La microgravetat modifica el cervell dels astronautes de l'Estació Espacial

Que les estades llargues a l’espai afecten la visió dels astronautes era una cosa sabuda, però ara un estudi suggereix que l’impacte dels viatges espacials en l’organisme és molt més gran i que la microgravetat causa alteracions en el volum del cervell i la glàndula pituïtària.

L’estudi, publicat aquesta setmana a la revista ‘Radiology’, recorda que després d’una estada llarga més de la meitat dels membres de la tripulació de l’Estació Espacial Internacional (ISS) han registrat canvis en la visió provocats per la inflor del nervi òptic, hemorràgies a la retina i variacions estructurals oculars.

Equilibri a la Terra

Els científics creuen que aquests canvis poden estar originats per l’elevada pressió intracranial a la qual els astronautes se sotmeten a l’espai, una cosa que no passa a la Terra, on el camp gravitatori crea un gradient hidroestàtic, és a dir, un equilibri de forces que reparteix la pressió dels fluids pel cos, del cap als peus.

«Quan s’està en microgravetat, el fluid, com la sang, ja no s’acumula a les extremitats inferiors, sinó que es redistribueix cap al cap», explica Larry A. Kramer, investigador de la Universitat de Texas (Houston, EUA) i autor principal de l’estudi.

Per Kramer, aquest transvasament del fluid al cap podria ser la causa dels canvis de la vista i del compartiment intracranial. Per esbrinar-ho, ell i el seu equip van fer una ressonància magnètica cerebral a 11 astronautes –10 homes i una dona– en tres ocasions: abans de viatjar a l’ISS, un dia després de tornar-ne i l’any següent.

Les imatges van mostrar que l’exposició a la microgravetat durant períodes llargs de temps havia expandit el volum del cervell i del líquid cefalorraquidi (el que flueix pels espais del cervell i la medul·la espinal i al voltant d’aquests) dels astronautes i que aquests canvis continuaven un any després de la missió espacial, cosa que suggereix una alteració permanent, segons l’estudi.

La pituïtària, glàndula mestra

La ressonància magnètica també va mostrar alteracions a la glàndula pituïtària, una estructura de la mida d’un pèsol a la base del crani sovint anomenada glàndula mestra perquè governa la funció de moltes altres glàndules del cos. Les imatges permetien veure una deformació de la glàndula que s’adeia amb l’elevada pressió intracranial que pateixen els astronautes en els vols espacials.

També van observar que, després del vol, els ventricles laterals dels astronautes –els espais del cervell que contenen el líquid cefalorraquidi– havien augmentat de manera similar a les persones que passen llargs períodes de descans en llit amb el cap lleugerament inclinat.

Dificultats per caminar i orinar

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Així mateix, hi va haver un augment de la velocitat del flux del líquid cefalorraquidi a l’aqüeducte cerebral (un canal estret que connecta els ventricles del cervell), similar al de les persones amb els ventricles del cervell normalment engrandits i que tenen dificultats per caminar i problemes de control de la bufeta i demència, entre altres símptomes. No obstant, en el dia d’avui, cap astronauta ha patit aquests símptomes.

Els científics estan buscant mètodes per contrarestar els efectes de la microgravetat, unes investigacions que podrien beneficiar no només els astronautes, sinó tots aquells amb patologies que causen engrandiment dels ventricles del cervell o altres malalties relacionades.