barcelonejant

Mor la Vieja, degana dels ximpanzés d'Europa

Amb 60 anys, aquesta femella de pelatge enfarinat del Zoo de Barcelona ha mort per causes naturals i deixa en el record el seu amor com a mare adoptiva

zentauroepp53354693 barcelona 08 05 2020 sociedad muere la chimpance   la vieja 200508095354

zentauroepp53354693 barcelona 08 05 2020 sociedad muere la chimpance la vieja 200508095354

6
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Ha mort la degana dels ximpanzés residents a Europa, des de la seva més tendra infància coneguda com a Vieja, nom estrany per a la cria que era quan va arribar a Barcelona el 1965, però que, atesa la seva gran longevitat, uns 60 anys aproximadament, li ha fet al final justícia. Seria, a escala humana, com aquelles àvies que surten en la televisió perquè compleixen 113 o 114 anys i que encara bufen les espelmes i les apaguen. Va morir dimecres; res estrany perquè ja se la veia xacrosa. D’ella es destacarà, sens dubte, la seva longevitat, pot ser que fins i tot més gran que el de la Cheeta de Tarzan, un ‘fake’ zoològic descomunal, però de la seva trajectòria vital és molt millor destacar que a finals dels 90 va ser mare adoptant, cosa que es diu aviat, però en realitat va ser una fita.

Era un fòssil viu dels zoos d’una altra època. Va arribar a Barcelona un any abans que el Floquet, capturada en llibertat

La Vieja va formar part d’aquell pont aeri simiesc que el primatòleg Jordi Sabater Pi va organitzar en els anys 60 entre Guinea Equatorial, llavors colònia, i Barcelona. Era, en certa manera, un fòssil viu d’una altra època. La captura d’exemplars salvatges per a la seva exhibició és cosa dels temps de ‘¡Hatari!’, formidable pel·lícula, tot i que un despropòsit per als estàndards animalistes de l’actualitat. Dels vols d’‘Air Mono’ és famós, per descomptat, el Floquet, que va aterrar a la ciutat el novembre del 1966 i que una portada del ‘National Geographic’ va fer mundialment famós, a canvi, com sol passar en els casos de nens prodigi, d’una infància inapropiada. Quan al Floquet li feien fotos fins i tot a la butaca de l’alcalde de Barcelona, a Marisol li van diagnosticar una úlcera d’estómac per estrès i Joselito, el ‘ruiseñor’, començava a ser una joguina trencada. La Vieja va arribar un any abans, sense fer soroll i aliena a la fama, tot i que sí que amb una característica física que la distingiria la resta de la seva vida. El seu pelatge, d’un gris lluminós, gairebé canós, que va fer que els seus cuidadors, potser el mateix Sabater Pi, la bategessin sense maldat amb aquest nom. La seva edat a l’entrar al zoo era incerta. Pot ser que tingués ja 3 o 4 anys. No més. Canosa, semblava una mena de Benjamin Button ‘avant la lettre’, versió ‘Pan troglodytes’, que és com la ciència classifica aquesta espècie.

Era un animal tranquil, una cosa no habitual entre els ximpanzés. La història evolutiva d’aquesta espècie és la que és. Els seus cosins bonobos van quedar aïllats a la riba del riu Congo on mai faltava el menjar, així que es van dedicar a la ‘dolce vita’, per no dir directament el fornici sense límit. Als ximpanzés els va tocar en sort l’altra vora del riu, on les violentes disputes per l’aliment eren obligades. Potser a la Vieja li hauria agradat ser bonobo i jugava s ser-ho amb aquell caràcter amable que mostrava i que, en els 90, va ser crucial per a un exitós experiment que va dur a terme el Zoo de Barcelona.

