feina en un parell de cases aquestes últimes setmanes. «Jo dono gràcies que em van trucar, perquè hi ha moltes companyes que es van quedar al carrer i no troben res», diu. «Amb aquesta crisi ara és quan se sap la trista realitat de totes», afirma. Un parell d’ingressos que calcula que li reportaran uns 600 euros al mes, si els contagis no despunten i les seves ocupadores deixen de reclamar els seus serveis. «Em paguen cada setmana i així mateix ho vaig gastant. Vaig comprant el que vaig necessitant i així ho porto», explica.