Pàrquings d'avis

«Ni a tu ni a mi ens agradaria viure en un lloc així, jo no ho anomenaria cases, ho anomenaria albergs o aparcaments d’avis», resumeix el cuidador Pep Martínez, també representant sindical de Comissions Obreres en el sector de la Geriatria. «¿Que els avis viuen com a sa? ¡Això és una mentida grossíssima!», es queixa Clara García, cuidadora d’un geriàtric i delegada sindical de la UGT, que considera que la falta de mitjans en les residències fa que el tracte que es dispensa acabi sent «inhumà». Tots dos aclareixen que aquesta realitat no és la de tots els centres de gent gran, però sí el d’aquells que s’han convertit en un negoci per a grans empreses o fons d’inversió en els últims anys, escatimant costos d’atenció i cures dels més vulnerables. 

«Tens 10 minuts per aixecar un avi, dutxar-lo, vestir-lo i donar-li l’esmorzar. ¿Que com es fa? S’opta per posar tots els avis drets, en una paret, ruixar-los amb aigua i llestos, perquè si no no hi arribes. No és agradable, però és el que hi ha», descriu Martínez. Una imatge que val més que mil paraules, i que explica com la falta de cuidadors impacta en el tracte dels geriàtrics. «Hi ha qui posa més cuidadors dels que dicta la llei, però n’hi ha d’altres que no apliquen les ràtios de la Generalitat o ho fan al peu de la lletra, per la qual cosa un cuidador ha d’atendre de 12 a 15 avis... això és el més habitual», respon Clara García, de la UGT. «Jo crec que per a una atenció digna hauríem de tenir sis avis a càrrec nostre», afegeix. 

Oficialment, la ràtios de les residències a Catalunya, modificades el 2014, estableixen que cada avi ha de rebre, com a màxim, 580 hores de cures d’un gerocultor a l’any, 70 d’infermeria i 17 per a la resta de professionals (terapeuta, psicòleg o treballador social). És a dir, els cuidadors han d’estar una hora i mitja al dia per avi, els infermers 12 minuts i la resta, tres minuts. «Treballem corrent, com burros, no tenim temps per parlar amb ells, és inassumible. El menjar, els canvis posturals, de bolquers... ho fem com podem, a contrarellotge», explica García. Per això no és estrany que, en moltes ocasions, vinguin familiars a fer la seva feina, a donar el dinar i el sopar als seus pares. «Molts venen per ajudar-nos, o també per comprovar que els avis mengen, així directament», afirma García.

Però a part de la falta de temps per atendre’ls, hi ha l’estalvi amb el material. «De vegades arriba menjar que no pots donar, truites o filets de vedella que són com una sabata i que ells no poden mossegar», explica Martínez. Segons García, aquí la diferència es veu quan la cuina és un servei externalitzat del centre o no. «El 90% de centres no tenen cuina, a tu et diuen que els estàs donant peix però no saps el que és, té una mala pinta...», exposa. «De vegades el menjar és repetitiu, sempre mengen el mateix, croquetes i truita», afegeix la treballadora. 

La qualitat del producte

El menjar de qualitat no és l’únic material que escasseja en segons quins centres. També els bolquers. Segons les receptes del CatSalut, cada avi pot utilitzar quatre bolquers per dia, però hi ha gent que en necessita molts més. «De vegades utilitzes bolquers d’un altre per poder canviar-los-el, però és que moltes vegades tampoc tenim temps. Tu saps que aquesta persona necessita un canvi de bolquer, però potser tens tres o quatre avis més que encara no han anat al bany ¿què fas?», aclareix Martínez. Segons aquest representant sindical, és molt habitual veure llargues cues d’avis als banys de les residències. «Els posem tots junts a una hora del dia i així ens assegurem que van passant pel lavabo, només així ho podem fer», explica. Tot i que això signifiqui un risc més gran d’infeccions d’orina, o d’irritacions. 

Notícies relacionades

Mor ofegat un menor al Bages al llançar-se a una bassa

Èxit a la Mina d’un pla contra l’obesitat infantil

Un altre problema està en el mobiliari. «Hi ha llits que no són articulats, que cal moure-les a pols». La conseqüència, una vegada més, la tornen a pagar els cuidadors. «Fa 20 anys que treballo en residències, em fan mal els músculs, els ossos... acabes rebentat, l’esforç físic és brutal», comenta García. 

«¿Els familiars saben que a les nits un auxiliar està al càrrec de 130 persones, saben l’atenció que reben els avis? Em temo que, no perquè s’estarien estirant els cabells des de fa anys», conclou Martínez. Segons García, la clau de l’assumpte és que «la gent no ha sigut mai conscient de com està el sector, i qui ho sap mira cap a un altre costat».