Ingrés mínim vital: una «urgència» davant de l'escalada sobtada de la pobresa

Mentre el Govern es debat, internament i públicament, sobre quan i com posarà en marxa el nnou ingrés mínim vital, les entitats socials li demanen «extrema urgència» i «rapidesa» davant els estralls que està causant l’actual crisi del coronavirus en els col·lectius més vulnerables. La xifra dels gairebé cinc milions de llars, segons els barems de l’Eurostat del 2018, que a Espanya vivien en l’exclusió social abans del pandèmia està escalant a marxes forçades. El tercer sector i els sindicats demanen al Govern que protegeixi i asseguri els ingressos dels més vulnerables per evitar així un brot de desigualtat una vegada superada l’actual emergència. «Aquestes famílies no poden esperar. I aquesta vegada no es pot rescatar els bancs; s’han de salvar les persones», demana el president de la Plataforma del Tercer Sector Social, Luciano Poyato.

«En l’anterior crisi vam tardar més d’un any a veure cares noves demanant menjar a l’entitat. Ara no fa ni un mes de l’inici del confinament i ja les estem veient», explica Guillermo Fernández, membre de l’Equip d’Estudis de Càritas Espanyola. Una afirmació que comparteixen les entitats socials, ja que la diferència entre la recessió econòmica del 2008 i la crisi del coronavirus del 2020 és que les famílies, aquesta vegada, ja no tenen estalvis. Perdre la feina, del que sigui, significa quedar-se sense res. «Fa 10 anys les famílies tenien un matalàs econòmic del qual servir-se els primers mesos; ara aquest matalàs està esfilagarsat, i per això és tan necessari aplicar ja la renda mínima d’ingressos. Si no, tindrem un problema», diu el president de la Xarxa Europea Contra la Pobresa (EAPN) a Espanya, Carlos Usie. «Si hem d’esperar diversos mesos, quan sortim del confinament ens trobarem una societat dividida, polaritzada i molt més desigual. S’ha d’atallar al més aviat possible; l’Estat ha de posar tots els seus esforços ara», afegeix el president de la Plataforma Estatal del Tercer Sector, Luciano Poyato.

Sense reglament a Catalunya

El coronavirus ha extremat la necessitat, però ja fa 15 anys que les entitats socials insisteixen en una renda mínima per a Espanya. L’últim a sumar-s’hi va anar Philip Alston, el relator de pobresa de les Nacions Unides, després d’haver visitat el país durant diverses setmanes. Per a les oenagés, és essencial acabar amb la «desigualtat» del sistema d’ajuts autonòmics. La renda mínima a Euskadi varia de 700 euros a 1.000 euros al mes per llar, i protegeix 32 de cada 1.000 llars basques. A Andalusia, en canvi, cada llar percep entre 400 o 800 euros mensuals, però aquest fons només arriba a dues de cada 1.000 famílies. En el cas de Catalunya, la renda continua sense tenir reglament que en reguli l’accés, i l’ajuda només arriba al 40% de les llars que viuen en la pobresa greu. «En funció d’on vius, l’Administració t’acompanyarà o no, i per això és necessari garantir almenys un ingrés mínim vital, que després les autonomies puguin suplir o implantar». 

El Govern busca assistir aquesta urgència amb el que serà el primer projecte de renda mínima a escala estatal. I és que, tot i que hi ha múltiples models que apliquen les diferents comunitats autònomes, fins ara no se n’ha arribat a activar un de conjunt. «Som un cas únic a la Unió Europea», explica el catedràtic d’Economia a la Universitat de Sevilla i autor de ‘La renda básica’. Sí que hi ha hagut projectes previs que no han arribat a veure la llum. Un dels últims el va elaborar el mateix ministre Escrivá, quan era president de l’Airef. Aquesta proposta estava enfocada a reduir les taxes de pobresa greu, és a dir, aquelles persones amb uns ingressos que representin el 30% de l’ingrés mitjà. I estimava que amb una inversió bruta d’entre 3.500 i 5.500 milions d’euros (depenent si s’eliminaven o no les duplicitats amb les autonomies) es podria treure 1,8 milions de llars de la pobresa greu.

Pocs detalls

Anys abans, el 2017, CCOO i la UGT van portar al Congrés dels Diputats la seva pròpia proposta de ‘prestació d’ingressos mínims’. Aquesta era similar en alguns aspectes a la proposta pont que va manejar inicialment el vicepresident segon, Pablo Iglesias. El subsidi de CCOO i la UGT pretenia arribar a 1,9 milions de persones, totes aquelles que tinguessin un ingrés inferior al 75% del salari mínim d’aleshores, que era de 707,7 euros al mes. Plantejaven fer-ho mitjançant un pagament de 430 euros mensuals i estimaven un cost de 9.931 milions d’euros anuals.

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Els pocs detalls que han transcendit de l’ingrés mínim que dissenyen des del ministeri d’Escrivá guarden més similituds amb el model de l’Airef que amb el dels sindicats. Aquesta proposta prendrà com a unitat la família. «Té avantatges i inconvenients. El lògic seria que fos per persona, que és on resideix el subjecte de drets. Si és per llar pot ser més fàcil per a l’Administració, però hi pot haver el risc que sigui l’home el qui monopolitzi la gestió», considera Torres.

Se’n desconeix la quantia, tot i que per a l’economista i fundadora de Ksnet, Elena Costas, «és bàsic fixar trams per rendes; no pot ser que per cobrar un euro més o menys del que fixa la llei una persona ja no pugui cobrar la prestació», afirma. També, una flexibilitat per territoris, ja que «no és el mateix l’ingrés mínim necessari per subsistir a Madrid o Barcelona que en altres llocs», afegeix. Els dos economistes coincideixen que un element clau és que aquest ingrés mínim vital sigui compatible amb la feina i rebutgen que el fet de cobrar-lo promogui que els beneficiaris estiguin inactius. «Pot ser un desincentiu per als llocs de treball molt precaritzats», assenyala Costas.