Va adoptar la Tibé, una pobra cria que la Guàrdia Civil va decomissar a l’aeroport, i va ser per a ella una formidable mare

El cas és que a la duana de l’aeroport del Prat, la Guàrdia Civil va confiscar un nadó ximpanzé que algun malànima mirava de passar de contraban. Era un femella. Tibé, es diria més endavant. L’habitual, en casos així, era que fossin els cuidadors del parc zoològic els que fessin de mare. Amb alguns dels fills del Floquet així es va fer. Temps enrere, fins i tot va ser possible que els visitants veiessin aquests empleats del zoo amb una cria de goril·la en braços, amb el seu bolquer i el biberó a la boca. No era el més assenyat, però eren altres temps. La Vieja va evitar a la Tibé aquest tràngol. Va entendre el que li proposava Maria Teresa Abelló, responsable de la col·lecció de grans simis del parc. La Vieja ja havia sigut mare i tenia clar en què consisteix tirar endavant un petit ximpanzé. Rigueu d’un nen humà tancat a casa després de dos mesos de confinament. Els ‘Pa troglodytes’, com infants, són la bomba.

«Va ser una mare formidable». Així la recorda Abelló. Quan el mascle del grup es posava més alfa del compte, ella anava ràpid al rescat de la Tibé, fins i tot a risc de rebre una manotada. Coses de néixer al costat equivocat del riu Congo.

¿Dol?

Notícies relacionades

De la mort de la Vieja la Tibé ni se n’ha assabentat. Ara viu a França. Sí que ho ha percebut la Kala, la seva filla biològica, inconfusible perquè ha heretat de la seva mare aquell color som si acabés de sortir d’un molí de farina. No la va veure morir. La Vieja va passar els seus últims minuts sedada a la sala de veterinària. Massa òrgans del seu cos havien dit prou. Seixanta anys són moltíssims per a un ximpanzé. La Kala la buscava, més descol·locada que una altra cosa. Hi ha una llarga discussió entre primatòlegs sobre si els ximpanzés passen una cosa similar a un dol o, més encara, si reprodueixen patrons de comportament religiós. Aquesta és la tesi, per exemple, de Frans de Waal, que el 2014 va passar pel Zoo de Barcelona i, tot i que ateu militant, es va endinsar en aquesta qüestió. Abelló hi discrepa. Creu que, senzillament, quan els grans simis examinen el cos inert d’un company mort ho fan sense un patró clar. A la selva, amb la calor, passats un parell de dies seria tot un problema pensar que encara està viu.

Postdata. Ha mort la sexagenària Vieja. Tenia una mirada molt profunda, gairebé humana, una cosa molt difícil en els grans simis, perquè sense blanc als ulls no s’aconsegueix aquest efecte. Hi haurà qui digui que els seus 60 anys no són res al costat dels suposadament 80 que va viure la Cheeta, però la mona de Tarzan, que en realitat era un mascle, ha estat sempre sota sospita. L’ham se’l va empassar fins i tot el jurat dels rècords Guinness. Ron Priest, que durant anys va treure profit de la fama d’aquell ximpanzé, va assegurar que podia demostrar amb registres dentals que la seva Cheeta era la que s’abraçava a Johnny Weissmüller. Va fer 12 pel·lícules com Tarzan. Sembla que pel plató van passar diverses Cheetes. De Vieja només n’hi ha hagut una.

Un símbol de l’evolució dels zoos

Amb la mort de la Vieja s’extingeixen una mica més, afortunadament, els vells zoològics, en què el propòsit científic era escàs. Es capturaven animals lliures en el seu hàbitat natural i es transportaven a una nova vida sense gran sentit. Els zoos han evolucionat. De vegades s’oblida i s’ignora fins a quin punt és així. El de Barcelona, sense anar més lluny, té uns orígens realment singulars. El 1892 era inicialment una col·lecció privada que funcionava més com una granja que com un lloc d’estudi de la fauna. Els ous de les aus es venien per al consum humà. L’exhibició pura i dura va ser una etapa posterior. Com en la política i en altres àmbits, és un error jutjar aquella època amb les ulleres del presentisme. A ningú li va estranyar que el Floquet recalés a Barcelona. És més, hi va haver intents per part d’altres zoològics de comprar-lo com a inversió.